Logolatria

Per què existeix la logolatria? Ja sé que no hi ha res més oposat a la lògica que el món de la moda i que, per tant, no m’hi hauria d’encaparrar; però no puc fer-hi res i li dono voltes i més voltes durant els anys.

L’abillament ja no marca necessàriament les diferències socials, el món laboral té cada vegada una màniga més ampla pel que fa al que es pot dur o no a la feina, i tampoc l’edat obliga a vestir d’una forma determinada. Hom podria creure, per tant, que mai no havíem pogut vestir-nos amb tanta llibertat com ara (parlo és clar de societats on no hi ha talibans).

Però no, molta gent opta per la uniformitat de les imatges de marca. I no, no és que escullin la particular forma de fer d’un dissenyador, sinó que es limiten a adoptar el seu logo; ja que en molts casos l’únic que es poden permetre és lluir una vulgar samarreta de màniga curta, blanca o negra, amb la marca estampada al pit (i encara gràcies si no és pirata). No es tracta tampoc d’una decisió estètica (no hi ha cap bellesa en la silueta d’un os de gominola o en la ineptitud cromàtica del “Burberry check”). Entenc doncs que s’ha de tractar d’una voluntat mimètica d’integrar-se al grup per no destacar i sentir-se protegit.

Evidentment cada logo, cada marca invoca uns valors diferents; n’hi ha de més conformistes (com ara el dels plantígrads), mentre que d’altres imposten un esperit rebel o suggereixen un status al que òbviament no s’hi ha accedit. Però tots ells apel·len a la seguretat de la tribu en la qual vols integrar-te. Ben bé com vaques marcades amb un ferro roent perquè tothom sàpiga qui és l’amo del ramat.