Ombudsman

Un dels avantatges de tenir un bloc és que pots despullar-te en públic a la intimitat de casa teva, i fer la puta i la Ramoneta segons mercat. Avui doncs aprofitaré per fer el paper no sol·licitat d’ombudsman (sempre m’han agradat les paraules impronunciables) o defensor del lector dels hipotètics consumidors de EL PAÍS que passin per aquí. I és que es parla molt de la mort de la premsa escrita, però de vegades sembla que l’estiguin matant ells mateixos entre publicitat encoberta, alarmisme dubtós (oi, porquets?) i inexactituds flagrants.

Sam Mendes ha presentat a Madrid un parell de produccions teatrals emparades pel “Bridge Project” que ha endegat amb el seu amic Kevin Spacey. Hi actua gent coneguda com Rebecca Hall o Ethan Hawke (per cert, ara us parla el paparazzo, el vam veure una nit a un carrer de Chelsea, Nova York, i us asseguro que és prou mono per enamorar Uma Thurman). Marcos Ordóñez parlava a “Babelia” del seu “Jardí dels cirerers” de Xekhov i fa dos dies el mateix diari comentava l’estrena del “Conte d’hivern” de Shakespeare. En ambdós casos la foto mostrava l’actriu Sinéad Cusack vestida de vermell amb una pila de quincalla brillant al costat. Davant del dubte, voto per Xekhov.

Sinéad Cusack davant del dubte, Shakespeare o Xekhov?
Més. Fa una setmana gaudírem del concert de David Byrne al Palau. Al simulacre de programa de mà es deia que Byrne no actuava a Barcelona des de feia més de deu anys. Tinc motius personals per tenir l’absoluta seguretat que Byrne va actuar al Razmatazz fa set o vuit anys, o sigui que no m’ho empasso. Pocs dies després la crònica del concert de Miquel Jurado repeteix l’error, o sigui que no ha fet els deures i s’ha refiat del dossier de premsa (lleig!).

I una mica més. Agustí Fancelli escrivia avui al “Quadern” del diari a propòsit de Carla Bruni: “I no diguem ja si a més la senyora canta com els àngels”. En Fancelli és crític d’òpera a temps parcial (i afeccionat a temps total) i hauria de saber que els àngels canten de manera diferent i que el que fa la Bruni amb la seva veu insuficient és apel·lar a instints baixos més propers a la bragueta que a la resta de la celístia. Però, ai!, els homes som d’una volubilitat que no hi ha ombudsman que ens aturi.

Tradicions traïdes

Najat El Hachmi explica a “L’últim patriarca” una història d’immigració que ens toca de prop i on és difícil no endevinar trets autobiogràfics. La narradora de la novel·la, igual que l’autora, va néixer al Marroc i, quan ja tenia vuit anys, va venir a viure a Catalunya, a un lloc que bé podria ser la Plana de Vic. És irrellevant buscar fins on s’estenen els paral·lelismes, el que importa és que es nota que l’escriptora sap del que parla.

El llibre se centra en la figura d’aquest patriarca, Mimoun, un camperol rifeny nascut sota el pes d’una tradició, musulmana però també masclista, on els homes són els propietaris absoluts de totes les dones de la família, de vegades fins a extrems despòtics, i aquestes ho accepten amb la conformitat de qui no ha conegut cap alternativa. De totes maneres aquest Mimoun no és un home com els altres: la seva possessivitat malaltissa, els seus brots de violència, exacerben els trets de la tradició de la qual prové i el converteixen gairebé en una malvada caricatura.

Aquest home de rauxes, a qui mare i germanes han adorat submisament, es trobarà sol i sense nord quan emprengui el camí de l’emigració. Poc a poc caurà en l’alcohol, les altres drogues, el joc i la utilització sexual de “les cristianes”.

La història està narrada per l’única filla de Mimoun, dividida entre el país on va néixer, les arrels del qual encara l’envolten, i la nova terra a la que s’anirà acostumant de mica en mica. En créixer, tot i ser la filla preferida, s’anirà enfrontant al pare i descobrirà dolorosament que la influència de la seva cultura d’origen és més subtil i està més assumida del que ella voldria creure.

Aquest procés d’alliberament està narrat sense maniqueismes: tot i la crueltat del pare, encara hi ha lloc per una certa mena d’afecte; la mare maltractada i domesticada té un ambigu paper on els sentiments semblen haver estat esborrats; i la protagonista no és una heroïna d’una peça, sinó que peca d’ingenuïtat (al cap i a la fi és una adolescent) i sovint pren les pitjors decisions.

Escrita de forma admirable, on la inicial narrativa oral magribina s’impregna gradualment de la nostra tradició literària (amb mencions a personatges de Víctor Català, Mercè Rodoreda o Zadie Smith), “L’últim patriarca” és tant una bona novel·la com un referent ineludible d’uns orígens que ja comencen a ser també els nostres.

Topologia per a principiants

Si algun dia tenim ocasió de trobar-nos, no és necessari que em confesseu que a l’escola éreu pèssims o pèssimes en matemàtiques, ho donaré per descomptat. Una de les frustracions que guardem els matemàtics dins del cor és la dificultat de transmetre als profans la bellesa que hi trobem en el nostre camp d’estudi.

La frase ha quedat bé, però hauré d’aclarir que només sóc matemàtic per títol acadèmic i per aparcada vocació. Però encara que la vida laboral m’hagi conduit per altres terrenys, conservo l’interès per aquestes qüestions que per a la resta dels mortals és incomprensible i queda molt allunyada del que ells consideren el món real.

El meu proselitisme no es veu capaç de superar prejudicis tan alts, però almenys deixeu-me comentar-vos una descoberta matemàtica, encantadorament senzilla, que fins i tots els més desinteressats apreciareu.

Es tracta de posar color als mapes (mapes polítics, per ser més precisos), procurant que dues regions contigües no comparteixin el mateix color. Doncs bé, els cartògrafs feia temps que havien observat que amb quatre colors diferents era suficient per pintar qualsevol regió del món, per complicades que fossin les seves fronteres. Però els matemàtics no es conformen amb els dictats de l’experiència i van més enllà a la recerca d’una certitud absoluta: calia trobar la prova per demostrar que qualsevol mapa pot ser colorejat amb 4 colors.

Aquí sembla que en fan falta 5!

Però es pot fer també amb 4!
El fet que la idea sigui senzilla d’entendre no vol dir que no sigui difícil de demostrar. Quan jo estudiava, allà pels 70 del segle XX, encara era una hipòtesi que la realitat no contradeia (com també ho era el molt més cèlebre darrer teorema de Pierre de Fermat).

La primera demostració la van fer Kenneth Appel i Wolfgang Haken l’any 1976 amb l’ajuda d’un ordinador; de fet, va ser un dels primers teoremes de la història demostrats per ordinador. A l’establiment acadèmic, aquest mètode novell en el que es relegava a una màquina tota la feina tediosa i bruta, no els va agradar gens: els matemàtics prefereixen estar sempre del costat de la concisió i l’elegància. Per això, es van continuar buscant demostracions més simples i que no impliquessin cap ordinador. N’hi ha hagut algunes de posteriors i, tot i que el teorema es considera demostrat, encara hi ha qui cerca una forma més bonica de provar-ho.

És clar que, com que els mapes reflecteixen la realitat, no sempre podrem fer-ho tot amb una paleta tan reduïda. Tenim per exemple l’aigua (del mar i dels llacs) que, per convenció, sempre es pinta de color blau cel; quedaria molt lleig que, per no saltar-nos la restricció dels 4 colors, haguéssim de pintar el llac de Banyoles de rosa o de groc. I després hi ha el problema dels enclavaments, dues regions no connectades que pertanyen a la mateixa unitat política (com Alaska i la resta d’Estats Units, o el Racó d’Ademús i la Comunitat Valenciana), que per tant s’han de pintar del mateix color.

I per acabar us proposo un joc en el que intervenen dos jugadors, un full de paper, un bolígraf i 4 llapis de colors. El jugador A dibuixa amb el bolígraf una regió al paper. El jugador B la pinta del color que vulgui i traça amb boli una segona regió contigua a l’anterior. El jugador A la pinta, necessàriament d’un color diferent, i dibuixa una altra regió que toqui les anteriors. Així, successivament, fins que un jugador necessiti un cinquè color i perdi la partida.

En el principi fou el LEGO

Mentre hi ha web, hi ha esperança, i cada dia tenim motius per donar gràcies a Déu per les ximpleries que la seva Divina Sapiència ha creat. Per si ens faltaven exemples, des del 2001 un il·luminat de nom Brendan Powell Smith es dedica a il·lustrar les escenes més rellevants de La Bíblia mitjançant peces de Lego. Les limitacions estilístiques s’adiuen curiosament amb l’encarcarament propi d’unes històries tan sovint repetides.

Primícia! L'origen de la dona rau en una costella de LEGO

L’ambivalència de l’empresa ha permès que sigui utilitzada tant per grups religiosos amb finalitats didàctiques, com per individus amb tendències més paròdiques. A The Brick Testament podreu estudiar a consciència tots aquests textos sagrats. Unes convenients etiquetes adverteixen de la presència de continguts conflictius (sexe, nuesa, violència) per si algú tingués escrúpols de consciència. No us perdeu la darrera incorporació, un Llibre de l’Apocalipsi convenientment psicotròpic que no deu deixar dormir als artífexs danesos de Lego.

O com el Llibre de Job es troba amb "Mujeres desesperadas"

Clavells 3, el retorn

Com que els blocs s’han de començar d’alguna manera, jo vaig escollir per la primera entrada escriure una elegia nostàlgica pels clavells que havien desaparegut dels nostres balcons. Ou sont partis les oeillets d’antan?, més o menys.

Fa pocs dies el meu germà Santi em regalà cinc testos de clavells de diferents colors i olors per demostrar-me que la flor no s’havia extingit, que només sobrevivia oblidada. Procuraré que creixin ben esponerosos per mantenir una d’aquelles tradicions familiars que val la pena preservar.

Donde dije Boris...

Boris Izaguirre està promocionant la seva darrera novel·la i, per tant, es veu obligat a generar titulars. En una entrevista a “Zero”, on tenia una secció fixa abans de casar-se, declara:

‘Nunca he querido pasar desapercibido. Pero asumo todo lo que ha significado esa exposición mía. Sé que he hecho mucho daño al colectivo gay, que ha pensado que yo era un error (…) hubo una crítica feroz contra mí’.

Mai no el vaig seguir a “Crónicas marcianas”, encara que en aquella època era inevitable topar-se amb algun dels seus excessos a tots els programes de zapping, però m’imagino que ha de ser una persona prou llesta. Per això em sorprèn que faci acte públic de penediment per unes actituds que tenia tot el dret d’assumir.

Hi ha qui, amb les millors intencions, creu que hi ha una forma modèlica de ser gai, un conjunt de comportaments que facilitarà l’acceptació social i la integració. Aquest model de conducta passaria per un capteniment discret, una imatge invisible i una tendència als actes de bondat angèlica, tot amb l’objectiu de fer la mínima nosa possible. Els defensors d’aquest programa són aquells que rebutgen els estereotips, abominen de la ploma i lamenten les estridències de les desfilades del dia de l’orgull.

No veig perquè hauríem d’adaptar la nostra forma de fer a un programa dictat des de fora. La vida no és pas tan llarga com per haver-la de viure reprimint les expressions personals. Per això, les sortides de to de Boris, més enllà dels gustos de cadascú, significaven el benvingut desvergonyiment d’algú que no es tallava a l’hora de fer públiques coses que només mostrem en privat, tot seguint l’estela marcada pel seu bon amic Terenci Moix.

De maneres de ser gai n’hi ha tantes com de gais i ja és hora que es reconegui. En aquest sentit la tasca de Boris Izaguirre em semblava una mica ofensiva estèticament, però didàctica i refrescant. Per això em decep aquesta retractació. Si abans es baixava literalment el pantalons en públic, ara ho fa metafòricament per tal d’accedir a una nova respectabilitat que s’hauria de guanyar d’una altra manera.

Atrapa l'instant

Passem la tarda a casa de Manel Huerga, a qui feia temps que no vèiem. Parlem de l’escassa autoria que concedeix la llei als directors de material audiovisual, de la forma de consumir música i pel·lícules que tenen les noves generacions, per a les quals el suport físic no té cap importància ni és per tant motiu de fetitxisme; segons ell, el Blu-ray serà l’últim suport físic que existirà abans que tot el cinema que consumim provingui directament de la xarxa.

Per a Manel, el cinema és la seva feina, però també la seva joguina més apassionant; per això viu literalment dins d’una sala de cinema que ha dissenyat inspirant-se en el decadentisme belle époque de “Moulin-Rouge”. Ara que ha fet el salt a l’alta definició, ja no té motius per abandonar aquestes parets, si no és per un cas de força major.

