dijous, 21 de gener de 2021

Guerra de bandes


¿Només m’ho sembla a mi o la quarta temporada de «Fargo» (Movistar+) ha passat totalment desapercebuda? Les temporades anteriors van ser acollides amb entusiasme gairebé unànime, però es diria que aquests tres anys de pausa han refredat els ànims fins al punt de fer invisible la nova emissió. És sabut que cada lliurament de «Fargo» conté una història completament independent, però la darrera d’elles s’allunya molt de la North Dakota original, ja que viatja bastant més al sud, fins a la ciutat de Kansas City, Missouri. Enlloc de l’ambientació contemporània, aquest cop ens traslladem als anys 50 per explicar un enfrontament entre dues bandes de gàngsters, una formada per immigrants italians i una altra per afroamericans; tot plegat una benvinguda variació ètnica dins de la sèrie.


El nou «Fargo» manté la majoria dels senyals d’identitat del film dels germans Coen que Noah Hawley va heretar: personatges de molt peculiar idiosincràsia, esclats de violència tan brutals com estúpids, inesperades caramboles del destí, i un humor entre sorneguer i impassible. La factura visual també apareix més cuidada que mai, amb un disseny de decorats i vestuari que és de somni i algunes piruetes visuals (pantalles fragmentades, seqüències en blanc i negre…) que la separen de qualsevol sospita d’adotzenament. Hi apareixen, a més, un munt de personatges (més que en cap de les temporades anteriors) interpretats per actors ben coneguts. Hi ha el còmic afroamericà Chris Rock, Jason Schwartsman (que és el parent tonto del clan Coppola), Ben Wishaw, la pujant Jessie Buckley (que últimament me la trobo fins a la sopa), Jack Huston (fent un paper de traumatitzat per la guerra molt similar al que feia a «Boardwalk Empiere»), el músic Andrew Bird (a qui adoro (com a músic)), el Timothy Oliphant de «Deadwood» i fins i tot Salvatore Esposito, el Genny de «Gomorrah».


Però, amb tot, la cosa no acaba de rutllar. Les històries de batalles de gàngsters acaben semblant-se: deriven sempre en un pim-pam-pum de venjances successives i tot es redueix a esperar qui serà l’últim a quedar viu. En aquest espectacle una mica fatigós d’eliminació metòdica de personatges van transcorrent els onze cançoners capítols de «Fargo 4». Res no acaba d’interessar particularment i la presència d’alguns personatges sembla supèrflua (la infermera propensa a l’eutanàsia); només t’impacientes perquè arribi el final. Ni tan sols el nodrit repartiment  té oportunitat de destacar com ho havien fet els seus col·legues en temporades anteriors. 

La veritat és que aquest «Fargo» ens ha fet badallar una mica i l’hem viscut com el funeral de la franquícia. 

4 comentaris:

  1. ¿Vale más por el despliegue de medios que por la calidad?

    ResponSuprimeix
  2. No m’estranya que la quarta de Fargo hagi passat totalment desapercebuda, la qualitat d’aquesta temporada cau molt per sota de l’habitual en la franquícia. Ostres se m’havia passat reconèixer el Marshall de Deadwood! A mi també m’ha fet badallar, especialment els primers capítols, a part que no em cau bé Chris Rock ni tampoc el pretensiós capítol en blanc i negre.

    Tinc el cas típic escrit però encara haig de buscar un dia per publicar-lo, ja veuràs, que tot i que no m’arrepenteixo d’haver vist la temporada tampoc he quedat satisfet, potser les expectatives eren massa altes. Espero una redempció en la cinquena.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Vist l'entusiasme generalitzat, no se si sobreviurà per fer-ne una cinquena.

      Suprimeix