Memòries escapçades

No es pot assegurar amb certesa que «Història del meu colomar i altres relats» —editat per Minúscula i estupendament traduït per Miquel Cabal Guarro (hi ha també traducció castellana de Ricard San Vicente)— sigui un llibre acabat. Isaak Bàbel (Odessa, 1894 - Moscou, 1940) va anar escrivint aquests textos de tarannà autobiogràfic entre el 1915 i el 1930, i van ser publicats en diverses revistes. En ells explica, gairebé sempre en primera persona, els seus records d’infantesa, els excèntrics components de la seva família, les seves vivències com a jueu en terres antisemites, les seves primeres passes com a escriptor i la seva participació com a membre de l’Exèrcit Roig en la Revolució Russa de 1917. Com adverteix Ricard San Vicente a la nota final, aquests relats no s’han de prendre literalment com a veritat històrica i, encara que estiguin ordenats cronològicament, la datació dels fets narrats tampoc no és segura, ja que Bàbel era partidari de posar sempre la realitat al servei de la veritat literària. Ell mateix ho diu a «La meva primera paga»: 

Si hagués estat més mandrós i hagués pensat menys en el meu ofici, m’hauria inventat la història vulgar del fill d’un funcionari ric a qui havien fet fora de casa, el seu pare dèspota i la mare màrtir. No vaig cometre aquest error. Una història ben inventada no ha d’assemblar-se a la vida real; la vida vol assemblar-se amb totes les seves forces a una història ben inventada.

Sembla ser que Bàbel tenia la intenció de publicar aquest recull l’any 1939, precisament quan va ser arrestat pels serveis de l’NKVD a les ordres de Stalin. Tots els seus manuscrits foren segrestats, mentre que ell era empresonat fins la seva execució el 1940. Amb la desaparició dels originals, sempre ens quedarà el dubte si el que tenim entre mans respon a les intencions de l’autor (redundàncies incloses) o es tracta d’un text incomplet. En tot cas, apart del seu valor documental, els textos inclouen fragments d’una qualitat literària tan sensacional, que la seva publicació resulta plenament justificada:

Viure una primavera a Tiflis, tenir vint anys i que no t’estimi ningú és una desgràcia. I aquesta desgràcia em va passar a mi. Feia de corrector en una impremta de la regió militar del Caucas. Sota les finestres de les meves golfes hi borbollava el riu Kurà. El sol, en alçar-se cada matí des de darrere les muntanyes, n’encenia els meandres tèrbols. Havia llogat les golfes d’un matrimoni jove de georgians. Ell venia carn al mercat Oriental. Enfuriats d’amor, el carnisser i la seva dona es rebolcaven a l’altra banda de la paret, com peixos grossos tancats en un pot. Les cues d’aquests peixos esmaperduts picaven contra l’envà. Feien batzegar les golfes, ennegrides sota un sol de justícia, les arrencaven dels pilars i se les enduien cap a l’infinit. No podien separar les dents, les tenien serrades per l’obstinada fúria de la passió. La Miliet, la jove núvia, al matí baixava a buscar pa. Flaquejava tant que s’havia d’agafar a la barana per no caure. Mentre mirava de trobar el graó amb el seu peu delicat, feia un somriure vague i cec, com si estigues convalescent. Estrenyent-se els pits petits amb el palmell, saludava tothom que es trobava: l’assiri que s’havia tornat verd amb l’edat, el repartidor de querosè i les harpies que venien troques de llana de xai, unes harpies solcades d’arrugues brusents. De nit, l’esvalot i el borboll dels veïns esdevenia un silenci penetrant com el xiulet d’una bala.

Davant de la frustració que pot produir la possible incompletesa, queda la urgència a llegir tan aviat com sigui possible altres obres de l’autor començant per «La Cavalleria Roja».