Ada a la branca

Ada Steinberg, asseguda a la seva branca, amb l’atles a la falda, observa com la gespa del seu jardí no és rosa com figura que ho ha de ser tota la província, segons el llibre, ni la ciutat que s’escampa als seus peus es un punt rodó de cercles concèntrics. Tampoc el mar és d’un blau tan clar i fat, fins i tot des de tan lluny hi descobreix rugositats fosques, ombres i clars, més argent que no pas plom. En segon terme s’eleven els petits turons de Mallorca i Sardenya. Més enllà, la meravella de minarets de Santa Sofia i, amb bona vista, un tros espatllat de la muralla xinesa. Amèrica, vista des d’aquí, és una plana groga insignificant. I al fons de tot, a tocar de l’horitzó, el campanar d’una església d'un petit poble de Terol. Creu veure la seva àvia, encara nena, caminant pel carrer de sota amb una lletera a la mà.

(text coproduït amb jmtibau)