divendres, 22 de gener de 2021

Reina per un dia

L’exercici del «remake» és una pràctica força habitual de la indústria cinematogràfica, especialment quan es disposa d’una història potent que ja ha demostrat en el passat la seva infal·libilitat comercial. Un altre motiu freqüent per tornar a fer una pel·lícula és adaptar als gustos americans (és a dir traslladar-los a la seva llengua i els seus escenaris) una producció que ha tingut èxit a un altre país (preferiblement europeu). Molt menys sovint, però més del que hom podria pensar, s’esdevé que un mateix director s’ocupa de fer l’original i el «remake». Aquestes rèpliques poden oscil·lar entre la pulcra fotocòpia i la reinterpretació lliure, amb totes les variacions intermèdies que vinguin al cas.


Per exemple, ran de l’èxit de la pel·lícula austríaca «Funny Games» (1997), van encarregar al seu director Michael Haneke la corresponent versió americana. Així és com tenim «Funny Games» (2007), parlada en anglès i copiada pla a pla de l’original. Leo McCarey va filmar dues vegades la mateixa història, considerada una de les més romàntiques que han arribat a la pantalla: «Love Affair» (1939) i «An Affair to Remember» (1957), que a Espanya es van titular invariablement «Tu i jo».


Alfred Hitchcock va millorar notablement el «The Man Who Knew Too Much» britànic de 1934, quan va fer la versió americana de 1956. També va filmar «Mary» (1931), rèplica amb els mateixos escenaris i actors alemanys del seu «Murder!» de 1930. Yasujiro Ozu va filmar «Una història d’herbes flotants» (1934) en blanc i negre, i «Herbes flotants» (1959) en color; i una maniobra similar va fer amb «He nascut, però…» (1932) i «Bon dia» (1959), encara que aquí les similituds siguin sobre tot anecdòtiques.


Encara podria afegir altres casos dels que tinc constància però desconec els resultats. Sidney Franklin va dirigir «The Barretts of Wimpole Street» el 1934 i el 1957; David Wark Griffith, «The Battle of the Sexes», el 1914 i el 1928; Kon Ichikawa, «L’arpa birmana», 1956 i 1985. Cecil B. de Mille va debutar amb «The Squaw Man» el 1914 i després la va repetir dues vegades, el 1918 i el 1931. També l’any 1956 va repetir els seus «Deu manaments» de 1923.


Frank Capra, apart de dirigir dues vegades un argument similar a «Broadway Bill» (1934) i «Riding High» (1950) —i aquí és on volia arribar—, va adaptar dues vegades el conte «Madame La Gimp» de Damon Runyon: el 1933 amb «Lady for a Day» i el 1961 amb «Pocketful of Miracles» («Un gàngster per un miracle»), la seva segona pel·lícula en color i el cant del cigne de la seva carrera. Si ho destaco aquí és perquè he vist les dues aquesta setmana i m’ha semblat curiós comparar-les.


La història és si fa no fa idèntica a les dues pel·lícules: Annie, una venedora de pomes ambulant, ha fet creure a la seva filla, que viu a l’estranger, que és una dama de l’alta societat de Nova York que només es tracta amb el bo i millor de la ciutat. Quan la filla anuncia la seva visita per presentar-li el seu promès, tota l’enganyifa perilla. Afortunadament, un gàngster que creu supersticiosament que les pomes d’Annie li donen bona sort, fa tot un muntatge per disfressar la vella i enganyar la filla i el promès durant els pocs dies que duri la visita. Amb aquest resum ja es pot veure que estem molt lluny de les comèdies socials que van donar la fama a Capra, ja que hem entrat plenament en el territori dels contes de fades. 



