dimarts, 15 de març de 2011

Antiteoria i praxis de l’error


Habia una sola puerta, con un cartel encima que decía: ERROR. Por ahí salí.
Hi ha un miler de novel·les que comencen amb un personatge que entra en un bar, però només en conec una que s’inicii amb el narrador sortint per una porta retolada ERROR. Sols podia haver-la escrit Cesar Aira i titular-se “El error” (Mondadori, 2010).

La porta condueix a un jardí sorprenentment formal, si tenim en compte que l’acció té lloc a El Salvador en plena guerra. A., la parella del narrador, l’ha precedit; també trobem els seus amfitrions i un estrany museu d’escultures. Després tots quatre entren en un cafè i contemplen una pintura mural on es representen les aventures del bandoler Pepe Dueñas. I de sobte, a la pàgina 38, la narració oblida el seu narrador (i A. i el matrimoni amfitrió) i comencem a seguir la història de l’escultor…

És tan impossible com inútil resumir el llibre, però per acolorir una mica el seu paisatge temàtic afegiré que hi té un paper important el bandoler Pepe Dueñas, però també hi apareixen una assassina fugitiva, un neuròleg nan, dos gossos bessons, la guerrilla i una editorial molt peculiar. La manera de fer és típica d’Aira: en únic pla seqüència, on no es perceben les costures, les escenes canvien de perspectiva i de forma imperceptible passem d’A a B, sense entendre molt bé com hi hem arribat. La planificació d’una de les malifetes del bandit sembla descriure en negatiu el procediment d’Aira:
Como si hubiera planeado con cuidado y malicia, atento al verosímil y la estrategia, la acción en sí, y no le hubiera quedado tiempo o energía para ocuparse de la concatenación lógica de los hechos.
Així, ni malícia, ni estratègia, ni atenció a la versemblança, només una possible concatenació lògica dels fets, que, un cop exposada, ens sembla extraordinària, però inevitable.
Curiosamente, no inventando nada era como más se inventaba. Después de todo, la invención no era más que una combinatoria de elementos de lo ya inventado. Todo el trabajo se resumía a liberar esos elementos; lo demás se hacía solo.
Una vegada més, la realitat i la ficció, una realitat inflexible que es manté gairebé fora de camp, i la ficció com a protagonista i referent en la vida dels personatges. En un punt o altre tots ells arriben a una crisi en la qual confronten la seva peripècia amb la narració que es farà d’ella. Com el bandit que, aturat als límits de la Selva Cinco, sent un gemec i ja el veu convertit en el “gemec” de la recreació llegendària de les seves aventures. O la presidiària que, un cop acabades les seves trifulgues, les contempla ja com un relat:
¡Qué historia! Si alguien la hubiera inventado no le habría salido ni parecida, porque la ficción, aunque el narrador que la inventara fuera el más torpe, salía naturalmente más armónica y equilibrada. (…) A ella misma, a ella sobre todo, le daba una impresión de frenética gratuidad, como si el relato de su vida corriera a un costado de su vida, suelto, autónomo, a una velocidad diferente, y además cambiando de velocidad todo el tiempo.
No sé a quin error es refereix “El error”, tot i que les seves pàgines en van plenes per pura qüestió d’humanitat. L’explicació més raonable seria que “El error” només és el títol-detonant que César Aira ha col·locat per empènyer el narrador dissolt i el lector constant a través d’una porta. El camí és embriagador i no porta enlloc. Val la pena.

8 comentaris:

  1. Em sona a Bolaño, aquest resum en certa manera podria ser el de Los detectives Salvajes.

    ResponElimina
  2. Sobre a quin error es refereix El error, jo tinc una teoria ;-)

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  3. Puigcarbó, potser dono aquesta impressió, perquè tots dos ocupen un territori literari bastant proper; tot i que Aira és molt més concís i més fantasiós en les seves “trames”.

    ResponElimina
  4. Ja ho tenia present, llibreter, però no era qüestió de copiar les respostes ;-)

    ResponElimina
  5. La porta, la finestra, o el cau d'un conill, que menen a un altre món ha donat molt de sí en la història de la ficció.

    ResponElimina
  6. Sí, Brian, però en aquest cas hi ha un món igualment estrany a tots dos costats de la porta.

    ResponElimina
  7. Si el camí és embriagador i no porta enlloc serà qüestió de deixar-se portar i errar-hi una mica. I més si és una recomanació a quatre mans i dos teclats "Llibreter-Allau"...

    ResponElimina
  8. Puigmalet, molt recomanable per aventurers de la ficció.

    ResponElimina