Donde dije Boris...

Boris Izaguirre està promocionant la seva darrera novel·la i, per tant, es veu obligat a generar titulars. En una entrevista a “Zero”, on tenia una secció fixa abans de casar-se, declara:

‘Nunca he querido pasar desapercibido. Pero asumo todo lo que ha significado esa exposición mía. Sé que he hecho mucho daño al colectivo gay, que ha pensado que yo era un error (…) hubo una crítica feroz contra mí’.

Mai no el vaig seguir a “Crónicas marcianas”, encara que en aquella època era inevitable topar-se amb algun dels seus excessos a tots els programes de zapping, però m’imagino que ha de ser una persona prou llesta. Per això em sorprèn que faci acte públic de penediment per unes actituds que tenia tot el dret d’assumir.

Hi ha qui, amb les millors intencions, creu que hi ha una forma modèlica de ser gai, un conjunt de comportaments que facilitarà l’acceptació social i la integració. Aquest model de conducta passaria per un capteniment discret, una imatge invisible i una tendència als actes de bondat angèlica, tot amb l’objectiu de fer la mínima nosa possible. Els defensors d’aquest programa són aquells que rebutgen els estereotips, abominen de la ploma i lamenten les estridències de les desfilades del dia de l’orgull.

No veig perquè hauríem d’adaptar la nostra forma de fer a un programa dictat des de fora. La vida no és pas tan llarga com per haver-la de viure reprimint les expressions personals. Per això, les sortides de to de Boris, més enllà dels gustos de cadascú, significaven el benvingut desvergonyiment d’algú que no es tallava a l’hora de fer públiques coses que només mostrem en privat, tot seguint l’estela marcada pel seu bon amic Terenci Moix.

De maneres de ser gai n’hi ha tantes com de gais i ja és hora que es reconegui. En aquest sentit la tasca de Boris Izaguirre em semblava una mica ofensiva estèticament, però didàctica i refrescant. Per això em decep aquesta retractació. Si abans es baixava literalment el pantalons en públic, ara ho fa metafòricament per tal d’accedir a una nova respectabilitat que s’hauria de guanyar d’una altra manera.