Passem la tarda a casa de Manel Huerga, a qui feia temps que no vèiem. Parlem de l’escassa autoria que concedeix la llei als directors de material audiovisual, de la forma de consumir música i pel·lícules que tenen les noves generacions, per a les quals el suport físic no té cap importància ni és per tant motiu de fetitxisme; segons ell, el Blu-ray serà l’últim suport físic que existirà abans que tot el cinema que consumim provingui directament de la xarxa.
Per a Manel, el cinema és la seva feina, però també la seva joguina més apassionant; per això viu literalment dins d’una sala de cinema que ha dissenyat inspirant-se en el decadentisme belle époque de “Moulin-Rouge”. Ara que ha fet el salt a l’alta definició, ja no té motius per abandonar aquestes parets, si no és per un cas de força major.
Per demostrar-nos les excel·lències de l’HD ens ha projectat “Un instante preciso”, el seu documental sobre el cantant Jorge Drexler, que acaba de guanyar el Premi del Públic al Festival de Málaga. I sí, la qualitat de la imatge que ofereix l’alta definició és realment admirable; però la tècnica no és el meu territori i prefereixo parlar del que he vist.
El documental segueix Drexler, un artista al que jo a penes coneixia, durant una petita gira que va fer per teatres de la rodalia de Barcelona. El primer que salta a la vista és l’enorme carisma de l’uruguaià i com, amb els mínims elements, pot establir una rica interactuació amb el seu públic. Armat només amb una guitarra, uns loops i alguns pedals, Drexler treu profit de tot el que va trobant pel camí en una veritable exaltació de l'objet trouvé. Així, integra sense fissures dins dels seus espectacles el so dels avions del Prat, el timbre d’una bicicleta, convida a uns percussionistes que acaba de sentir a la Ribera o a la Banda Municipal del Prat amb la que acaba de creuar-se pel carrer. El resultat m’ha impressionat per la seva frescor i per la comunicació immediata que estableix i m’ha fet pensar en el Caetano Veloso de les distàncies curtes.
El film atrapa tots aquest moments imprevisibles i preciosos que conformen la gira. No cal dir que les imatges en blanc i negre de Manel són impecables i estan treballades fins la filigrana. Apart del fluid muntatge, s’intercalen imatges d’exteriors on es juga amb les trames, la llum i la foscor i una utilització molt controlada del color.
Com en Manel és un amic, la meva recomanació tindrà un valor relatiu; tampoc és segur que la pel·lícula s’exhibeixi comercialment. Però, tot i això, refieu-vos del criteri del públic de Málaga, i si teniu oportunitat, ja sabeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada