dissabte, 16 de gener de 2021

Els errors del crim perfecte (1)


Cada generació té el seu «crim del segle» (i la seva «boda del segle»), un fet d’una crueltat tan excessiva que acaba marcant de forma indeleble la consciència col·lectiva de l’època; almenys  fins que, passats els anys, l’oblit i un nou fet de sang renovi temporalment la categoria. Als Estats Units dels anys 20 del segle passat aquest fet fou l’assassinat de l’adolescent Bobby Franks perpetrat per Nathan Leopold i Richard Loeb, dos brillants estudiants de la Universitat de Chicago, fills de famílies jueves i benestants. Els dos amics, que havien crescut en el mateix barri, sentien un interès particular pel crim i, enlluernats per la teoria del Super-home de Nietzsche (i pel sentiment de superioritat moral que havien extret de les seves excel·lents qualificacions acadèmiques), van considerar-se amb la potestat de llevar una vida de forma totalment gratuïta.


Jo no he llegit Nietzsche, però déu-n’hi do la quantitat de pirats dels que ha estat inspiració! Leopold i Loeb, que ja s’ha dit que eren molt llestos (i a més s’ho creien), van planejar l’assassinat de Franks meticulosament durant set mesos, amb el propòsit d’executar un «crim perfecte». Per dissimular les seves intencions mortíferes, tenien previst fingir un segrest, pel qual pensaven demanar rescat a la família. Al principi tot va anar com s’havia projectat: el 21 de maig de 1924 Leopold i Loeb convidaren Franks a pujar en un cotxe que havien llogat sota nom fals i acabaren amb la seva vida mitjançant una sèrie de cops de cisell al cap, després l’abandonaren vora d’un llac, a quaranta quilòmetres de la ciutat.


Malgrat la suposada perfecció del pla, aviat va començar a fallar de la forma més inesperada. Primer va ser el familiar del «segrestat», a qui van donar indicacions telefòniques per anar a recollir noves instruccions sobre com pagar el rescat, que es va posar nerviós i ho va entendre tot a l’inrevés. Després, i això fou molt més greu, al costat del cadàver desfigurat la policia va trobar unes ulleres d’una muntura tan especial, que només hi havia tres com aquella a Chicago. D’aquí a identificar que Nathan Leopold era el seu propietari, només hi havia un petit pas. Només calgué que el xofer de Leopold desmuntés la seva coartada en asseverar que el cotxe en el que els dos joves havien sortit a passejar amb un parell de mosses no havia abandonat el garatge en tota la nit. Entre una cosa i una altra, abans que acabés el mes de maig el duet fantàstic ja havia confessat la seva culpabilitat.


Les riques famílies dels acusats no van escatimar recursos a l’hora de defensar els seus plançons en el que es preveia que seria un nou «judici del segle» i van contractar Clarence Darrow, un primera espasa de l’advocacia amb reputació nacional. Encara que s’havia pressuposat que Darrow basaria la seva defensa al·legant innocència per problemes mentals, l’advocat va preveure que un jurat els consideraria culpables i va dirigir la seva estratègia a evitar que els joves fossin condemnats a mort. El seu discurs contra la pena capital va durar dotze hores, es va considerar la peça retòrica més important de la seva carrera, i va aconseguir el que es proposava, una sentència de cadena perpètua pels dos acusats (encara que l’abolició de la pena de mort als Estats Units continua sent una qüestió eternament pendent).


Per concloure aquesta poc modèlica història, afegiré que Richard Loeb va morir a la presó als 36 anys a causa de les 58 ferides que li va produir un atac amb eina de tall. Nathan Leopold va quedar lliure després de 33 anys d’empresonament exemplar. Des de ben jove era un ornitòleg reputat, i l’interès per les aus va persistir durant els anys de manca de llibertat. Va acabar els seus dies a Puerto Rico, estudiant la fauna local, i morí d’un atac de cor als 66 anys.


Aquests fets que aviat faran un segle han estat la inspiració de novel·les, pel·lícules i televisió (fins i tot d’un episodi de «Colombo»!) i, com que recentment he vist un parell d’aquestes obres (i també soc una mica «Übermensch»), m’he molestat a redactar aquest llarg preàmbul abans de parlar de les dues (o tres) pel·lícules. 


Leopold, Loeb i Darrow

4 comentaris: