Escenes de la vida rural

Per una opinió que no saps ben bé com s’ha creat, en arribar a final del 2020, tothom sembla coincidir a considerar «Un amor» de Sara Mesa (Anagrama, setembre de 2020) com una de les novel·les de l’any, malgrat el handicap de lluir un títol francament anodí. «Un amor» narra la història de Nat, una traductora literària que ha fugit de la ciutat per motius una mica delictius i s’ha refugiat en un poble petit i sense gaires al·licients. A mesura que s’instal·la i va coneixent els seus veïns, més motius troba per la intranquil·litat. Són totes les amenaces que percep Nat producte de la paranoia? O realment aquest ambient despoblat i ple de malfiança forma part de la idiosincràsia de la contrada. Entre l’ambigüitat, la cordialitat i el rebuig, es mou l’ànim de la protagonista, sense trobar un sol moment de repòs.

Totes les novel·les de Mesa que he llegit tenen en el seu centre una relació equívoca i malaltissa entre dues persones que, malgrat la impressió inicial, amaga més matisos del que podia semblar. Aquí aquesta relació és la que s’estableix entre Nat i Andreas, l’home conegut com «El Alemán»; una relació impossible i desigual, que s’inicia com un insòlit bescanvi comercial i es prolonga en un seguit d’intercanvis sexuals foscos i inexplicables. Hi ha alguna cosa d’«amour fou» en l’atractiu que Nat sent per Andreas, tot i que la novel·la mai ho explicita amb tantes paraules. Curiosament, en els llibres de Sara Mesa abunden aquestes relacions sexuals de consentiment problemàtic, i en aquest cas la seva ombra deixa una zona de foscor en el centre del text.

El perro se niega a entrar en la casa, va y viene según le da la gana, sin atenerse a las normas. Es evidente que, a causa de algún trauma, no se fía de los espacios cerrados; lo que no entiende Nat es por qué tampoco termina de fiarse de ella, después de tantos días a su lado. Recuerda cuando lo vio jugando con los hijos de los gitanos y trata de acariciarlo como ellos lo hicieron —detrás de las orejas, en los costados—, pero el perro se comporta a la defensiva y huye, visiblemente incómodo.

En los últimos tiempos, en torno a las dos o las tres de la madrugada, un concierto de ladridos y aullidos se extiende varios kilómetros a la redonda, como si todos los perros de La Escapa se volviesen locos de pronto, retándose entre sí. Nat se pregunta de dónde salen todos esos perros llenos de tanta desesperación y agresividad. No parecen los mismos que ve durante el día, dormitando o husmeando tranquilamente por los caminos. Y si lo son, ¿a qué se debe esa transformación nocturna? ¿Por qué los perros mansos se vuelven fieros todos a la vez? ¿Y si también Sieso se transforma, y si entra en la provocación y sale mal parado? Ante el temor de que pueda escaparse, decide atarlo a una estaca. Puede que su miedo sea exagerado, fuera de lugar —es lo que piensa cuando amanece—, pero cada noche regresa, y entonces es real e incontestable.

Mesa, amb un format de novel·la que no supera les dues-centes pàgines i un estil escarit i vagament inquietant, fa de bon llegir: les seves ficcions mai no pesen. Tanmateix en aquest «Un amor» m’ha semblat que la trama es forçava, sense acabar de fluir del tot, com si estigués regida per un determinisme que ja es reflecteix en els seus topònims (La Escapa, El Glauco, Petacas…) En tot cas, sigui o no «novel·la de l’any», es tracta d’un text destacable i absorbent que justifica totalment la lectura. 

Filmoteca forçosa: especial Nadal (1)

En festes tan entranyables com aquestes res més adequat que revisar algunes de les pel·lícules que hi estan associades, encara que sigui corrent el perill de sucumbir a un atac d’hiperglucèmia. I com que el passat mes d’agost ja vaig fer una repassada a les versions principals de «A Christmas Carol», que és sense cap dubte la història nadalenca per excel·lència, m’hauré d’ocupar de «Que bonic que es viure» («It’s a Wonderful Life», 1946), que és la primera que l’hi va al darrera. Malgrat la seva fama (una mica automàtica) de programa ideal per aquestes dates, sempre havia pensat que la tenia pendent de veure i ha estat només després de revisar-la que he descobert que ja me l’havia mirat vint-i-cinc anys enrere (d’això serveix dur un registre esquemàtic del dia a dia).

Poc diré d’aquesta obra mestra de Frank Capra, un conte molt ben construït, que va plantant amb malícia les seves llavors per esclatar en una merescuda apoteosi llagrimosa final. A més, el personatge de George Bailey (James Stewart) té el mèrit de no ser l’home bo sense fissures que caldria pressuposar, sinó que és presentat com a víctima freqüent de la temptació, fet que l’humanitza i ens el fa esdevenir proper. L’únic que no li puc perdonar a «Que bonic es viure» és el destí que li reserva a l’enamorada Mary en un hipotètic món sense George Bailey: el d’una rància bibliotecària amb monyo i rebequeta. Així es basteixen els tòpics! 

Una comèdia també nadalenca i amb àngel, però una mica menys coneguda, és «La dona del bisbe» («The Bishop’s Wife», 1947) que va dirigir Henry Koster l’any 1947. Per descomptat el bisbe del títol és de confessió protestant (no cerqueu transgressions en un film nadalenc), té les faccions un xic restretes de David Niven i dedica la major part del seu temps en perseguir dames riques perque li patrocinin la construcció d’una catedral, en detriment de la seva vida familiar i de la seva abandonada esposa. Un àngel caigut del cel resoldrà els problemes econòmics del bisbe i retornarà l’harmonia a la seva família. El film es pot contemplar tot amb un somriure amable, però resulta difícil de creure que l’esposa rebutgi els seductors avenços de l’àngel, quan aquest està interpretat per l’irresistible Cary Grant. Llegeixo que el 1996 es va fer el «remake» «The Preacher’s Wife» amb Whitney Houston i Denzel Washington, que no tinc el gust de conèixer.

Pràcticament des del dia de la seva estrena alguns opinadors una mica brètols ens han volgut convèncer que «La jungla de vidre» («Die Hard») és la pel·lícula nadalenca perfecta. És indiscutible que està ambientada durant les festes de Nadal, però també és indubtable que el seu esperit nadalenc és escàs: el que hi predomina és més aviat l’esperit de supervivència. Ara bé, que n’és de perfecta com a pura pel·lícula d’acció! No conté ni una gota de greix, tot és múscul, l’enyorat Alan Rickman és el criminal somiat dels teus pitjors malsons i Bruce Willis (i la seva samarreta imperi) rarament ha estat millor. No m’estranya que molts contribuents hagin convertit el seu visionat en una tradició tan consolidada com l’escudella de galets.

El sentit de la pizza

Amb l’estrena de la normaleta «Onward» la passada primavera, havíem perdut la darrera esperança sobre la capacitat trencadora de Pixar; almenys fins a la recent arribada de «Soul» a Disney+, una obra que explora amb arriscades formes els misteris de la natura humana i que firma Pete Docter (autor de les també estimables «Inside Out» i «Up»). «Soul», que gaudeix d’un merescut protagonisme afroamericà, explica la història del pianista de jazz Joe Gardner (Jamie Foxx) que mor en un accident just en el moment que se li oferia una gran oportunitat professional. Arribat a l’Altre Món, Joe es rebel·larà contra el seu destí en el Més Enllà i buscarà la manera de tornar a la vida.

El gènere de la comèdia d’ultratomba ha ofert a la història del cinema alguns dels seus títols més excèntrics i sensacionals, on amb quatre nocions de metafísica recreativa s’aconseguia una combinació perfecta de reflexió i diversió. El Més Enllà que ens presenta «Soul» és lleugerament més complicat i menys intuïtiu de l’habitual i, per explicar com funciona, el film hi ha de dedicar un munt de minuts que es fan eterns. Moltes de les coses que s’hi expliquen poden sonar d’allò més arbitràries. De debò és el cas de Joe, el primer d’un humà que es resisteix a morir? Es pot resistir una ànima a néixer durant un temps indefinit, com ho fa la número 22? La personalitat dels éssers humans és innata i no es veu afectada per les circumstàncies de la seva naixença i educació?  

Finalment l’acció retorna a la gran ciutat per convertir-se en una comèdia d’intercanvi de cossos entre Joe i un gat terapèutic que hi ha a l’hospital. Si ja la intervenció d’aquest tipus de gats em sembla rebuscat, el joc d’equívocs que se’n segueix em resulta completament mancat de sentit. El film acaba amb uns moments epifànics típics de la casa Pixar, encara que menys emocionants del que els hi és habitual (en són testimoni els meus ulls eixuts). I és que francament, considerar un tall de pizza com un dels principals motius que donen sentit a la vida, o reduir el missatge de «Soul» al «carpe diem» de viure al instant, és cenyir-se al mínim comú denominador del gust popular.

Tècnicament «Soul» abunda en virtuts. La Nova York hiperrealista i tanmateix endolcida per una calidesa tardoral, que funciona com a marc de la història, fa goig de mirar. I les escenes del Més Enllà, si bé presenten unes ànimes una mica mancades de caràcter visual, contenen també les figures dels mentors i supervisors amb interessantíssims dissenys lineals capaços d’evocar les tres dimensions. Bravo també per la música electrònica d’ultratomba de Trent Reznor i Atticus Ross (tot i que es troba a faltar una mica més de jazz). Però amb tot el que ha predominat és la sensació de complicació innecessària i d’ingrata compensació que no m’ha permès gaudir amb fluïdesa de la pel·lícula.

A l’agregador Rotten Tomatoes «Soul» gaudeix d’un 97% d’aprovació crítica, el que equival a un triomf per aclamació. Definitivament, els meus gustos no són d’aquest món.

Una cosa suposadament avorrida que mai no tornaràs a fer

Res més prometedor per a una nit de Nadal que la perspectiva d’un creuer de luxe amb les seves possibilitats d’aventura, intrigues i enamoraments. Com el que emprèn la guanyadora d’un Pulitzer Alice Hughes (Meryl Streep) —ni més ni menys en el Queen Mary 2—, perquè li han concedit un premi al Regne Unit i a la senyora no li agrada viatjar en avió. Alice convida com a acompanyants dues amigues de la universitat a qui fa 30 anys que no veu: Roberta (Candice Bergen), dependenta a una cotilleria, i Susan (Dianne Wiest), advocada i activista. També viatja amb ella el seu nebot Tyler (Lucas Hedges), que li farà de secretari, i d’amagat de tothom Karen (Gemma Chan), la seva agent literària, que vol esbrinar el contingut del text que té entre mans la seva autora.

Tot plegat és una mica insòlit, però ningú no sembla estranyar-se per la situació, i els dies van passant amb la còmoda (i una mica tediosa) rutina que ofereix el transatlàntic. I encara que els personatges tinguin propòsits amagats, ningú no té pressa per mostrar les seves cartes: la trama va desplegant-se així amb absoluta manca d’urgència, a la qual contribueixen uns diàlegs improvisats pels actors (i com es nota que no hi ha un guió de ferro al darrera!)

Per acabar-ho d’arreglar, les qüestions literàries que es dirimeixen —nivell autobiogràfic en la ficció, vampirització de les experiències alienes en la creació pròpia, poder dirigista de l’agent per configurar els textos, el debat entre alta cultura i cultura popular— semblen pensades des d’un desconeixement total de com funciona l’escriptura i el seu món.

Ah!, la pel·lícula es diu «Let Them All Talk», la dirigeix el versàtil Steven Soderbergh i es pot veure a HBO. Sembla haver sigut filmada amb els mínims mitjans possibles: el mateix Soderbergh firma la fotografia, sense decorats ni il·luminació afegida. Sempre és un goig veure treballar actrius com Streep, Wiest i Bergen, encara que només la tercera tingui un paper amb certa gràcia i la Streep sembla actuar encimbellada en una torre d’ivori. El 90% dels crítics han emès un dictamen favorable d’aquesta obra que a mi només m’ha generat indiferència.   

Bon Nadal!

 Us desitgem Charles Dickens (Gonzo), la rata Rizzo i un servidor.

Malson abans de Nadal

Com a prova irrefutable del seu atractiu inextingible, amb una periodicitat gairebé anual ens arriben noves versions de la «Cançó de Nadal» de Charles Dickens. La corresponent a 2019 —una sèrie de FXP i la BBC, escrita per Steven Knight (i vista a HBO)— comença amb una escena en la qual un jove pixa sobre una làpida i el pixum es filtra fins a degotar sobre la cara del cadàver que hi ha enterrat a sota. Definitivament, no és la idea més victoriana del món, i demostra que en matèria d’adaptacions dickensianes ja està quasi tot inventat. És clar que la «novella» original difícilment ompliria tres capítols d’una hora —les versions habituals despatxen l’argument en uns 90 minuts, de vegades incloent-hi cançons— i ha calgut afegir episodis de collita pròpia.

Amb els canvis introduïts, l’obra perd la seva condició de clàssic familiar per esdevenir una cosa molt més fosca i més en sintonia amb les inquietuds contemporànies. Així, per exemple, Scrooge no és només un usurer, sinó que té interessos en fàbriques i mines on s’exploten els obrers durant llargues jornades i sense mesures de seguretat. Els seus abundants soliloquis, més que a un mesquí avar amargat, ens revelen un veritable científic disposat a demostrar els abismes d’ignomínia als que pot arribar la natura humana. A to amb aquests propòsits, tot en aquest «A Christmas Carol» és asfixiant i somort, enmig d’un clima propi d’un film d’horror, amb escenes de les flames del purgatori, d’un cadàver que torna a la vida o d’un nen que s’ofega sota el gel.

Alguns dels esdeveniments afegits —un pare que permet que abusin sexualment del seu fill a canvi d’una rebaixa en la matricula de l’internat on estudia— queden tan lluny de l’univers de Dickens, que sembla ultratjós haver utilitzat el nom del novel·lista amb tan poc fonament. En el moment que Scrooge, per posar a prova el preu de la virtut de la dona de Bob Cratchit, la humilia sexualment, el protagonista revela una ànima tan enverinada que perd qualsevol possibilitat de redempció, per molt que el guió marqui que tot li serà perdonat el matí de Nadal.

La producció, amb una fotografia uniformement blavosa, presenta alguns bons moments d’efectes especials i, malgrat els disbarats del guió, Guy Pearce és un Scrooge força acceptable, ben secundat per Stephen Graham, Andy Serkis i Vinette Robinson. Només puc recomanar aquest «Conte de Nadal» a espectadors adults, de disposició misantròpica i que sentin ben poca estima per Charles Dickens. 

Monarquia d’anada i tornada

Una de les poques alegries que ens ha dut aquest malaguanyat 2020 ha sigut l’anunci de la publicació a l’editorial Mai Més de tota la sèrie Discworld de Terry Pratchett traduïda al català, amb el títol genèric de Discmón. Si tot va d’acord amb el pla, està previst editar tres títols per any fins a completar les 41 novel·les del cicle, i de moment la cosa no pot tenir millor pinta. Per començar, les cobertes de Marina Vidal són molt atractives, d’un gust una mica adolescent potser, però tot sigui a fi de bé, si això ajuda a aconseguir la fidelitat del lector jove (i ens fa oblidar els horrors de les cobertes originals de Josh Kidby). Vidal és també la responsable d’il·lustrar les guardes i (m’imagino) de crear les icones que caracteritzen la col·lecció Refugi A’tuin i les diverses sèries que la conformen.

Com a prova que ens trobem entre experts de l’obra de Pratchett, només cal veure la decisió de començar publicant «Guàrdies! Guàrdies!», novel·la de 1989 que ocupa el vuitè lloc cronològic dins del cicle de Discmón, però que és una de les més potents i introdueix a més la sèrie de la Guàrdia Nocturna, la favorita de molts lectors. Aquest aparent trencament de l’ordre d’aparició no ens hauria de preocupar, perquè tots els llibres de Pratchett es poden llegir independentment, malgrat les seves riquíssimes interconnexions de situacions i personatges.

Un altre punt fort del projecte és la traducció d’Ernest Riera, fan confés, que assegurarà la unitat d’estil i lèxic al llarg de tot el Refugi A’tuin. Ja sabeu que sóc molt maniàtic amb això de les traduccions i Pratchett —amb la seva sofisticació metafòrica i el seu humor a diversos nivells— no és gens fàcil de transvasar d’una llengua a una altra. M’agrada com Riera tradueix el nom d’alguns personatges: els Hermano Vigilatorre i Hermano Dedos de la versió castellana, milloren dient-se Germà Talaia i Germà Ditets, mentre que fa molta gràcia que Carrot es digui Safanòria. Més discutible és que Cut-Me-Own-Throat Dibbler esdevingui Em-Tallo-el-Coll Càvec (Y-voy-a-la-ruina en castellà) i no s’entén que a «Nobby» Nobbs se l’anomeni de tant en tant Tites (?) Em falla una mica també quan la traducció intenta reproduir la forma d’escriure d’algú illetrat o el llenguatge dels textos antics. 

