Charles Richard "Dick" Johnson és un psiquiatre jubilat de Chicago a qui han diagnosticat inicis de demència. La seva filla Kirsten, reputada documentalista, potser amb la recança de no guardar gaires testimonis filmats de la seva difunta mare, li proposa al pare anar documentant els seus dies, ara que s'acosta el final. Però, en una maniobra innegablement original de desdramatització de la mort, el que fa és sotmetre el pare a la filmació de diverses escenes fictícies de defunció accidental, enregistrades amb una panòplia d'efectes especials, digna del cinema professional. El documental resultant, "Dick Johnson Is Dead" (o "Descansa en paz, Dick Johnson") de Kirsten Johnson, es pot veure a Netflix i és una de les cintes més intrigants que es pot trobar a qualsevol plataforma.
La recreació d'aquest seguit de morts violentes es presenta acompanyada de tota la preparació prèvia dels dobles d'acció i els elements d'utillatge, de manera que no es perd mai la sensació d'engany consentit. I, no conforme amb això, el ritual teatral s'estén a un funeral amb en Dick viu i de cos present, i a unes escenes delirants de la seva arribada al cel. Probablement tot això sonaria morbós i una mica de mal gust, si no fos per l'esportivitat i el bon humor amb els que Dick es presta a tot plegat.
És evident que l'humor negre n'és un element essencial, però en aquesta confrontació amb la caducitat de la vida també hi ha molts moments per a la demostració d'un afecte genuí. Fins i tot en escenes que podrien vorejar el "kitsch", com el del ball de Dick i la seva dona a les portes del Paradís, s'acaba assolint una emoció inesperada. Atès el deteriorament de les facultats del protagonista, l'únic retret que se li pot fer a una pel·lícula de cronologia confusa és el perill de fer-lo actuar quan ja no n'és conscient. En aquest sentit fa l'efecte que Kirsten Johnson va saber aturar-se a temps.
"Dick Johnson Is Dead" demostra que de vegades un plantejament elaborat contra tota lògica pot conduir a reflexions tan insòlites com enlluernadores.
Interesante, sí señor. Pero a veces la muerte es como una metamorfosis (no para quien deja de ser mortal, sino para el que sobrevive), solo que a sensu contrario. Pasas de mariposa a oruga en el acto.
ResponEliminaEl que és més graciós d'aquest cas és que no queda clar si, a hores d'ara, el senyor Johnson és mort o no.
Elimina