Comissaries (II)

Caponata fotografiada per "marco sees things"

Després de la recent visita a l’eficiència nòrdica, he passat unes hores ben agradables amb els vells amics de la comissaria siciliana de Vigàta. “Ardores de agosto” (2006) (“Foguerada d’agost” o “La vampa d’agosto”) és l’última aventura apareguda aquí de Salvo Montalbano, el carismàtic comissari creat per Andrea Camilleri, i tot un regal després de la relativa decepció de “La muerte de Amalia Sacerdote”.

Qui és seguidor de la sèrie ja sap que no hi trobarà intrigues impecables de les que s’estilen més al nord, però tindrà la seguretat de passar una estona entranyable, lleugera, àcida i hedonista. Aquestes “foguerades”, ambientades en una canícula de climatologia especialment cruel, ens retornen tots els personatges que hem après a estimar,des de Cattarella o Fazio fins a Livia i Adelina. Retrobarem Montalbano una mica preocupat pels estralls de l’edat (i amb contínua tendència al nudisme per culpa de la calor), però res que un tros de formatge caciocavallo no pugui remeiar.

Tot plegat, fa l’efecte que Camilleri, amb l’edat, cada dia se’n fot més del mort i de qui el vetlla, i explica les coses amb les arbitrarietats que li venen de gust. No és literatura de primera qualitat, però què bé que ens ho passem amb ell!

—Esta mañana he ido al entierro —dijo Fazio.
— ¿Había gente?
—Dottore de mi alma, había mucha y con la emoción a flor de piel. Mujeres que se desmayaban, mujeres que lloraban, las antiguas compañeras del colegio con flores blancas… En resumen, el numerito de siempre. Tanto es así que cuando el féretro salió de la iglesia, todo el mundo se puso a aplaudir. ¿Podría usted explicarme por qué aplauden a los muertos?
—Quizá porque han hecho bien en morirse.
—Pero, dottore, ¿está de guasa?
—No. ¿Cuándo aplaude la gente? Cuando algo le ha gustado. Siguiendo la misma lógica, tendría que significar: me encanta que finalmente hayas dejado de tocar los cojones.

Encara que Camilleri va pels 84 anys i continua fumant tres paquets al dia, no sembla tenir cap intenció d’aturar la seva logorrea. Així, que no patiu, en el pitjor dels casos encara queden quatre aventures de Montalbano posteriors a aquesta per descobrir.