Encara que l’havia llegit en castellà no he dubtat a repetir «Guàrdies! Guàrdies!» que, com ja s’ha dit té un valor doble, intrínsec i seminal. Com és marca de la casa amb Pratchett, la trama es sustenta en la tensió que produeix la presència de la màgia davant d’una visió escèptica del món. En aquest cas, es tracta de l’aparició d’un drac d’efectes devastadors a la ciutat d’Ankh-Morpork, un drac que oculta el secret designi d’implantar de nou la monarquia al país; perquè, com és sabut, per trobar un nou rei per coronar, només cal un drac, una donzella en perill i un heroi que la salvi. Apart de la monarquia i els llibres de cavalleries, la novel·la se’n riu també de la noblesa, del gènere policíac, dels concursos canins i de tots els clixés literaris que se us puguin acudir. Voleu alguns exemples?

Era un menjador, amb la mena de taula en la qual la gent que és a l’extrem oposat es troba en una zona horària diferent. Un dels extrems havia estat colonitzat per canelobres de plata.

Una de les innovacions més destacables introduïdes pel Patrici era la de fer que el Gremi de Lladres fos responsable dels robatoris, amb pressupostos anuals, planificació avançada i, per damunt de tot, una rígida protecció laboral. Per tant, a canvi d’un nivell mitjà de crim pactat anual, els lladres mateixos s’encarregaven que qualsevol crim no autoritzat topés amb tot el pes de la Injustícia, que generalment era un pal amb claus clavats a la punta.

El sergent Colon devia trenta anys de feliç matrimoni al fet que la senyora Colon treballava tot el dia i el sergent Colon treballava tota la nit. Es comunicaven a través de notes. Ell li preparava el sopar abans d’anar-se’n, ella li deixava l’esmorzar ben calentó a dins del forn cada matí. Tenien tres fills grans, tots nascuts, suposava Vimes, com a resultat d’unes notes escrites amb una lletra la mar de persuasiva.

L’única raó per la qual no es podia dir que Nobby entrava dins del regne animal era perquè quan Nobby s’hi acostava, el regne animal fotia el camp.

Era un home menut, camatort, amb una certa retirada a un ximpanzé que no rebia mai cap invitació per anar a prendre el te.

    Tenia una edat indeterminada. Però si s’utilitzava com a mesura el cinisme i la desafecció per la vida, que és una mena de datació radiològica de la personalitat, devia tenir aproximadament uns set mil anys.

Tot i que en començar la novel·la la Guàrdia Nocturna ja existeixi, aquest títol relata com es va produir la seva refundació, just en el moment que el capità Sam Vimes estava tocant fons, gràcies al reclutament del llancer ras Safanòria, el nan més alt del món. El llibre ens introdueix a altres membres imprescindibles de la Guàrdia com són el sargent Colon i l’inenarrable caporal Nobbs, als que cal afegir altres importants presències habituals com són el Patrici Lord Vetinari, el bibliotecari simiesc de la Universitat No Vista o la mateixa Mort.

Dies després de l’aparició de «Guàrdies! Guàrdies!» ja tenim entre nosaltres «Igualtat de ritus», títol inicial de la sèrie de les Bruixes, que no trigaré a llegir. Això tot just acaba de començar i no puc estar més content!

Broadway al rescat

Ryan Murphy, rei de la facció «queer» de Netflix, ens regala ara el film «The Prom», adaptació d’una comèdia musical de Bob Martin i Chad Beguelin que va ser estrenada el 2018 i que sembla haver gaudit d’una repercussió moderada al teatre. El seu argument és simplista i respira condescendència pels quatre costats: quan salta la notícia que un institut d’Indiana prohibeix que una alumna assisteixi al ball de graduació amb la seva xicota, quatre estrelles de Broadway en hores baixes decideixen desplaçar-se allí per donar lliçons de tolerància i de pas obtenir publicitat gratuïta.

«The Prom» sembla afalagar contínuament els seus espectadors, fent-los còmplices de la seva superioritat moral davant del divisme egoista de les celebritats de Broadway i l’homofòbia exacerbada dels provincians d’Indiana. Tot i que és inevitable compartir el missatge alliberador del film, no deixen d’ofendre els termes en el que està plantejat, amb un institut on l’homofòbia campa monolítica, sense ni una sola veu discordant, però que només necessita un número musical perquè tots els seus estudiants canviïn d’opinió de cop.

