El perfecte desconegut

Els creadors heterodoxos, que eviten els itineraris sancionats per la tradició, s’arrisquen a ser negligits fins a l’oblit a menys que el signe dels temps futurs no trobi alguna inesperada connexió amb la seva obra. Fa dies parlava de la fortuna creixent del “mexicà” Nancarrow i avui tornaré a referir-me a la conflictiva figura de Frank Zappa amb motiu del concert que hem sentit aquesta nit a l’Auditori.

Zappa mostrà en vida una versatilitat compositiva que impossibilita cap altra classificació que la de “músic” tout court. Capaç d’escriure tonades idiotes que avergonyirien Georgie Dann, però també intricades peces per orquestra simfònica, va cultivar igualment el rock, el blues, la música de cambra, el jazz, el country, el pop, els dibuixos animats, el ballet, l’sprachgesang, el doo-woop i les seves respectives paròdies. Algú capaç de titular una de les seves més belles melodies “Et prometo que no em correré a la teva boca”, no ho té fàcil per ser admès a cap de les acadèmies existents.

Per això són d’agrair aquestes iniciatives, com la del grup BCN 216 sota la direcció d’Ernest Martínez Izquierdo, per intentar fer lloc a la música de Zappa dins del repertori. Malgrat la tarda de pluja, la Sala Oriol Martorell de l'Auditori presentava una bona entrada. Sobre l'escenari, una nodrida orquestra de 33 intèrprets on als instruments tradicionals s'hi afegien dos pianos, celesta, banjo, guitarra, mandolina, baix elèctric i nombrosa percusió.

Si alguna cosa caracteritza les peces de concert de Zappa, apart de la seva dificultat rítmica, és el seu afany de defraudar qualsevol expectativa de l'oient. Fa anys a la Casa de la Caritat l'Orquestra del Teatre Lliure va intentar un programa similar encara que amb resultats més dubtosos. Aquest cop la interpretació ha estat força reeixida, especialment a les obres amb un llenguatge més proper al de la música "clàssica" ("The Perfect Stranger", "Duprees Paradise"); mentre que he trobat a faltar una mica de disbauixa dionisíaca a les peces més estripades ("Bebop Tango", "Dog Breath"). Ha estat molt interessant escoltar la versió orquestral de "The Beltway Bandits", que jo només coneixia pel synclavier, així com recuperar la versió original per violi de la "Música per orquestra de baix pressupost".

El concert ha acabat amb la infalible "G-spot tornado", que ha provocat l'entusiasme de l'audiència i ha obligat a repetir-la.

Us deixo amb un vídeo de l'Ensemble Modern tocant "Outrage at Valdez", una de les peces programades.