Desapassionadament

Potser és perquè recordo aquells foscos divendres sants de la infantesa, en els quals estava prohibit fer res una mica divertit; però de sempre, m’ha semblat una diada ensopida, un dia perdut del que no es guarda memòria. Avui, amb aquest cel plujós i la ciutat a mig gas (totalment morta si no fos pels turistes remullats), mentre als telediaris t’ensenyaven els deliris col·lectius de mitja Espanya encaputxada i saetera, hauria dit que no havien passat els anys.

Era temptador tancar-se a casa, com uns torronets, però hem sortit una estona i hem vist “The visitor” de Thomas McCarthy, una agradable i petita pel·lícula. Parla d’un professor universitari vidu que ha perdut qualsevol interès per la vida que porta. Durant un viatge a Nova York per motius acadèmics toparà amb una jove parella formada per un percussionista siri i una senegalesa que fa bijuteria. De mica en mica s’anirà implicant en la precarietat de la seva existència fins que un banal incident al metro acabi amb el jove tancat en un centre de deportació. L’acomodat professor descobrirà així la part més fosca i arbitrària del sistema migratori ianqui i, de passada, viurà un inici d’història amorosa amb la mare del músic.

Els quatre actors protagonistes respiren veritat, començant per uns diàlegs que barregen anglès, francès i àrab. Hiam Abbass, com la vídua síria, és una actriu plena d’autoritat i de magnètic atractiu; i en quant a Richard Jenkins, que hem vist de secundari a tantes pel·lícules (l’última com a pretenent sense sort de Frances MacDormand a l’última dels Coen) i que va estar nominat a l’Oscar per aquest seu protagonista, està perfecte. El seu físic d’home qualsevol permet una identificació immediata; amb una gestualitat mínima aconsegueix comunicar-nos el seu desglaç emocional i provocar la nostra empatia.

Com he dit, és una pel·lícula petita, amb uns personatges massa idealment “simpàtics”, però no abusa de sentimentalismes i explica el que vol explicar amb calidesa i claredat. Potser just el que necessitàvem mentre mitja Espanya es lliura a l’atàvica histèria religiosa.