A joc amb la superficialitat de la trama, decorats i vestuari són irreals i coloristes, les cançons alegres i inconseqüents, mentre que les interpretacions tendeixen a l’exageració. Ni Meryl Streep ni Nicole Kidman són especialistes en teatre musical i fan el que poden per no desentonar. La primera pallasseja en una caricatura de gran diva, la segona té un breu paper indigne de la seva celebritat. James Corden i Andrew Rannells tenen més taules a l’hora de cantar i ballar, però la partitura no els exigeix res d’especial.

«The Prom» és una mica massa llarg, però passa bé, sempre que deixis aparcat el sentit crític a la porta: teatre musical en la seva expressió més hipercalòrica i menys vitaminada. 

Al servei dels fans de la galàxia

Diria que per a la inauguració de la plataforma Disney+ l’única estrena absoluta que hi va haver va ser la sèrie «The Mandalorian», la qual, apart de l’atractiu descomunal que té l’univers de Star Wars per a una gran part de la humanitat, comptava amb l’al·licient suplementari de ser el primer programa televisiu de la franquícia interpretat per actors reals. Crec que ja ho he repetit unes desenes de vegades que a mi aquesta saga de la Guerra de les Galàxies no em produeix ni fred ni calor, i molt menys amb la deriva infumable que ha pres durant aquest segle XXI. Per això d’entrada no em vaig considerar un espectador potencial seu, i no m’hauria molestat a sintonitzar la sèrie, si no fos per les veus entusiastes que m’arribaven —especialment al llarg de la segona temporada—, i que m’asseguraven que era el millor que li havia passat a Star Wars des de la trilogia inicial.

I, mira, vaig acabar picant. I mig penedint-me. «The Mandalorian» diuen que és un «space Western», potser perquè el protagonitza un caçador de recompenses, que és un personatge típic de les pel·lícules de l’Oest. El paio es diu Din Djarin (perquè en aquest univers ningú no es diu coses com Carme o Josep Maria) i va vestit amb una armadura i un casc que no es treu ni per dutxar-se. A sota hi ha l’actor Pedro Pascal i ens ho hem de creure, perquè ho posa als títols de crèdit; bé, i perquè en tres ocasions excepcionals es treu el casc (i tots els fans fan festa grossa per celebrar la novetat). Els episodis, que duren entre trenta-cinc minuts i tres-quarts d’hora, segueixen gairebé sempre l’esquema d’un nivell de vídeo-joc: Din Djarin arriba a un nou planeta a la recerca d’informació, troba algú que li demana que executi una missió, un cop executada aquest algú informa de quin és el planeta al que cal anar a continuació. I així, anar repetint fins que s’acabi la temporada.

Cal dir que bona part de cada episodi està ocupat per lluites a mort entre el mandalorià i una variada col·lecció de contrincants entre els que predominen els star-troopers d’armadura blanca. Com sap qualsevol espectador de «Star Wars», aquests individus indistingibles, carn de canó de l’Imperi, no encerten mai un tret i cauen com a mosques, o sigui que no suposen cap perill, però fan passar l’estona. Com a material dramàtic és justet i la veritat és que un protagonista a qui no li veus la cara tampoc no convida gaire a l’empatia, però hi ha moviment, races alienígenes, vehicles espacials i un planeta nou (amb el seu hàbitat particular) cada setmana. I també hi ha un petit Yoda moníssim, batejat com a Baby Yoda, però que ara hem descobert que es diu Grogu. És una criatura que de moment no fa gran cosa, però que està dissenyada amb el propòsit d’enamorar amb cada petit gest que fa (i té gran futur com a ninot de peluix, model per a construir amb Lego o joguina que acompanya un «happy meal»).

Jo diria que tot plegat és entretingut, però no per tirar coets, a menys que siguis un fan. Els fans són gent que s’excita fins a l’orgasme cada vegada que descobreix una referència —un planeta, un personatge, una raça, un esdeveniment— que reconeix, perquè ja apareixia en una de les pel·lícules del canon, o en alguna sèrie animada, o en un còmic o fins i tot en una obscura «fan fiction» promocionada a nivell de quasi-canon. I d’aquests referents (i d’homenatges a les fonts, Kurosawa, per exemple) «The Mandalorian» en va ple per alegria dels fidels. 

Jo diria que basar bona part de la satisfacció que proporciona una sèrie en el coneixement del seu rerefons que tingui l’espectador va en detriment de la seva qualitat objectiva, però com ja he dit al principi, «Star Wars» no em treu la son, o sigui que no sé per què m’embolico. 

