dilluns, 18 de gener de 2021

Els errors del crim perfecte (i 3)


Richard Fleischer fou un prolífic director que va fer una mica de tot, especialment superproduccions, algunes fins i tot força bones («20.000 llegües de viatge submarí», «Els víkings», «Barrabàs», «Tora! Tora! Tora!»…) Tingué també tendència a la crònica criminal, com demostren les estimables «L’estrangulador de Boston» i «L’estrangulador de Rillington Place»; però la dèria per les estrangulacions havia començat abans, amb «Compulsion» («Impuls criminal») de 1959. Basada en una novel·la de Meyer Levin que tenia aquest mateix títol, era una versió fictícia de l’assassinat comès per Leopold i Loeb, amb els noms canviats i les circumstàncies una mica alterades, però que no deixava de ser una crònica molt més fidedigna que la que presentava «Rope» de Hitchcock.


Per començar s’havia respectat l’època (els anys 20), que quedava subratllada per l’evocativa fotografia en blanc i negre. Un pròleg previ als crèdits presentava als estudiants amics Judd Steiner (basat en Nathan Leopold i interpretat per Dean Stockwell) i Artie Strauss (basat en Richard Loeb i interpretat per Bradford Dillman) cometent malifetes gratuïtes pel sol gust de fer-les. En aquestes breus escenes ja es mostrava la submissió entre amorosa i masoquista de Steiner envers Strauss en termes que no deixaven dubte sobre el substrat homosexual de la relació.


Es produïa a continuació una el·lipsi que ometia el crim en si, de manera que la trama s’obria amb l’aparició del cadàver de l’adolescent i la investigació subseqüent, evitant així qualsevol imatge sanguinària o truculenta. Els afegitons més notoris a la història real era la presència d’un amic dels joves que feia de periodista amateur i una estudiant (Diane Varsi) que havia de funcionar com dubtós objectiu amorós del Judd Steiner. 


«Compulsion» es beneficia d’un guió eficaç i intel·ligent, una elaborada direcció de Fleischer (on les imatges reflectides en els vidres són molt importants) i les brillants interpretacions de Stockwell i Dillman; però guarda el seu moment culminant per l’aparició d’Orson Welles en els darrers trenta minuts de pel·lícula. Welles interpreta el paper de l’advocat defensor (l’homòleg del real Clarence Darrow) que ha de desgranar un eloqüent al·legat en contra de la pena de mort. De vegades Welles pot caure en la sobreactuació, però aquí està molt mesurat i digne d’admiració, no endebades va guanyar el premi d’interpretació a Cannes juntament amb Stockwell i Dillman. Aquest detall completa una pel·lícula que bé mereix ser recordada. 


Dillman, Stockwell i Welles


2 comentaris: