Byrne i el seu amic invisible

Byrne al Palau (foto alterna2)

David Byrne, home curiós en tots els sentits de la paraula, apart d’estar ficat en infinitat de projectes de tota mena, encara troba temps per escriure un bloc que durant els darrers mesos comenta les incidències de la seva actual gira. Són textos sorprenentment llargs que inclouen també visites culturals i apunts històrics referits a les ciutats que va visitant.

En els propers dies buscaré amb interès què en diu de Barcelona i del concert d’aquesta nit al Palau, en el qual Byrne ha centrat el show en les seves col·laboracions amb Brian Eno; tant les passades, amb Talking Heads, o el disc seminal “My life in the bush of ghosts”, com en el recent “Everything that happens will happen today”.

El que tinc clar és que per a mi ha estat un concert inoblidable, divertidíssim, sorprenent, engrescador i gairebé paranormal.

Només entrar en escena Byrne, els quatre músics i els tres coristes, tots vestits (guitarra inclosa) d’un impol·lut “blanco eterno nuclear”, el públic ja els hi ha dedicat una llarga ovació que ha deixat els artistes agradablement sorpresos i ben predisposats per oferir-nos una gran vetllada. A continuació Byrne (que deu pensar que, si no pots vènce’ls, millor unir-te a ells) ens ha donat permís per fer totes les fotos que volguéssim, que si ens venia de gust podíem trucar els amics o consultar el nostre correu electrònic.

S’han posat a la feina amb “Strange overtones” del seu darrer disc i a la segona cançó, la dadaista “I Zimbra”, han aparegut tres ballarins (dues noies i un noi, també de blanc). Les seves coreografies, poc convencionals, mig conceptuals, mig paròdiques, han afegit un immediat toc d’esbojarrament a la festa. Ens els balls han intervingut també el líder i els tres coristes per generalitzar encara més la follia. Així hem vist escenes tan impagables com David fent eslàlom i caminant cap enrere entre una filera de micros.

Quan ha presentat la cançó de “Bush of Ghosts”, ha recordat que gravaren tot el disc a partir de veus agafades d’altres enregistraments anteriors o de la mateixa ràdio, una maniobra que després s’anomenaria “sampler” i esdevindria tot un negoci. Dit això, ens ha informat que aquesta nit el “sampler” el faria ell mateix, cantant en directe; sempre un pas més enllà de les nostres expectatives.

Una cosa que aviat ha quedat clara, i sense desmerèixer el paper d’Eno com a catalitzador i paisatgista sonor, és que Byrne és l’autèntic propietari d’aquest repertori. Això s’evidencia especialment en les cançons de l’època de “Remain in light”, com a la quarta peça del programa, un “Houses in motion” vibrant, que ha posat el públic a ballar dempeus.

A partir d’aquí, els moments de deliri públic han sovintejat fins al final del concert. En alguns moments, gràcies a les abundoses racions de sofisti-funky, i si no fos per les conegudes dames en relleu del fons de l’escenari (que per cert, mai no havia vist sota un prisma tan psicodèlic), m’hauria sentit transmigrat a l’interior del film “Stop making sense”. Potser aquest fenomen extrasensorial prové del fet que mai abans havia tingut l’oportunitat de sentir aquest repertori en viu o almenys no tocat d’aquesta manera.

Detalls a ressenyar de passada: les cançons noves no han fet nosa i "I feel my stuff" ha estat sensacional; una coreografia sobre cadires amb rodetes; un ressuscitat "Air" dansat amb 4 guitarres elèctriques; una peça de "The Catherine Wheel"; i una pila de clàssics, "Heaven", "Life during wartime", "Born under punches", "Take me to the river", "Crosseyed and painless", "Once in a lifetime"...

La nit ha acabat amb dues certeses: (1) ha estat un concert enorme; i (2) mai no he ballat ni ballaré amb tanta alegria al bell mig de la platea del Palau de la Música Catalana.

I per acabar, el delirant fi de festa amb el que va concloure el show a casa seva, al Radio City Music Hall de New York. No cal dir, que aquesta part ens l’hem perduda (encara que els tutús no han faltat).