dimarts, 19 de gener de 2021

Món de mones

Clarence Darrow i William Jennings Bryan

L’advocat Clarence Darrow, que tan eloqüentment havia condemnat la pena de mort en el judici contra els assassins Nathan Leopold i Richard Loeb, va participar durant l’exercici de la seva carrera en molts altres casos cèlebres, defensant sempre postures progressistes, il·lustrades i antiracistes. Potser el plet més peculiar en el que va intervenir va ser el que es va anomenar el «procés del mono de Scopes», contra el professor d’institut John T. Scopes, acusat d’haver ensenyat teories evolucionistes en una de les seves classes al poblet de Dayton, Tennessee. Resulta que a Tennessee des de l’any 1925 existia una llei anomenada Butler Act que prohibia l’ensenyament de qualsevol teoria que s’oposés al que estava escrit a la Bíblia, el que incloïa evidentment la Teoria de l’Evolució.


Tot sembla indicar que el judici es va originar amb la voluntat de fer ressò del conflicte i fer-ne una qüestió exemplaritzant. De fet, Snopes no tenia clar haver explicat a classe les teories de Darwin, però es va incriminar deliberadament perquè el procés tirés endavant. En el mes de juliol de 1925, durant les jornades del judici, el modest poblet es va veure envaït per multitud de curiosos, en un espectacle més circense que no pas judicial. Per a la premsa liberal dels estats del Nord, la postura de Tennessee reflectia la ignorància d’un Sud arrelat en una tradició immobilista, de la qual se’n feia riota indissimuladament.


D’acord amb la importància simbòlica de l’esdeveniment, es va escollir a dues grans figures de l’advocacia per representar l’acusació i la defensa. William Jennings Bryan era un advocat de Nebraska que havia estat tres vegades candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Demòcrata i que va ser Secretari d’Estat amb Woodrow Wilson. El 1920, un cop abandonades les seves ambicions polítiques, va aprofitar les seves dots oratòries per convertir-se en un propagador dels estudis bíblics. Per descomptat va ser Bryan qui va exercir l’acusació contra Snopes, mentre que Darrow, ateu declarat, es va ocupar de la defensa.


Les sessions del judici es van prolongar entre el 10 i el 21 de juliol de 1924 sota una calor asfixiant. Entre les raons que es van esgrimir pels uns i els altres podeu comptar que hi havia des de la Primera Esmena de la Constitució fins a la suposada literalitat del text bíblic. Tot plegat pot sonar tan ranci com impropi del segle XX, però com que Snopes havia infringit una llei estatal, fou declarat culpable i sentenciat a pagar una multa de 100$ (uns 1.500$ d’ara, que tampoc és gran cosa). No obstant el jutge, veient com d’impopular seria la mesura davant de l’opinió publica nacional, optà per condonar la multa. William Jennings Bryan, davant d’un públic tan receptiu al seu missatge, va quedar-se uns dies a Dayton predicant, i va morir d’un atac de feridura sense tenir oportunitat d’abandonar el llogarret. 


Amb tota aquesta història tan sucosa els autors Jerome Lawrence i Robert Edwin Lee van escriure la peça teatral «Inherit the Wind» (1955), que l’any 1960 va ser adaptada al cinema amb el mateix títol («L’herència del vent» es va titular a Espanya). La va dirigir Stanley Kramer, especialista en tocar sempre temes «importants» i de candent actualitat (la guerra nuclear a «L’hora final», els judicis de Nuremberg a «Vencedors o vençuts?», el racisme a «Endevina qui ve a sopar»), amb més empenta que subtilesa.


El film (com m’imagino que també passa al drama original) fa una exposició dels fets bastant propera a la realitat, encara que canvia el nom dels protagonistes històrics i potencia la batalla dialèctica entre els dos juristes enfrontats (que són presentats com vells camarades i gairebé amics). S’hi ha afegit el personatge de la xicota del mestre, que sembla inventat, perquè és filla del pastor del poble i té per tant un conflicte de lleialtats.


La (bona) reputació de «Inherit the Wind» es basa sobretot en el duel dels seus actors principals: Fredric March, que fa de Matthew Harrison Brady (transsumpte de Jennings) i Spencer Tracy que és Henry Drummond (el succedani de Darrow). Malgrat tot, jo he trobat March sobreactuat en excés i prefereixo quedar-me amb el sorneguer i bonhomiós Tracy (un dels pocs actors que seria capaç de vendre’m una enciclopèdia). Dick York, el marit d’Elisabeth Montgomery a «Embruixada», fa de l’homòleg de Snopes i un Gene Kelly amb «canotier» fa de periodista cínic (modelat a partir de H. L. Mencken), però a mi no m’agrada Kelly si no balla.


Crec que «Inherit the Wind» és una pel·lícula mitjaneta, que es deixa veure si t’interessen (com em passa a mi) els enfrontaments entre ciència i religió, una qüestió que als Estats Units sembla que encara no tenen del tot solucionada. Ah, per cert, la Butler Act de 1925 que prohibia l’ensenyament del darwinisme a les escoles de Tennessee va ser derogada l’any 1967. 


Tracy i March


4 comentaris:

  1. Monsieur Allau, esta exposición es una joya.

    ResponSuprimeix
  2. Magnífica ressenya, Allau. Recorde a dures penes la pel·lícula (tinc més fresc l'"homenatge" que li féren els Simpson al cas ;) però crec que faré per reveure-la aviat. I, al pas que va una part dels Estats Units, crec que tenen debat entre ciència i religió per a llarg...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Alfred, a tu t'ha d'interessar per força la revisió. El que passa als Estats Units és per donar-los de menjar apart.

      Suprimeix