Per demostrar-nos les excel·lències de l’HD ens ha projectat “Un instante preciso”, el seu documental sobre el cantant Jorge Drexler, que acaba de guanyar el Premi del Públic al Festival de Málaga. I sí, la qualitat de la imatge que ofereix l’alta definició és realment admirable; però la tècnica no és el meu territori i prefereixo parlar del que he vist.

El documental segueix Drexler, un artista al que jo a penes coneixia, durant una petita gira que va fer per teatres de la rodalia de Barcelona. El primer que salta a la vista és l’enorme carisma de l’uruguaià i com, amb els mínims elements, pot establir una rica interactuació amb el seu públic. Armat només amb una guitarra, uns loops i alguns pedals, Drexler treu profit de tot el que va trobant pel camí en una veritable exaltació de l'objet trouvé. Així, integra sense fissures dins dels seus espectacles el so dels avions del Prat, el timbre d’una bicicleta, convida a uns percussionistes que acaba de sentir a la Ribera o a la Banda Municipal del Prat amb la que acaba de creuar-se pel carrer. El resultat m’ha impressionat per la seva frescor i per la comunicació immediata que estableix i m’ha fet pensar en el Caetano Veloso de les distàncies curtes.

El film atrapa tots aquest moments imprevisibles i preciosos que conformen la gira. No cal dir que les imatges en blanc i negre de Manel són impecables i estan treballades fins la filigrana. Apart del fluid muntatge, s’intercalen imatges d’exteriors on es juga amb les trames, la llum i la foscor i una utilització molt controlada del color.

Com en Manel és un amic, la meva recomanació tindrà un valor relatiu; tampoc és segur que la pel·lícula s’exhibeixi comercialment. Però, tot i això, refieu-vos del criteri del públic de Málaga, i si teniu oportunitat, ja sabeu.

Sil•logisme inacabat

Everything that happens will happen today.

Heaven is a place where nothing ever happens.

Money talks

Foto de Ben McLeod

Pedro Almodóvar filmà l’any 1987 “Mujeres al borde de un ataque de nervios”, una comèdia embogida que va agradar tothom, a fidels i a nou vinguts, per la seva frescor desacomplexada; fins i tot va estar nominada a l’Oscar del 1988, que no va guanyar (encara). En aquell moment es va parlar molt d’un remake americà de la història, en el qual Jane Fonda estava molt interessada (suposadament per fer el paper de Rossy de Palma). Recordo que la Fonda (que no profunda) justificava l’adaptació en el fet que el públic americà no comprendria personatges com el taxista empàtic interpretat per Guillermo Montesinos. No afegiré comentaris.

El projecte quedà mort durant anys i panys i, de sobte, aquesta nit d’abril, la xarxa va plena de notícies sobre el seu reviscolament. Pel que llegeixo, la Fox pensa fer-ne una sèrie televisiva centrada en un grup d’amigues de la infantesa i s’inclouran detalls totèmics de la cinta original. És a dir, “Mujeres desesperadas” + gaspatxo, una combinació ideal, a parer dels productors. M’imagino que tota aquesta informació ha estat orquestrada per una agència de publicitat molt ben pagada i que, a sobre, pensa generar expectacions i possibles patrocinadors.

Francament, no sé com s’ho miren. Cada dia que passa m’emprenya més que qualsevol opció estètica es tamisi a través del lucre, i la meva darrera esperança és que tots aquests executius borderline fracassin estrepitosament. Potser sóc un ingenu sense futur, però ja m'està bé.

Un adéu a Dorothy

Ahir moria a Los Angeles als 86 anys l’actriu Bea Arthur, a la que tots recordarem sempre com l’àcida Dorothy Zbornak de “Las chicas de oro”.

Precisament aquests dies a casa estem fent una retrospectiva de “Las chicas de oro” (ja anem per la segona temporada) i la notícia ens ha afectat molt, perquè literalment es pot dir que fa dos dies que l’havíem vista en plenes facultats.

Bea Arthur, que va néixer a Nova York amb el nom de Bernice Frankel, tenia darrera seu una llarga carrera que abastava teatre, cinema i televisió. En teatre va actuar a la primera producció americana de l’Opera de Tres Rals, a l’estrena de “Fiddler on the Roof” a Broadway i guanyàr un Tony per la seva intervenció al costat d’Angela Lansbury a “Mame”.

Però la seva popularitat li vingué a través de la televisió. Entre 1972 i 1977 protagonitzà la sèrie “Maud”, que crec no es va passar mai aquí, tot i que tingué un immens èxit als Estats Units. Interpretava a una dona liberal que no tenia por a expressar les seves idees, un paper que va ajudar molt a difondre les idees que el feminisme estava explorant en aquells anys.

Susan Harris, després d’haver creat la delirant “Enredo”, decidí escriure una sèrie més seriosa (?) [diuen que per això va prescindir de la genial Katherine Helmond] sobre els problemes d’un grup de dones que es troben al llindar de la tercera edat, “The Golden Girls”. Arthur fou escollida per fer el paper de Dorothy Zbornak, la divorciada de Nova York, càustica, dominant i amb els peus a terra, en certa manera una prolongació del rol de Maude.

Es dona la circumstància curiosa que Estelle Getty, que feia el paper de la seva mare Sofia Petrillo, era un any més jove que Arthur, de manera que havia d’aparèixer molt maquillada perquè no semblessin germanes.

Aquesta deliciosa sèrie, que tenia algun punt sentimental, però que no deixava de ser divertidíssima (almenys, era un hit entre la comunitat gai) va durar des del 1985 fins al 1992 i va guanyar tota mena de premis (65 nominacions als Emmy, 11 premis Emmy, incloent-hi un Emmy per a cadascuna de les quatre protagonistes en diferents temporades, 4 Globus d’Or...). Precisament va ser Bea Arthur la que va matar la sèrie, quan va decidir abandonar-la. S’intentà prolongar-la amb “The Golden Palace” i les altres tres protagonistes, però l’experiment sobrevisqué només una temporada: evidentment, Arthur era una part vital de l’equilibri de forces de la comunitat de menopàusiques de Miami.

En els darrers anys va fer aparicions estel·lars en diverses sèries (Futurama) i protagonitzà més d’un one-woman-show.

Altota, de veu greu, liberal de les d’abans i amb infal·lible destresa per deixar anar una rèplica o, més exactament, per fotre un moc, Bea Arthur era d’aquelles actrius amb les que no puc evitar sentir-me proper. Si, a més, ens ha fet riure com ho va fer ella, l’absència és encara més coent.

Contes de fades

Tot el Món Universal ha sentit parlar d'aquesta escocesa que en 4 minuts va ser capaç d'escenificar el conte de "L'aneguet lleig" en directe i amb contundent eficàcia.

De vegades, però, un augment d'autoestima no és la millor companyia. La nova imatge de Susan Boyle, amb celles depilades i "Burberry check" en primer terme (les meves disculpes als lectors per la vulgaritat de la iconografia) no asseguren la simpatia dels jutges.

Potser ella no ho sap; però és possible que estigui a punt d'escenificar una versió no menys eficaç de "El vestit nou de l'Emperador".

Byrne i el seu amic invisible

Byrne al Palau (foto alterna2)

David Byrne, home curiós en tots els sentits de la paraula, apart d’estar ficat en infinitat de projectes de tota mena, encara troba temps per escriure un bloc que durant els darrers mesos comenta les incidències de la seva actual gira. Són textos sorprenentment llargs que inclouen també visites culturals i apunts històrics referits a les ciutats que va visitant.

En els propers dies buscaré amb interès què en diu de Barcelona i del concert d’aquesta nit al Palau, en el qual Byrne ha centrat el show en les seves col·laboracions amb Brian Eno; tant les passades, amb Talking Heads, o el disc seminal “My life in the bush of ghosts”, com en el recent “Everything that happens will happen today”.

El que tinc clar és que per a mi ha estat un concert inoblidable, divertidíssim, sorprenent, engrescador i gairebé paranormal.

Només entrar en escena Byrne, els quatre músics i els tres coristes, tots vestits (guitarra inclosa) d’un impol·lut “blanco eterno nuclear”, el públic ja els hi ha dedicat una llarga ovació que ha deixat els artistes agradablement sorpresos i ben predisposats per oferir-nos una gran vetllada. A continuació Byrne (que deu pensar que, si no pots vènce’ls, millor unir-te a ells) ens ha donat permís per fer totes les fotos que volguéssim, que si ens venia de gust podíem trucar els amics o consultar el nostre correu electrònic.

S’han posat a la feina amb “Strange overtones” del seu darrer disc i a la segona cançó, la dadaista “I Zimbra”, han aparegut tres ballarins (dues noies i un noi, també de blanc). Les seves coreografies, poc convencionals, mig conceptuals, mig paròdiques, han afegit un immediat toc d’esbojarrament a la festa. Ens els balls han intervingut també el líder i els tres coristes per generalitzar encara més la follia. Així hem vist escenes tan impagables com David fent eslàlom i caminant cap enrere entre una filera de micros.

Quan ha presentat la cançó de “Bush of Ghosts”, ha recordat que gravaren tot el disc a partir de veus agafades d’altres enregistraments anteriors o de la mateixa ràdio, una maniobra que després s’anomenaria “sampler” i esdevindria tot un negoci. Dit això, ens ha informat que aquesta nit el “sampler” el faria ell mateix, cantant en directe; sempre un pas més enllà de les nostres expectatives.

Una cosa que aviat ha quedat clara, i sense desmerèixer el paper d’Eno com a catalitzador i paisatgista sonor, és que Byrne és l’autèntic propietari d’aquest repertori. Això s’evidencia especialment en les cançons de l’època de “Remain in light”, com a la quarta peça del programa, un “Houses in motion” vibrant, que ha posat el públic a ballar dempeus.

A partir d’aquí, els moments de deliri públic han sovintejat fins al final del concert. En alguns moments, gràcies a les abundoses racions de sofisti-funky, i si no fos per les conegudes dames en relleu del fons de l’escenari (que per cert, mai no havia vist sota un prisma tan psicodèlic), m’hauria sentit transmigrat a l’interior del film “Stop making sense”. Potser aquest fenomen extrasensorial prové del fet que mai abans havia tingut l’oportunitat de sentir aquest repertori en viu o almenys no tocat d’aquesta manera.

Detalls a ressenyar de passada: les cançons noves no han fet nosa i "I feel my stuff" ha estat sensacional; una coreografia sobre cadires amb rodetes; un ressuscitat "Air" dansat amb 4 guitarres elèctriques; una peça de "The Catherine Wheel"; i una pila de clàssics, "Heaven", "Life during wartime", "Born under punches", "Take me to the river", "Crosseyed and painless", "Once in a lifetime"...

La nit ha acabat amb dues certeses: (1) ha estat un concert enorme; i (2) mai no he ballat ni ballaré amb tanta alegria al bell mig de la platea del Palau de la Música Catalana.

I per acabar, el delirant fi de festa amb el que va concloure el show a casa seva, al Radio City Music Hall de New York. No cal dir, que aquesta part ens l’hem perduda (encara que els tutús no han faltat).

El post post-Sant Jordi

Foto ulle.b

Una tonada que es repeteix amb lleugeres variacions ran de la Diada de Sant Jordi és la que gira al voltant de la mercantilització de la festa, el triomf del comerç sobre la literatura o de les xifres sobre la qualitat. Certament, les valoracions del dia després sempre incideixen en les llistes dels més venuts, dels autors que van firmar més o van formar la cua més llarga, en la quantitat de volums despatxats i en el que representa això sobre el total de vendes anuals del sector. Amb la falta de subtilesa que sol caracteritzar els mitjans de comunicació, aquí es tracta una vegada més de batre un rècord i veure qui la té més llarga, la resta és accessori.

Però en el rebuig d’aquest component massificat hi ha una actitud elitista (que jo sóc el primer en reconèixer-me) dels que ens creiem qualificats per dirimir quina és la forma correcta d’enfrontar-se a la lletra impresa. Ens passa a molts, que desconfiem de l’èxit multitudinari i que, si alguna cosa que ens agrada (sigui un escriptor, una cançó o una pel·lícula) esdevé un èxit general, tendim a pensar que la resta de la gent no l’ha entès, que li agrada per les raons equivocades o, en el pitjor dels casos, devaluem l’objecte de la nostra estimació.

