Els errors del crim perfecte (2)

Inspirant-se lliurement en el crim de Leopold i Loeb de 1924, l’escriptor britànic Patrick Hamilton (autor també de la famosa «Llum de gas») va escriure l’obra «Rope», estrenada amb èxit el 3 de març de 1929 al Strand Theatre de Londres. I fou precisament aquesta obra la que va escollir Alfred Hitchcock gairebé vint anys més tard per filmar la seva primera pel·lícula en color. L’adaptació de «Rope» («La soga») de 1948, que va firmar Arthur Laurens, canvia el nom d’alguns personatges i trasllada l’acció a Manhattan, però conserva gran part de la trama de Hamilton. Dels fets històrics en que s’inspira, manté bàsicament la idea de l’assassinat gratuït executat per raons d’un sentiment de superioritat moral per part d’una parella de joves amics, però els escenaris i les circumstàncies són ben diferents.

S’obre l’acció precisament amb l’escena de l’escanyament, que es presenta sense més preàmbuls, una decisió narrativa que devia deixar garratibats els espectadors de l’època. Els joves assassins oculten el cadàver en un bagul que utilitzen a continuació per disposar al seu damunt les menges i begudes d’una festa que és a punt de començar. Una festa (atenció!) a la qual han estat convidats els pares i la promesa de la víctima, a la qual estaran esperant endebades tot preguntant-se què li ha pogut passar. Mentrestant els perpetradors, segurs de la seva impunitat, van llençant indirectes sobre el crim que acaben de cometre, sobre tot quan arriba el professor de filosofia que inadvertidament els va ficar al cap les idees que han conduït a l’estrangulació d’un innocent.

És una situació morbosament perversa, amb un suspens permanent (es descobrirà el mort dins del bagul?) i un humor negríssim, una combinació que de segur va divertir Hitchcok (qui d’entrada no havia estat gaire interessat pel material). Però el tret més conegut de «La soga» és el fet que aparenta estar rodada en un sol pla (llevat de la seqüència dels títols de crèdit). En realitat no és així, però els canvis de presa es dissimulen fent servir com a imatge d’enllaç l’esquena d’un personatge o el lateral d’un moble (i, de fet, hi ha quatre canvis de pla flagrants durant els 80 minuts que dura el film). No es pot dir que els fosos en negre obligats afavoreixin gaire la continuïtat de la narració (forcen moviments de càmera que s’oposen a la fluïdesa de la resta del film), però les preses llargues sí que potencien interessants coreografies tridimensionals en un escenari únic i no gaire espaiós. 

El simulacre del pla únic també suggereix la idea de trobar-nos davant d’una acció en temps real (quina bírria de festa, que no arriba a l’hora de durada!) i la magnífica panoràmica de Manhattan que es beslluma pel finestral, tot i ser un decorat molt reeixit, va canviant a mesura que la tarda avança i cau la nit. Fins i tot els núvols es mouen.

El component homosexual del cas de Leopold i Loeb s’ha fet més o menys explícit segons l’època en la qual es narrés i, encara que a la peça de Hamilton hi figura de forma molt críptica, el film de Hitchcock és molt més suggeridor. Ja a la primera escena posterior a l’assassinat la relació entre els dos joves reflecteix una situació que només es podria qualificar de post-orgàsmica. De fet, tant l’adaptador Arthur Laurens com un dels protagonistes (John Dall) eren obertament homosexuals i l’altre (Farley Granger) era bisexual. Fins i tot la peça que Granger toca al piano és de Francis Poulenc, també homosexual, tot i que més turmentat. Trenca aquest festival gai la presència de James Stewart, que fa el paper de mentor d’aquest parell de joves esgarriats. Si fos un altre actor, es podria haver insinuat que la seva relació amb els alumnes havia anat més enllà de la merament acadèmica; però amb algú tan «square» i tan sòmines com el Stewart es fa difícil fer volar coloms.

Malgrat el desafiament tècnic, l’atractiu de la història i les bones interpretacions —especialment de John Dall, que va fer molt més teatre que cinema i va morir prematurament—, la posició de «Rope» dins del canon hitchcockià va començar sent problemàtica per la seva escabrosa temàtica. Diria (no ho he pogut confirmar) que a Espanya no es va estrenar fins l’arribada de la democràcia. En tot cas, en l’actualitat està plenament acceptada i celebrada; té a més —pel seu massiu plantejament de qüestions formals— la virtut de desvetllar vocacions de director de cinema entre aquells que hi són d’entrada una mica propensos. Tot i que restringit, no em sembla un mèrit menor.