Crepuscle a la Muntanya Pelada

Després d’una desconcertant excursió per escenaris exòtics i poc propicis com els de “Canciones de amor en Lolita’s Club” (2005), Juan Marsé retorna al seu territori habitual, mil vegades trepitjat, a la seva darrera novel·la “Caligrafía de los sueños” (bell títol!), publicada per Lumen aquest mateix any. Anunciada des de l’aparell publicitari de l’editorial com la primera obra de l’autor apareguda després que aquest rebés el Premio Cervantes, no és d’estranyar el seu to cansat, de repetició de la jugada, potser massa espremuda a aquestes alçades del segle XXI.

El paisatge és, si fa o no fa, el mateix de sempre: el nord de Gràcia, el barri de la Salut, l’erma rodalia de turons que envolten l’acolorit Park Güell. L’època, la de la immediata postguerra, on els vençuts àmpliament superen en nombre als vencedors. Hi retrobarem en aquestes pàgines tots els coneguts fetitxes de l’escriptor: els nens-adolescents que s’expliquen “aventis” en un descampat, l’erotisme casolà amb olor de suor i aixelles peludes, l’escapisme en sessió contínua i programa doble, facilitat per cinemes que ja hem oblidat que mai van existir (algú se’n recorda del Roxy, el Selecto o el Proyecciones?), la misèria física, però també moral d’aquells anys grisos.

La trama no és gran cosa i funciona millor com una successió d’escenes autosuficients que com un guió ben travat: ni les activitats clandestines del pare del protagonista, un exterminador de plagues que lliura una batalla personal contra les rates “blaves”, ni l’ensonyament ridícul i sentimental de la senyora Vicky Mir són suficients per omplir les més de 400 pàgines de la novel·la. Marsé (o potser la seva editorial) ha utilitzat per promocionar el seu llibre el reclam que aquesta és la seva obra més autobiogràfica. I certament, Mingo, el protagonista (que a la novel·la es fa dir Ringo, en homenatge al personatge de John Wayne a “La Diligència”), comparteix amb l’autor edat, barri i una tendència a sublimar l’aspra realitat a través de la ficció. Aquest Ringo, introspectiu però molt receptiu al seu entorn, inventor d’”aventis”, músic frustrat i aprenent en un taller de joieria, bé podria ser Juan Marsé.

Fins i tot s’explica la rocambolesca història de l’adopció de l’escriptor quan era un nadó tot just acabat de néixer, encara que sigui d’una forma convenientment literaturitzada. M’emociona que el vell Marsé decideixi plasmar finalment els seus mites originals i per això li puc perdonar que sobredimensioni la seva novel·la per poder incloure tot el que ell considera el seu veritable jo.

La particular poètica de l’autor, que sol convertir en or algunes realitats de sostre molt baix, cau en segons quins moments en plena afectació “literària”. Alguns diàlegs, que se suposa que han de fer avançar la trama, grinyolen per la seva artificiositat. I malgrat tot, sento gran simpatia per aquesta empresa mig fallida. Potser perquè el gir final del llibre (no per esperat, menys satisfactori) ens recorda que la ficció és el millor mitjà per corregir la realitat. Hi he reconegut ecos de la superior “Contrició” d’Ian McEwan, però ja sabeu que el cap va per una banda i la pell per una altra, i no hi ha res més còmode que unes velles sabatilles gastades.