Ens convindria deixar de banda aquestes amargors, al cap i a la fi, una festa bastida al voltant de l’entronització dels llibres no pot ser tan dolenta (pitjor seria que ens empastiféssim amb hortalisses o que estimbéssim bèsties domèstiques des d'un campanar), que els llibres solen tenir una bona influència, encara que passin anys en un prestatge, que sempre hi ha l’esperança que algú els obri per avorriment o per error, que sempre hi és la possibilitat que algú els llegeixi.

I, si el temps primaveral acompanya, es respira un bon rotllo generalitzat millor que el que dóna una victòria del Barça.

Estranya diada (II)

Si bé les circumstàncies no m’han permès passejar-me tant com hauria volgut aquest Sant Jordi, el volt habitual pels blocs d’amics i coneguts s’ha convertit en una mena de rambleig festiu on regnava la cordialitat i l’intercanvi de floretes.

També ha estat un jorn carregat de bones noves dins de la meva família catosfèrica, una família de la que fa sis mesos en desconeixia totalment l’existència i amb la qual ara em sento totalment involucrat.

Així, els companys del Diccitionari arribaven ahir a les 2.000 citacions publicades i, després de felicitar-los merescudament, només cal desitjar-los que, com bons alpinistes que són, ara coronin el seu primer 8.000.

Ahir també desembarcava de València Martí R. Electrique per estrenar-se com a autor signant al Passeig de Gràcia amb l’antologia de les entrades més àcides y sexys de “Busca qui t’ha pegat”. Davant de la impossibilitat d’assistir-hi, vaig despatxar-hi el meu ambaixador plenipotenciari perquè m’aconseguís un exemplar.

Last (perquè fou la darrera notícia en arribar-me) but not least, en Jesús M. Tibau i la Maite van treure a la llum una edició ben especial, sota la forma d'un molt benvingut infant, predestinadament literari. En altres paraules, ens han fet ciber-tiets; o sigui que la diada no podia acabar millor.

Estranya diada

Foto: Bofill

Estranya, perquè m’ha tocat treballar també a la tarda i la tradicional passejada pel centre s’ha reduït a veure’ns una estona i mal menjar en un restaurant de menú.

Estranya també, perquè un cop acabada la feina m’ha tocat anar al Liceu i, la veritat, hauria preferit estar a qualsevol altre lloc que veient “La cabeza del Bautista” del badaloní Enric Palomar, òpera estrenada mundialment el dilluns passat i basada en una peça de Valle-Inclán (donada la data hauria estat més adequada l’adaptació de “La cabeza del dragón”).

L’òpera contemporània fa de mal pair, almenys les poques que he conegut, i és llàstima perquè, tot veient la producció, es nota que s’hi ha invertit molta il·lusió i esforços; però m’he avorrit considerablement.

El llibret, que respecta en gran part l’original teatral, explica com Don Igi, el ric propietari d’una taverna a la Galícia rural, rep la visita d’un atractiu foraster que li vol fer xantatge. La Pepona, amistançada de don Igi, seduirà el visitant per tal que el seu amant l’assassini per l’esquena; però, un cop mort el jove, la dona patirà un accés de passió necròfila. Com el títol ja indica, la trama conserva llunyanes reminiscències de la història de Salomés, Herodes i el Baptista que, no casualment, veurem en la versió de Strauss d’aquí un parell de mesos.

Com que l’argument no dóna per omplir els 90 minuts de funció, s’hi ha afegit un parell d’escenes procedents d’altres peces de Valle que no ajuden certament a fer l’espectacle més entretingut.

Bé l’orquestra, que sembla tenir una partitura més interessant que els cantants, condemnats a repetir una i altra vegada la mateixa línia de cant ascendent que acaba esdevenint tediosa. El trio protagonista està bé i té un nivell de teatralitat superior al que s’estila al món de l’òpera. Francisco Vas és un don Igi convincent, encara que el seu físic és massa atractiu pel paper i la Pepona de Rosa Mateu s’entrega totalment a un rol central, però poc agraït vocalment. El cor, sempre en tercer pla, incomprensible. Suggeridora escenografia d’Alfons Flores amb tres arbres morts i 18 taules de billar, i tenebrista il·luminació de Xavi Clot.

Però, repeteixo, m’hi he avorrit molt. D’aquesta diada estranya prefereixo quedar-me amb la preciosa edició del “Diari del primer amor” de Leopardi que Josep m’ha regalat.

Una recomanació de SJ

Cada any per Sant Jordi la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona té el bonic detall d'oferir-nos a través del seu bloc una joia bibliogràfica. Aneu a veure-la aquí, val la pena!

Allau de Sant Jordi

En l’escriptura de blocs de caire personal comencen a haver algunes temàtiques que ja han esdevingut estàndards del gènere i en les que tots caiem tard o d’hora: el post sobre Ikea, el post sobre Nespresso, el post sobre si cal dir-ne bloc o blog (aquest encara us el dec, o potser us l'estalviaré).

Una altra entrada inevitable, almenys a la catosfera, és la referent a la diada de Sant Jordi, o sigui que aquí la teniu, perquè les tradicions s’han de respectar.

Bé en realitat jo durant molts anys el 23 d’abril no comprava ni rosa ni llibre. De roses no en gastava senzillament perquè no tenia a qui regalar-les. En quant als llibres, donat que en comprava tot l’any i que coneixia algunes llibreries en les que em feien descompte, no trobava gaire sentit a barrejar-me amb la massa humana que sol envoltar les paradetes i fa intransitables les voreres del centre. Amb un cert sentiment de suficiència deixava la festa en mans de la gent que compra un llibre a l’any i ni tan sols es molesta en llegir-lo.

Tot això va canviar des del moment que sí vaig tenir algú a qui regalar-li la rosa i alguns llibres de propina. Ara cal escarrassar-se a fer una selecció escaient, procurant evitar els títols que més de gust ens venen, per allò de no repetir el regal. Potser és poc pràctic, però esmola l'enginy i hi afegeix el factor sorpresa, que també és un alicient.

Així que cap al migdia procurarem citar-nos pel centre, ens intercanviarem llibres i flors i acabarem passejant embadocadament feliços pels mateixos carrers dels que abans jo fugia com de la pesta. Allà ens hi trobarem!

La guinda

Els que us fixeu en aquest tipus de coses ja us haureu adonat que Google va canviant el seu logo segons el calendari. Avui (per ahir), per exemple, era el Dia Oficial de la Terra, i això era el que trobàvem a la pàgina del famós buscador:

Bonic, oi? Però aquest vampir universal no perd ocasió per homenatjar qualsevol dels nostres baixos instints, siguem d'on siguem. En aquesta pàgina podeu contemplar la col·lecció completa. I pels mandrosos aquí teniu els darrers exemples (jo em quedo amb l'incomprensible Gropius que hi ha al final!).

