dissabte, 18 d’abril de 2009

Comissaries (I)



Foto de Zen
No acostumo a visitar els policies literaris amb tanta freqüència com fa uns anys, però el passat Nadal una amiga em regalà “El tallafocs” (1998) de Henning Mankell i així és com he acabat fent un volt per una comissaria d’una petita localitat del sud de Suècia.

La trama, i no revelo cap secret, se centra en delinqüents cibernètics d’una mena bastant especial, i com a subtext, que qualsevol ordinador connectat a la xarxa esdevé el centre del món. Un fet, no per sabut, menys impactant.

Per tractar-se d’una novel·la negra, és llarga, com em sembla que ho són totes les de Mankell, potser perquè tots els procediments policials estan explicats amb extrema prolixitat, sense oblidar per això un suspens molt ben sostingut. Cal reconèixer que es llegeix amb interès, que la claredat expositiva és notable i que els fets són prou intrigants. Tot i això, el desenllaç no m’ha acabat de fer el pes: hi ha detalls inexplicats que semblen col·locats dins de l’argument per augmentar-ne la truculència (i el fet que ens trobem davant de les accions d’uns fanàtics no em sembla excusa suficient).

Henning Mankell és la punta de l’iceberg de literatura negra escandinava que ens ha caigut al damunt i, llegida una sola de les seves novel·les, em costa entendre l’enorme popularitat de la que gaudeix aquí. El seu comissari Wallander és un home de mitjana edat, divorciat, diabètic, que menja malament, intenta evitar l’alcohol, escolta òpera italiana i treballa massa. No em resulta gaire interessant veure’l moure’s en aquesta atmosfera astringent on no abunda la cordialitat i fins i tot els avions surten de Luanda (Angola) només amb 10 minuts de retard. Però no em feu gaire cas, de vegades cal insistir amb els personatges fins que se’t fiquen sota la pell.

Cap comentari:

Publica un comentari