Pastisset de carn

Tot és sentir el sobtat cop de porta seguit pels severs acords d’orgue, i notar que l’adrenalina et puja irresistiblement; com si no haguessin passat catorze anys.

Sí, “Sweeney Todd” ha tornat; el genuí, el de tota la vida, no l’apreciable pel·lícula de Tim Burton que deuen conèixer els més joves, sinó el revolucionari musical de Stephen Sondheim i Hugh Wheeler en el gloriós muntatge de Mario Gas que tant ens va fer gaudir més d’una dècada enrere (aquest cop en castellà, sí, que la producció ve de Madrid).

Sense ser un especialista en el gènere, m’ensumo que “Sweeney Todd” ha de ser una peça bastant atípica, amb famílies disfuncionals a dojo, una parella d’assassins com a protagonistes i un to de gran-guinyol que no estalvia les bromes més macabres i sanguinàries. La partitura és possiblement la joia de la farcida corona de Sondheim, amb un grapat de peces que ja han esdevingut clàssics, començant per la brechtiana “Balada” que va puntejant l’obra i amb melodies tan rodones com les de “Green finch and linnet bird”, “Johanna” o “Not while I’m around”. Però la música va molt més enllà de la successió de números tancats i adquireix proporcions gairebé operístiques amb intricades juxtaposicions de temes on intervenen diversos personatges en situacions paral·leles, formant trios, quartets i quintets, sense oblidar l’important paper del cor.

Aquest musical, per les seves característiques, requereix cantants amb un plus de teatralitat, donat que la majoria dels personatges fan papers “de caràcter”. L’excepció és la parella d’enamorats, on Johanna (Maria del Mar Maestu) queda una mica sonsa i Anthony (Pedro de los Ríos) fa un excel·lent paper de galant. Xavier Ribera-Vall està imponent com el jutge i Teresa Vallicrosa fa una composició perfecta del difícil paper de la mendicant. La petita soprano Ruth González, com a Tobias Ragg, té excel·lents intervencions i gela la sang en l’última escena “à la Fortimbras”.

Però el cor de l’obra és l’estranya parella formada per Todd i Mrs. Lovett. Joan Crosas, en el personatge titular, es mostra molt més actor que l’original Constantino Romero i, apart d’una pinta pertorbadora, aporta la seva cavernosa veu a alguns dels moments més dramàticament intensos. I què es pot dir de Vicky Peña, que té el seu paper de Nelly Lovett molt ben apamat des de fa anys? La seva ària inicial sobre els “pitjors pastissos de Londres”, plena de malícia i humor, rendeix l’auditori als seus peus, i des d’aquest moment no perd ocasió per horroritzar-nos i divertir-nos a parts iguals. Vicky Peña es mereix l’adoració perpètua (i més enllà).

El muntatge funciona una vegada més com un rellotge malèvol que no deixa un moment de respir, amb l’ajuda de la il·luminació d’Ignasi Camprodon, d’una sinistra i funcional escenografia de Jon Berrondo, i sobre tot de la magnífica orquestra d’onze músics dirigida per Manuel Gas. En definitiva, i per si no ha quedat prou clar, és un muntatge que és imprescindible conèixer: els que ja l’havíeu vist, no necessitareu gaire incentius, i la resta (especialment si odieu els musicals) no sabeu la revelació que us està esperant al Teatre Apolo.