Així anem

Foto de picsel
A la pàgina sobre el món de la traducció "Babel X el sabio" trobo notícia d'un eurofuncionari grec que treballa com a traductor a Brussel·les. El seu treball habitual consisteix a passar al seu grec matern intervencions parlamentàries en anglès, francès, espanyol, polac, hungar, turc... i així fins a 14 idiomes. No content amb això, també diu sentir-se "còmode" amb llengües tan diverses com el rus, l'hebreu, el xinès, el finlandès o el persa. Fet i fet, 32 llengües que continuen augmentant.

Però el que m'ha cridat l'atenció és el seu comentari sobre el català.

El català m'encanta, però els meus esforços per aprendre'l no foren gaire gratificants: vaig intentar parlar-lo a Barcelona, però els catalans sistemàticament em responien en castellà, per ajudar-me.

Si a algú amb aquest do de llengües i tanta bona voluntat, li ho posem tan difícil, poc ens podrem queixar del caràcter cada vegada més recessiu del català!

Comissaries (II)

Caponata fotografiada per "marco sees things"

Després de la recent visita a l’eficiència nòrdica, he passat unes hores ben agradables amb els vells amics de la comissaria siciliana de Vigàta. “Ardores de agosto” (2006) (“Foguerada d’agost” o “La vampa d’agosto”) és l’última aventura apareguda aquí de Salvo Montalbano, el carismàtic comissari creat per Andrea Camilleri, i tot un regal després de la relativa decepció de “La muerte de Amalia Sacerdote”.

Qui és seguidor de la sèrie ja sap que no hi trobarà intrigues impecables de les que s’estilen més al nord, però tindrà la seguretat de passar una estona entranyable, lleugera, àcida i hedonista. Aquestes “foguerades”, ambientades en una canícula de climatologia especialment cruel, ens retornen tots els personatges que hem après a estimar,des de Cattarella o Fazio fins a Livia i Adelina. Retrobarem Montalbano una mica preocupat pels estralls de l’edat (i amb contínua tendència al nudisme per culpa de la calor), però res que un tros de formatge caciocavallo no pugui remeiar.

Tot plegat, fa l’efecte que Camilleri, amb l’edat, cada dia se’n fot més del mort i de qui el vetlla, i explica les coses amb les arbitrarietats que li venen de gust. No és literatura de primera qualitat, però què bé que ens ho passem amb ell!

—Esta mañana he ido al entierro —dijo Fazio.
— ¿Había gente?
—Dottore de mi alma, había mucha y con la emoción a flor de piel. Mujeres que se desmayaban, mujeres que lloraban, las antiguas compañeras del colegio con flores blancas… En resumen, el numerito de siempre. Tanto es así que cuando el féretro salió de la iglesia, todo el mundo se puso a aplaudir. ¿Podría usted explicarme por qué aplauden a los muertos?
—Quizá porque han hecho bien en morirse.
—Pero, dottore, ¿está de guasa?
—No. ¿Cuándo aplaude la gente? Cuando algo le ha gustado. Siguiendo la misma lógica, tendría que significar: me encanta que finalmente hayas dejado de tocar los cojones.

Encara que Camilleri va pels 84 anys i continua fumant tres paquets al dia, no sembla tenir cap intenció d’aturar la seva logorrea. Així, que no patiu, en el pitjor dels casos encara queden quatre aventures de Montalbano posteriors a aquesta per descobrir.

Je m'appelle Erik Satie, comme tout le monde.

Satie by Rusiñol

Aquesta frase vaig estar a punt d’enviar-la als amics del Diccitionari, però he decidit apropiar-me-la, perquè Erik Satie, tant en música com en paraula, mereix ser escoltat cada dia de les nostres vides.

Efectivament tots ens diem Erik Satie i compartim altres particularitats de similar calibre, perquè tots som igualment diferents i similarment únics. Com a mínim, una bona lliçó per a racistes, reduccionistes i tota mena de discriminadors.

La mirada de la goril·la

Els parcs zoològics són establiments generalment mal vistos en els temps que corren i les ciutats que en disposen d’un (que són pràcticament totes) miren de trobar eufemismes equivalents per no haver-se de desempallegar de la seva col·lecció d’animals.

I tanmateix, a en Josep i a mi ens agrada visitar-los, potser perquè veure les bèsties de prop sempre resulta fascinant. A més, gairebé tots ells tenen una personalitat pròpia i un punt de nostàlgia que resulta d’allò més evocador. Per això, he de confessar amb una mica de vergonya que, al llarg dels anys, no ens hem estat de visitar els zoos tan diversos de Berlín i de Ljubljana, de Poznan i de Guatemala. I no veiem el moment de visitar el del Bronx, per posar un altre exemple.

L'opiàcia Casa dels Paquiderms a Budapest
Un dels més bells, des del punt de vista arquitectònic, és el de Budapest, que encara sense animals, valdria la pena. Allí ens va succeir una cosa que difícilment oblidarem. Érem al pavelló dels primats contemplant amb una desena d’altres espectadors una família de goril·les. De sobte una femella immensa s’apropà al vidre i mirà fixament els ulls d’en Josep. No fou una ullada casual, sinó que la imponent goril·la romangué fitant-lo durant un temps que ens semblà inacabable, mentre que el públic al nostre voltant deixava escapar rialletes nervioses. Fou un moment entre màgic i tristíssim en el que aquelles pupil·les aparentment sorrudes però tan humanes semblaven interpel·lar-lo, com si li estigués preguntant de tu a tu què feia ella allí dins.

Crec que ja ho he escrit abans: mentre es tracta de camaleons, d’estruços o fins i tot de lèmurs, l’empatia és fàcil de cauteritzar, però quan arribem als antropomorfs costa imposar una barrera. No sé si Darwin ens ha influït fins aquest punt, però ja no els puc veure més que com a parents que no han fet tanta sort com jo. I aquí sí que els zoològics em trenquen una mica el cor.

************

En contradicció amb aquesta experiència, llegeixo ara que els goril·les detesten el contacte visual directe. Així es justificaria l’atac del goril·la Bokito a una visitant el maig passat al zoo de Rotterdam. Per evitar que es repeteixin tan desagradables incidents, una companyia d’assegurances holandesa va començar a distribuir aquestes ulleres que dissimulen la direcció de la teva mirada, tan útils en un parc zoològic com en una discoteca.

