Prova de resistència

Per fi anit em va arribar el torn de veure aquesta veritable marató del gènere que són “Els Mestres Cantaires de Nuremberg” de Richard Wagner. Com que estic més aviat exhaust de l'experiència i tecles més sàvies ja han escrit sobre l’espectacle, podeu consultar aquí, aquí i aquí les opinions que han merescut els cantants. De totes maneres, ni a mi se m'escapa que el Walther von Stolzing de Robert Dean Smith era de veu insuficient.

Com sabeu, anava preparat (i una mica de pa amb camembert va fer més lleugera la vetllada; veurem que hi diuen "les 3 gràcies" al seu bloc); però una cosa és escoltar-se l'òpera a casa, mentre planxes o revises el correu, desconnectant quan no interessa i fixant-te només en els moments brillants, i una altra molt diferent haver-la de sentir sencera atrapat a la teva butaca, sense possibilitat d'escapatòria. I reconec que l'experiència ha estat bastant dura.

Wagner és un indiscutible en la història de l’òpera i el que diré segurament sonarà a transgressió, però de tant en tant també l’espifiava. T’ho miris com t’ho miris, l’argument de “Els mestres cantaires” es pot explicar en dues frases i no hi ha cap necessitat d’esmerçar-hi quatre hores i mitja en donar detalls (Verdi explicava històries molt més complicades en la meitat de temps i, si no s’entenien, ningú no es preocupava en excés).

Els 80 minuts del primer acte, apart de la breu escena a l’església, estan dedicats a una llarguíssima discussió d’estètica musical entre els cantaires titulars, un assumpte que devia semblar de la màxima importància per a l’autor, però que és dramàticament nul Després ve un segon acte més breu, on se suposa que hi ha les escenes més “còmiques” de l’obra, però la befa a que és sotmès el personatge de Beckmesser perd eficàcia per la seva llarga durada i la conclusió de l’acte és tan ràpida com confusa (o almenys em va semblar a mi en aquest muntatge.

Cal arribar al tercer acte, que amb les seves dues hores i escaig també és clarament esporgable, per trobar les veritables satisfaccions de l’obra. Aquí s’acumulen pràcticament tots els fragments memorables, començant pel bell preludi, continuant pel monòleg de Sachs (Wahn! Wahn!), la cançó de Walther, el prodigiós quintet, el discurs final de Sachs i les intervencions finals del cor que, amb les seves massives onades contraposades, tant recorden el segon acte de “Tannhaüser”.

La posada en escena, molt alemanya, amb prioritat del concepte sobre el sentiment, en general m’ha convençut. La utilització del vídeo m’ha semblat molt interessant, així com el quintet doblat amb ninots de drap. Altres detalls m’han semblat més aviat incomprensibles, com l’aparent castració de Beckmesser. Mentre que és clar el missatge que Claus Guth, el director d’escena, vol transmetre amb aquest final on la ciutat triomfant s’enclaustra en una quadrícula minvant, la figura de l’escrivent ensangonat continua essent problemàtica.

I és que en el fons, “Els cantaires” tenen un punt delicat (que fa mal) en el darrer discurs del sabater Sachs. La seva postura, que defensa Alemanya com a reserva espiritual d’Occident, ens resulta desagradablement familiar i, o bé s’accepta en els seus propis termes, o si no, cal trair Wagner. Sóc del parer de respectar l’autor i metabolitzar les seves sortides de to per apreciar millors els seus indubtables encerts.