Filmoteca forçosa (26)

A New Leaf/Cor verd (Elaine May, USA 1971 (Filmin))

Un playboy ha de seduir una milionària molt sapastre per eixugar els seus deutes. Oblidada comèdia negra que bé mereix un rescat. No hi ha res més graciós que Walter Matthau comportant-se de manera menyspreable. (8)

Historias lamentables (Javier Fesser, Espanya 2020 (Amazon))

Quatre històries interconnectades de gent deplorable que rep el que es mereix (o no). Massa llarga pel que és i més enginyosa que còmica, però val força la pena. (7)

Inland Empire (David Lynch, USA 2006 (Filmin))

El darrer llargmetratge del director (a menys que comptem «Twin Peaks 3»), eleva al màxim les seves obsessions habituals durant tres hores exactes. Laura Dern demostra una vegada més ser la seva mèdium ideal. Només per a fans. (8)

He nascut però… (Yasujiro Ozu, Japó 1932 (Filmin))

Quina manera més original i delicada de retratar el moment universal en el que els teus pares cauen del pedestal. Un Ozu primerenc que ja apunta molt bones maneres. (7)

Sentimental (Cesc Gay, Espanya 2020 (al cinema))

Gay adapta la seva obra teatral «Els de dalt» sense millorar-la en cap sentit. Un esforç més aviat superflu. (6)

Enviat especial (Alfred Hitchcock, USA 1940 (Filmin))

Feta el mateix any de «Rebecca», aquesta peça de propaganda a favor de la intervenció americana a la Segona Guerra Mundial és tan divertida i trepidant com els seus millors títols anglesos. Herbert Marshall inaugura la galeria de malvats elegants (Claude Rains, James Mason…) tan típica del director. (8) 

La broma continua (i 4)

En general el to de la prosa de David Foster Wallace és analític, fred i gairebé clínic. Per això les expressions massa col·loquials li queden tan malament com a un Sant Crist unes cartutxeres. Alguns exemples:

Which is something indeed. (p.5)

Lo que no es moco de pavo, diría yo. (p.11)

the little aviarian figure (p.6)

la pequeña figura de pajarraco (p.13)

a plate of something bad (p.7)

un plato de algún comistrajo repugnante (p.14)

ill-willed (p.9)

que tienen tanta mala leche (p.16)

You, sir, are in trouble. (p.14)

—Usted, señor, se ha metido en un berenjenal. (p.22)

as would anyone (p.33)

como cualquier hijo de vecino (p.43)

killer apps (p.60)

aplicaciones cojonudas (p.73)

to take in all at once (p.67)

para asumirlo de golpe y porrazo (p.82)

and a course of shock spelled no such case here. (p.70)

y un tratamiento de shock ya no son moco de pavo. (p.85)

Simpering, as well. (p.124)

Y sonriendo como un bobo, para más inri. (p.146)

can be a problem (p.156)

puede ser un coñazo (p.181)

I de propina, exageracions o invencions:

A bong is big, (p.49)

Una pipa de agua es algo inmenso (p.61)

in two sport-socks (p.49)

dentro de dos medias de lana (p.62)

calfskin purse (p. 58)

bolso de piel de cordero (p.71)

«Calf» és vedell.

all four of the room’s windows weep against the outside cold (p.61)

las cuatro ventanas del dormitorio lloran a mares debido al frío del exterior (p.75)

¿A mares?

a vivid white crewcut (p.80)

el resplandeciente pelo oscuro al rape (p.96)

Des de quan «blanc» és «fosc»?

His feet barely reach the floor of the taxi. (p.85)

Sus pies apenas pueden alcanzar el suelo del coche. (p.101)

Sí, un taxi és un cotxe, però si DFW ho especifica, no cal ser tan genèric.

The window Tiny is next (p.85)

La portezuela del lado de Ewell (p.102)

«Window» és finestra, no porta.

his head’s shadow (p.88)

la sombra de su testuz (p.105)

Segons la RAE, «testuz» es refereix al front o al clatell d’un animal, no d’una persona. No hi ha motiu per no emprar «cabeza».

he had the longest lushest prettiest lashes (p.122)

él tenía las cejas más hermosas, largas e hirsutas (p.144)

«Lashes» són pestanyes i, per tant, queda molt malament dir que són «hirsutes».

toward the Central Squar [sic] on foot (p.130)

rumbo a la plaza Square y a pie (p.152)

És la «plaza Central», «plaza Square» és idiota.

