dijous, 30 d’abril de 2009

Tradicions traïdes


Najat El Hachmi explica a “L’últim patriarca” una història d’immigració que ens toca de prop i on és difícil no endevinar trets autobiogràfics. La narradora de la novel·la, igual que l’autora, va néixer al Marroc i, quan ja tenia vuit anys, va venir a viure a Catalunya, a un lloc que bé podria ser la Plana de Vic. És irrellevant buscar fins on s’estenen els paral·lelismes, el que importa és que es nota que l’escriptora sap del que parla.

El llibre se centra en la figura d’aquest patriarca, Mimoun, un camperol rifeny nascut sota el pes d’una tradició, musulmana però també masclista, on els homes són els propietaris absoluts de totes les dones de la família, de vegades fins a extrems despòtics, i aquestes ho accepten amb la conformitat de qui no ha conegut cap alternativa. De totes maneres aquest Mimoun no és un home com els altres: la seva possessivitat malaltissa, els seus brots de violència, exacerben els trets de la tradició de la qual prové i el converteixen gairebé en una malvada caricatura.

Aquest home de rauxes, a qui mare i germanes han adorat submisament, es trobarà sol i sense nord quan emprengui el camí de l’emigració. Poc a poc caurà en l’alcohol, les altres drogues, el joc i la utilització sexual de “les cristianes”.

La història està narrada per l’única filla de Mimoun, dividida entre el país on va néixer, les arrels del qual encara l’envolten, i la nova terra a la que s’anirà acostumant de mica en mica. En créixer, tot i ser la filla preferida, s’anirà enfrontant al pare i descobrirà dolorosament que la influència de la seva cultura d’origen és més subtil i està més assumida del que ella voldria creure.

Aquest procés d’alliberament està narrat sense maniqueismes: tot i la crueltat del pare, encara hi ha lloc per una certa mena d’afecte; la mare maltractada i domesticada té un ambigu paper on els sentiments semblen haver estat esborrats; i la protagonista no és una heroïna d’una peça, sinó que peca d’ingenuïtat (al cap i a la fi és una adolescent) i sovint pren les pitjors decisions.

Escrita de forma admirable, on la inicial narrativa oral magribina s’impregna gradualment de la nostra tradició literària (amb mencions a personatges de Víctor Català, Mercè Rodoreda o Zadie Smith), “L’últim patriarca” és tant una bona novel·la com un referent ineludible d’uns orígens que ja comencen a ser també els nostres.

3 comentaris:

  1. Estic completament d'acord, el vaig llegir fa poc i em va agradar molt. M'esperava una saga familiar 'típica', que pot estar bé o no, i em vaig trobar un altra novel·la, brava Najat!

    ResponElimina
  2. Molt bé, molt bé: a mi em feia poreta de gastar-m'hi els quartos però amb dos recomanacions de categoria l'encomanaré a la llibreria Blanquerna. PD: Un comentari només?! Cosa de no creure, dins esta casa.

    ResponElimina
  3. Jesús, des de la subjectivitat més absoluta, crec que és un llibre que superarà qualsevol consideració conjectural. I només té un comentari perquè llavors el bloc no era tan popular, però el comentari (com tu dius) és de categoria!

    ResponElimina