dimarts, 12 de gener de 2021

Artistes en pandèmia

Darrera del pseudònim Ada Klein Fortuny s’hi troba una metge especialista en malalties infeccioses molt popular a la xarxa de Twitter per la frescor dels seus apunts sobre el dia a dia familiar i laboral. L’any passat, ran de la incidència de la COVID-19, també va esdevenir un oracle de sensatesa al qual acudir davant dels missatges contradictoris de prevenció que emetien uns polítics sovint desconcertats. En tot cas el seu punt de vista era més el del sentit comú que el d’una especialista. El novembre de 2020 es va publicar a L’Altra Editorial «La plaga blanca», el seu debut literari, un llibre de difícil adscripció que va precisament d’una malaltia pandèmica, encara que sigui una amb molta més solera que l’actual.


«La plaga blanca» del títol és la tuberculosi, malaltia antiga de variadíssimes manifestacions (inclosa la latència), incurable i sovint mortal, almenys fins a mitjans del segle XX amb l’arribada dels antibiòtics. Encara ara, lluny d’estar erradicada, produeix més d’un milió de baixes anuals especialment en països en desenvolupament, però també en persones immunodeprimides del món desenvolupat. Com a malaltia de desenvolupament sovint lent i fluctuant, que solia alternar les crisis amb les temporades de millora, però que a la llarga implicava una consumpció que obligava al repòs, la tuberculosi va ser entre els malalts més sensibles un motiu per a la reflexió i la introspecció, com demostren múltiples testimonis escrits. Tot aprofitant aquest material, Klein Fortuny ha escollit sis escriptors que van patir la tisi a cavall dels segles XIX i XX i compara les formes molt diverses com es van enfrontar al seu mal. Són, per ordre d’aparició, Paul Éluard, Joan Salvat-Papasseit, Franz Kafka, Katherine Mansfield, Anton Txèkhov i George Orwell.


Per què aquests i no d’altres? Senzillament, perquè «La plaga blanca» no pretén ser un assaig metòdic i exhaustiu, sinó pura associació creativa guiada per allò que suggestiona l’autora. Així anem saltant d’un a un altre personatge a través de cartes i entrades de dietari, comparant dates, veient on era aquell mentre l’altre agonitzava, i verificant com en general les persones desgraciades ho són (també) cadascuna a la seva manera. Si alguna lliçó es pot extreure d’aquest llibret (encara que no sigui aquest el seu objectiu) és que l’actitud importa i que, tot i que la mort sigui inevitable, com a mínim podem buscar la manera de viure millor la malaltia.


Klein no amaga les seves preferències entre els malalts escollits. Detesta l’egoista Éluard, encara que reconeix que aquest egoisme potser li va allargar la vida, i tampoc s’estima gens al complicat Kafka. Adora sense pal·liatius Salvat-Papasseit i el reivindica com a autor que no ha rebut tot el reconeixement degut. Plany Katherine Mansfield pel seu tristíssim i esfereïdor final, admira la decència i seriositat de George Orwell, però crec que com amic s’hauria quedat amb Txèkhov, el cordial hedonista. L’únic que no acabo d’entendre és perquè considera el teatre del rus, tètric, depriment i avorrit; sospito que no l’ha seguit amb prou atenció.

Això no és un llibre sobre tuberculosi, és un llibre sobre la vida d’una gent connectada pel fil invisible de la mateixa malaltia, alguns en el temps i d’altres com en Txèkhov i la Mansfield, espiritualment. I llegint-los, me va entrar el dubte.

Què és d’abans, la malaltia o l’home?

La patologia no banal és una crisi, un punt d’inflexió que fa replantejar el que es té i el que no es té, el que es vol i el que manca, els valors i el sentit de la vida. No és el mateix estar malalt que no estar-ho. No es viu de la mateixa manera. El dolor et treu les ganes de viure o te’n dona de fer-ho a galet.

Es podria dir que «La plaga blanca» és «crònica d’autor» i, com a tal, no se li pot exigir la consistència d’un assaig (el dubtós ús d’expressions com «Far East», «Burma» o «Bavaria»), però el plaer de la seva lectura és indiscutible. Amè, informatiu i amb un punt d’invitació a reflexionar sobre la pròpia vida, no tinc cap dubte a recomanar-lo. 

2 comentaris:

  1. M'interessa el llibre, que no coneixia, jo de jove, vaig patir la tuberculosi, em vaig curar després d'un llarg tractament. Es veritat que el repòs, el confinament ... donava peu a llegir molt i també reflexionar, perquè havia arribat a estar malalt per un greu deterioro de les meves condicions de vida. Va ser en aquella època que em vaig interessar per Alberto Moravia ... un altre tuberculós

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Manuel, m'imagino que la teva experiència de malalt va ser bastant diferent de la d'aquests personatges de fa un segle, però la lectura de "La plaga blanca" estic segur que tindrà per a tu un valor afegit.

      Suprimeix