Teranyina siciliana

Foto de Riccio

Al ritme que funciona Andrea Camilleri en les seves velleses, no sé si “La muerte de Amalia Sacerdote” és la seva penúltima novel·la o ja és l’antepenúltima, però segur que és la primera que publica abans traduïda que en la seva versió original (potser perquè calia que guanyés el II premi internacional de novel·la negra de RBA). Per cert, a Itàlia quan es publiqui es titularà “La Rizzagliata”, que és un ormeig de pesca que en català es diu “rall” i que sembla molt adequat per atrapar peixos estúpids i deixar escapar els més espavilats.

Amalia Sacerdote és una jove estudiant, filla d’un polític sicilià, a qui troben assassinada al seu apartament. El principal sospitós és el seu nòvio, fill precisament d’un senador que milita al partit oposat. Però la trama criminal queda en segon terme des de l’inici de la novel·la, perquè el que interessa Camilleri és retratar els mecanismes del poder a la societat siciliana i, de retruc, a la resta d’Itàlia. Centrada en la figura d’un director del noticiari de la RAI, per les seves pàgines desfilen periodistes, advocats, mafiosos, polítics, financers i confidents; cadascú defensa els seus interessos i amb mitges paraules deixa entendre quins són els seus desitjos i què cal fer per mantenir l’equilibri de forces i, per tant, el statu quo. Segons Camilleri, la “veritat” oficial és en mans d’una xarxa de personatges que són enemics en públic, però que actuen en secreta connivència perquè res no canviï.

Mai no fa mal denunciar l’embull on ens trobem ficats els ciutadans de democràcies nominals, però en altres ocasions Camilleri ho ha explicat de forma més entretinguda. Aquí, la profusió de personatges i els nombrosos conflictes d’interessos creen confusió en el lector, que acaba per desentendre-se’n. De la lectura em quedo només amb la bonica subtrama d’un amor perdut i recuperat, l’únic moment en que els personatges deixen de ser peces d’un joc d’escacs gegantí per adquirir formes humanes.