Triangle’s a-clangin’ over in West. (p.137)

Ha sonado la campana en el oeste. (p.159)

Per què converteix el triangle en una campana?

trying to chew feldspar (p.138)

mascar unos pocos guijarros (p.160)

Si diu «feldespat», no s’hi valen «còdols».

shelves full of prizes (p.154)

estantes ahítos de trofeos (p.179)

I ara una tanda de «falsos amics»:

the rose window of the church (p.86)

la ventana rosada de la iglesia (p.103)

«Rose window» és «rosassa» (rosetón).

in his costumized «fauteuil de rollent» (p.88)

en su acostumbrada fauteuil roulant (p.105)

«Costumized» és «adaptada». Tampoc s’hauria d’haver corregit el mal francès de l’original.

something with chase scenes (p.102)

algo con escenas de caza (p.121)

«Chase» és persecució.

Cavalier about practice (p.154)

Un caballero en los entrenamientos (p.178)

En realitat vol dir «Despreocupado (o arrogante) en los entrenamientos».

Steeply, impassive and slackly ruminative (p.106)

Steeply, impasible y lento como un rumiante (p.126)

«Ruminative» vol dir «meditatiu», no calia maltractar cap bèstia.

I prou!, que ja m’estic avorrint tant com vosaltres.

El periodista és la notícia

Per a l’estrena de la plataforma l’u de novembre de 2019, Apple TV+ va encarregar a Jay Carson la creació d’una sèrie escandalosament luxosa que havia de ser tant el seu buc insígnia com el principal imant per atreure possibles subscriptors. «The Morning Show» (que així es diu l’artefacte) reuneix com a protagonistes a tres de les cares més populars de la televisió actual —Jennifer Aniston, Reese Witherspoon i Steve Carell—, a qui acompanyen noms una mica menys coneguts, però immediatament reconeixibles així que els veus en pantalla (Billy Crudup, Mark Duplass, Marcia Gay Harden, Néstor Carbonell, Martin Short, David Morse…) Deixant de banda el sou astronòmic de les seves estrelles, la sèrie tira la casa per la finestra amb una producció fastuosa i uns decorats fets expressament pel xou.

Apart dels atractius de l’embolcall, «The Morning Show» juga la carta de l’actualitat més mediàtica en utilitzar com a espinada de la seva trama el daltabaix produït per les demandes per assetjament sexual contra diverses figures de l’espectacle i els mitjans de comunicació americans. Així, després de quinze anys presentant el programa més popular dels matins, Alex Levy (Jennifer Aniston) veu com acomiaden el copresentador i amic Mitch Kessler (Steve Carell) a causa de les acusacions d’abús sexual que li han fet antigues col·laboradores. Mentrestant, l’agressiva periodista independent Bradley Jackson (Reese Witherspoon) aconsegueix per vies inesperades el puesto de presentadora que acaba de quedar vacant.

La qüestió de la manipulació sexual dins de l’àmbit laboral dona joc a inacabables discussions sobre fins a quin punt hi ha certes relacions consentides que produeixen un benefici  per a les dues parts, un bescanvi de favors on la figura d’autoritat masculina gaudeix de la carn jove, mentre que aquesta millora la seva posició a la jerarquia. De forma premeditada, més mecànica que veritablement sentida, «The Morning Show» torna a posar sobre la taula el masclisme sistèmic, el pacte de silenci tàcit entre els còmplices per omissió i la condemna hipòcrita a la baula més feble; una denúncia perfectament noble sobre el paper, però que aquí put una mica a oportunisme.

A més no hi ha gairebé cap personatge que tingui una ferma brúixola moral, tots ells van canviant d’actitud segons els convingui per les seves ambicions professionals i, encara que els guions intentin presentar-nos alguns d’ells com figures positives, només semblen oportunistes vacil·lants, ben lluny dels admirable periodistes idealistes de «The Newsroom». Si a la poca simpatia que susciten els protagonistes (rics i privilegiats, faltats d’empatia) hi afegiu que no m’agrada gens com treballa Aniston, especialment quan s’allunya del territori de la «sitcom», entendreu que m’he empassat aquest programa amb una bona dosi d’interès culpable. Ni tots els dòlars del món poden ocultar que es tracta d’una mitjania de superfícies molt brillants.