Tornem a tenir carrer

Quan algú matina molt se sol dir que els carrers encara no estan posats. I això és el que literalment ens ha passat durant 4 llargs anys: que no hem tingut carrer.

Han estat mesos i mesos d’obres soterrades que no semblaven tenir fi. Mesos de sorolls i polseguera a tota hora, sense treva ni tan sols els caps de setmana. Voreres ocupades i de contorns canviants on els vianants desfilaven amb una densitat més pròpia de Shinjuku que de l’Eixample. L’entorn quotidià totalment capgirat, cada dia amb la sorpresa d’haver de descobrir l’itinerari que et permetrà creuar el carrer o arribar a la boca del metro.

Però sembla que per fi està tot acabat i el nostre tros de carrer ja fa olor de quitrà fresc. Ens podríem preguntar com és possible que hagi estat necessari tant de temps, quan amb una mica de ganes et construeixen un gratacels en quatre dies; però no vull aigualir aquesta petita alegria. Ni vull pensar que ara les obres s’inicien al carrer del costat.

Gilipolles

Són arreu. Aquests me'ls ha passat Dan Meth.

Dibuixa'm un altre xai

Conte d'hivern

Hostes vingueren...

No trobareu en aquestes pàgines gaires oportunitats de rebolcar-vos en la sang i el fetge: les pel·lícules de por, efectivament em fan por. Si he fet una excepció amb aquest “Déjame entrar” del suec Tomas Alfredson ha estat per les excel·lents crítiques que la precedien; i cal dir d’entrada que es tracta d’un clàssic instantani.

És l'hivern nevat de l’any 1982 i ens trobem a un suburbi d’Estocolm on no han sentit parlar mai d’Ikea. Oskar és un solitari nen de 12 anys, fill de pares divorciats, assetjat a l’escola i lector compulsiu de les pàgines criminals dels diaris. Farà coneixença d’una nova veïna, una nena de la seva edat que li adverteix d’entrada que no poden ser amics; i amb raó, perquè es tracta d’una petita vampira.

El gènere de vampirs torna a estar de moda gràcies a les novel·les de Stephenie Meyer, la seva adaptació cinematogràfica “Twilight” o la sèrie televisiva “True blood”; però estic segur que no tenen res a veure amb el film d’Alfredson, que John Ajvide Lindqvist ha adaptat a partir de la seva pròpia novel·la. En part conte de fades cruel, relat d’un primer amor i retrat social, la suma d’aquests elements desiguals els enriqueix mútuament.

Tot i respectar les convencions del gènere —els vampirs són fotòfobs, inhumanament àgils i necessiten ser convidats a entrar per part de les seves víctimes (i d’aquí prové el títol de la pel·lícula)—, el to s’acosta de vegades al del realisme social, només cal veure les maldestres maniobres de l’acompanyant de la nena o la sordidesa hivernal dels interiors.

I tanmateix funciona perfectament com a pel·lícula de terror, amb escenes tan impactants com l’entrada de la nena a l’apartament on no ha estat convidada o la final a la piscina; però els esclats de sang estan molt ben mesurats i tot està explicat amb una elegant concisió.

Tendra i brutal, perversament esperançadora, “Déjame entrar” es col·loca amb totes les de la llei al costat de contes cinematogràfics tan rodons com “El laberinto del fauno” o, encara millor, “El espíritu de la colmena”.

Manies (III)

Un dia o altre m'hauré de desempallegar d'aquesta mania que afecta l'escriptor lionès Antoine de Saint-Exupery. El culpo, segurament amb injustícia, d’haver generat a la llarga un tipus de literatura parabòlica que gent com Paolo Coelho, que acapara ara mateix el món lector, ha absorbit.

De fet no tinc res en contra del pobre Saint-Ex, heroic peoner de l’aviació desaparegut sobre el desert africà. Fins i tot estic disposat a perdonar-li els seus dibuixos carrinclons de “El petit príncep”, perquè la cobra-barret que s’ha menjat un elefant té la seva gràcia.

Però allò de "dibuixa'm un xai" encara em produeix salivera.

Un brindis per l'hemisferi esquerre

Rita Levi-Montalcini farà 100 anys el proper dia 22 d'abril. Com que no la veig gaire ben disposada, beuré jo a la seva salut.

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/pueda/pensar/quiero/ayuden/morir/dignidad/elpepusoc/20090418elpepusoc_2/Tes

Avisats estàveu

Ja vaig advertir fa un parell de dies, que la meva imminent obsessió serien els mapes. De moment (per no espantar la canalla, ni els que només van estudiar Matemàtiques Especials a COU) us passo dues reinterpretacions del cànon de Steinberg.

Per si algú l’ha oblidada, Sarah Palin optava a la vicepresidència pel Partit Republicà a les darreres eleccions americanes. És una pena que perdés, perquè el seu personatge semblava dissenyat pel "Polònia".

I la Xina és un país enorme que té problemes de col·locació (no sé si propis o aliens).

Comissaries (I)

Foto de Zen

No acostumo a visitar els policies literaris amb tanta freqüència com fa uns anys, però el passat Nadal una amiga em regalà “El tallafocs” (1998) de Henning Mankell i així és com he acabat fent un volt per una comissaria d’una petita localitat del sud de Suècia.

La trama, i no revelo cap secret, se centra en delinqüents cibernètics d’una mena bastant especial, i com a subtext, que qualsevol ordinador connectat a la xarxa esdevé el centre del món. Un fet, no per sabut, menys impactant.

Per tractar-se d’una novel·la negra, és llarga, com em sembla que ho són totes les de Mankell, potser perquè tots els procediments policials estan explicats amb extrema prolixitat, sense oblidar per això un suspens molt ben sostingut. Cal reconèixer que es llegeix amb interès, que la claredat expositiva és notable i que els fets són prou intrigants. Tot i això, el desenllaç no m’ha acabat de fer el pes: hi ha detalls inexplicats que semblen col·locats dins de l’argument per augmentar-ne la truculència (i el fet que ens trobem davant de les accions d’uns fanàtics no em sembla excusa suficient).