Un detall graciós que es repeteix a les dues versions és que la filla està vivint a Barcelona (Alfons XIII és encara al tron) i que el pare del seu promès és un comte (per allò de la ciutat comtal, imagino). Per descomptat, a cap de les versions ni el comte ni el seu fill tenen res d’espanyols ni en dominen la llengua, amb prou feines intercalen un «sí» de tant en tant. Hi ha també una broma repetida amb un fals criat japonès de l’ambaixada espanyola (broma tan políticament incorrecta com el Mickey Rooney de «Breakfast at Tiffanys») i, quan apareix l’ambaixador espanyol a «Pocketful of Miracles», és un senyor ridícul amb cap de bombeta.


«Lady for a Day», amb els seus ben aprofitats 96 minuts, és una faula tan irreal com encisadora. Ambientada contemporàniament a la data de realització, els seus gàngsters ressonen amb garantia d’autenticitat, com ho fan els apartaments «art déco», els majordoms i les «flappers». La majoria dels seus actors ara ens resulten desconeguts, tot i que estan tots perfectament adequats. Warren William va ser una estrella del primer cinema sonor i com a gàngster està irreprotxable, igual que la caràcteristica May Robson, encara que el seu salt de la renegaire i vulgar Annie a la distingida  Mrs. E. Worthington Manville és una mica abrupte. Encara que no recordem els seus noms, reconeixerem de seguida les cares de Guy Kibbee i Ned Sparks, gloriosos secundaris del Hollywood daurat.



Malgrat que duia anys de carrera a la seva esquena, «Lady for a Day» va ser la primera nominació com a millor director per a Frank Capra (guanyaria l’Oscar l’any següent amb «It Happened One Night»). Tant content va quedar Capra del resultat que durant anys va intentar fer-ne el «remake», mentre els productors li advertien que la història havia quedat totalment desfasada. Finalment va aconseguir finançament gràcies a Glenn Ford que, a canvi,es va adjudicar el paper protagonista. «Pocketful of Miracles» és en color i dura uns injustificables 137 minuts. Figura que està ambientada als anys 30, però el disseny dels decorats s’inspira més aviat en el kitsch internacional.


Tret de la durada excessiva i de l’inadequat Glenn Ford (però ja se sap que, qui paga, mana) no hi ha res de dolent a la nova versió, si no és la seva falta de màgia. Bette Davis, que estava passant una mala temporada laboral, va haver d’envellir-se fins a l’extrem que és impossible creure que només tenia 50 anys. El film va significar el debut d’Ann Margret (que no deixa cap impressió) i l’últim paper de Thomas Mitchell, un secundari d’or (l’oncle bo de James Stewart a «Que bonic que es viure» o el metge borratxo a «La diligència»). El deliciós Edward Everett Horton fa (com si no?) de majordom i Peter Falk està sensacional com un gàngster que roba totes les escenes on figura.



El que trobo més curiós és que Capra repliqui de la versió de 1933 detalls aparentment superflus —el minuet de Bocherini, el gat ajagut sobre el retrat tombat, els veïns que escolten extàtics el disc que ha posat Annie, la cortina d’aigua que mig oculta els enamorats…—, moments inspirats als que volgué retornar, potser conscient que el seu temps s’estava acabant. Capra va viure encara 30 anys més, però tret d’una col·laboració per a l’Exposició Universal de 1964, ja no va dirigir cap altre film. 

6 comentaris:

  1. No sé perquè a mi sempre m'ha agradat més el remake. Fins i tot el Glenn Ford el trobo adequat! Potser és perquè la vaig veure primer, quan era petit...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo el comparo amb en Warren William i trobo que no hi ha color: en Ford fa cara d'adroguer d'Arkansas!

      Suprimeix
  2. Al margen de motivos crematísticos, supongo que en los remakes hay siempre algo de efecto Pigmalión y alguna que otra razón más también noble.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si ens posem positius, potser ganes de buscar la perfecció.

      Suprimeix
  3. En el fons tenim l'imaginari sentimental lligat a les versions de la nostra infantesa i joventut, a banda de què les anteriors, fins fa poc, no eren fàcils de conèixer.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo, com que ja les he conegut de gran, em dec motivar per altres prejudicis.

      Suprimeix