Henning Mankell és la punta de l’iceberg de literatura negra escandinava que ens ha caigut al damunt i, llegida una sola de les seves novel·les, em costa entendre l’enorme popularitat de la que gaudeix aquí. El seu comissari Wallander és un home de mitjana edat, divorciat, diabètic, que menja malament, intenta evitar l’alcohol, escolta òpera italiana i treballa massa. No em resulta gaire interessant veure’l moure’s en aquesta atmosfera astringent on no abunda la cordialitat i fins i tot els avions surten de Luanda (Angola) només amb 10 minuts de retard. Però no em feu gaire cas, de vegades cal insistir amb els personatges fins que se’t fiquen sota la pell.

Terra-Llibre

(amb un clic ho veureu més clar)

He pescat aquesta petita joia al meravellós bagul de Strange Maps. Es tracta d’un mapa de la Terra dels Llibres dibuixat per Alphons Woelfle l’any 1938, encara que imita estils més propers al segle XVII i XVIII.

La meva comprensió de la llengua alemanya és justeta, però no he pogut resistir-me a fer-vos una traducció aproximada de les delícies aquí cartografiades.

A la feréstega zona nord es troben les altes muntanyes que són “La font de la saviesa” (Urquell des Wissens), l’ermita dels filòsofs, el bosc de la cel·lulosa i el llac de tinta. Més avall topem amb el barranc dels errors d’impremta (Schlucht der Druckfehlerteufel, literalment els diables de l’error tipogràfic), els molins de paper i la pesca de “bunyols” (Zwiebelfischereien, pesca de peixos ceba).

A l’oest, en verd, es mostra la República dels Lectors, on destaca la cova dels lletraferits o de les rates de biblioteca (no sé decidir-me a com traduir Höhle der Bücherwürmer, cucs dels llibres és l’expressió literal que també s’empra en anglès). Per aquí també trobem el llac de les edicions populars, el mercat inexplorat, el campament de la comunitat lectora i les interessants mines de la “literatura de l’asfalt”, eufemisme nazi que es referia a la literatura “degenerada” (proletària, potser?).

Sota la Província Prohibida hi ha el Planter de Best-sellers (o dels millors apis), els Aiguamolls Eròtics, el Castell dels Tòpics, els Llocs Comuns o la Regió Potinejada.

Altres regions de pes són: els importants Estats Units dels Llibreters on es troba la capital Officina (impremta), Antiquaria, Recensetia amb els Boscos de la Crítica i Makulaturia (paper vell) on trobem les Empreses Encallades i les Piràmides de Llibres Oblidats. No oblidem l’Hipòdrom de la Novel·la, el Fort de la Censura o la Constructora de Plagis.

La meridional regió de Poesia té forma de lira i limita al nord amb els Reialmes de la Fantasia en Flor. Conté l’Arrendament dels Filòlegs, el Bosc dels Llorers, el Promontori dels Clàssics i el Puig de la Glòria.

Per acabar, trobem al mar, apart del Vaixell dels Folls, l’arxipèlag format per Rara, Curiosa i Única (amb la Badia de les Flors d’un Dia), l’illa dels Contrabandistes, el Cap de les Esperances Defraudades. Però si hagués d’escollir un lloc per viure, seria al nord del Mar de les Noves Publicacions, a la meravellosa Illa del Tresor de les Novel·les d’Aventures.

Ada a la branca

Ada Steinberg, asseguda a la seva branca, amb l’atles a la falda, observa com la gespa del seu jardí no és rosa com figura que ho ha de ser tota la província, segons el llibre, ni la ciutat que s’escampa als seus peus es un punt rodó de cercles concèntrics. Tampoc el mar és d’un blau tan clar i fat, fins i tot des de tan lluny hi descobreix rugositats fosques, ombres i clars, més argent que no pas plom. En segon terme s’eleven els petits turons de Mallorca i Sardenya. Més enllà, la meravella de minarets de Santa Sofia i, amb bona vista, un tros espatllat de la muralla xinesa. Amèrica, vista des d’aquí, és una plana groga insignificant. I al fons de tot, a tocar de l’horitzó, el campanar d’una església d'un petit poble de Terol. Creu veure la seva àvia, encara nena, caminant pel carrer de sota amb una lletera a la mà.

(text coproduït amb jmtibau)

Weltanschauung

Donat que aquest és el meu programa pels propers dies, val més que us aneu preparant. El grandiós Saul Steinberg fecit. I és un clàssic.

Humiliació 2.0

Estic indignat. Què dic indignat?, pitjor, em sento, insultat, escarnit i ultratjat per l’afront que acabo de patir a Facebook. Li havia demanat amistat a un actor més o menys famós, no us penséssiu no és cap Hugh Jackman ni res que se li assembli, tot just un d’aquest comediants de TV3, i va el poca-solta i em respon preguntant-me si ens coneixem d’alguna cosa! Què s’ha pensat aquest mediocre estirat?

I és clar que no ens coneixem! Però se suposa que per això està Facebook. No tinc cap necessitat de demanar amistat a gent que ja és amiga meva, quina bestiesa! La gràcia de Facebook és precisament l’oportunitat que ofereix (o caldrà dir oferia?) de fer-se amic de gent interessant com ara Tomàs Molina, Montserrat Nebrera o Maleni Alvarez, si no per què hauria d’estar fent el paperina allí dins?

Prima la musica e poi le parole

M'acabo de trobar aquesta curiosa campanya quebequesa que defensa mètodes no necessàriament papals en la lluita contra la Sida. Pot ser discutible l'elecció dels "objectes valuosos" que cal protegir, al menys jo n'hagués triat uns altres de ben diferents. Però el que més m'ha sorprès és la connexió d'una de les imatges amb una "badada" que tenia preparada des de feia temps: un d'aquests curt-circuits als que la xarxa ens ha habituat.

L'amic contorsionista

La Sus, que té el cap millor moblat de la família, ja m’ho va dir: això d’haver de llegir els blocs a partir de l’escrit més recent és una feinada i acaba no tenint cap sentit. O sí: el sentit invers; una manera de refer el camí recorregut i saber d’on venim a partir de “flash-backs” successius.

Imagino que la idea inicial dels blocs era capturar sempre l’esperit del moment, tot prescindint de la història que el precedia. Però és inevitable que els ulls se te’n vagin una mica més avall i et traslladis a allò que vam ser fa un parell d’hores o de dies. I tanmateix la xarxa sembla haver nascut amb la voluntat de transcendir les lleis de la física per situar-se fora de l’espai i del temps, en un àmbit on dalt i baix, abans i després perden el sentit. Sí, tot passa ara i aquí, i qui vulgui ordre que llegeixi novel·les!