Maig de 1868, Dickens torna d’Amèrica amb la salut molt tocada; però, en lloc de descansar, s’embarca en una gira d’un centenar de lectures per Anglaterra. Incorpora a l’espectacle l’adaptació d’un fragment d’”Oliver Twist”, el de l’assassinat de la prostituta Nancy a mans del seu amant Bill Sykes. La resposta del públic és d’extàtic horror.
“He ofert, amb gran diferència, el millor crim que s’ha representat fins ara… Es produïren molts desmais, malgrat que al local no feia calor. Entre dotze i vint senyores que havien perdut els sentits hagueren de ser tretes de la sala en diversos moments. Fou completament ridícul”.
Però l’efecte produït sobre el públic també repercutia en els nervis de l’escriptor. L’abril de 1869, un exhaust i irritable Dickens va haver de fer cas al seu metge, abandonar la gira i retirar-se a descansar a la mansió de Gad’s Hill. De mica en mica va anar recuperant-se i aquell estiu fou capaç d’exercir d’amfitrió d’alguns amics americans que el visitaren. Va començar a escriure “The Mistery of Edwin Drood”, novel·la que deixaria inacabada.
Dickens se sentia culpable pel perjudici que havia causat als organitzadors en abandonar la gira i, amb permís dels metges, va realitzar dotze lectures de comiat a Londres, entre l’onze de gener i el quinze de març de 1870. A la darrera funció, realitzada al St. James’s Hall de Regent Street, va llegir “El conte de Nadal” i “El judici de Pickwick”. Va cloure la lectura amb aquestes paraules:
Dickens se sentia culpable pel perjudici que havia causat als organitzadors en abandonar la gira i, amb permís dels metges, va realitzar dotze lectures de comiat a Londres, entre l’onze de gener i el quinze de març de 1870. A la darrera funció, realitzada al St. James’s Hall de Regent Street, va llegir “El conte de Nadal” i “El judici de Pickwick”. Va cloure la lectura amb aquestes paraules:
“Desapareixo per sempre més d’aquestes llums cridaneres, amb un comiat cordial, agraït, respectuós i ple d’afecte”.
Tingué prou ànims per ser rebut per la reina Victòria i per assistir a un banquet amb els prínceps de Gal·les, malgrat les molèsties que li produïa el seu peu malalt. Durant el sopar del dimecres 8 de juny va patir un atac i entrà en un estat d’inconsciència del qual ja no es recuperaria. Al seu voltant hi acudiren les dones de la família, però no la seva amant, Ellen Ternan, proscrita de tots els grans moments de la vida de l’escriptor.
Charles Dickens va morir l’endemà, un 9 de juny, exactament 5 anys més tard de l’accident ferroviari de Staplehurst, en el qual havia estat acompanyat per Ellen i s’havia enfrontat inequívocament amb la pròpia mortalitat.
[L’home, l’escriptor, desapareix aquí com un grapat de pols; però la mort no és mai el final. Sense cap voluntat de transcendència, quelcom roman sempre després del decés. En altres paraules, el serial encara no s’ha acabat.]
Charles Dickens va morir l’endemà, un 9 de juny, exactament 5 anys més tard de l’accident ferroviari de Staplehurst, en el qual havia estat acompanyat per Ellen i s’havia enfrontat inequívocament amb la pròpia mortalitat.
[L’home, l’escriptor, desapareix aquí com un grapat de pols; però la mort no és mai el final. Sense cap voluntat de transcendència, quelcom roman sempre després del decés. En altres paraules, el serial encara no s’ha acabat.]
Els prínceps de Gal·les enmig d'una altra conxorxa!
ResponEliminaVisca Lady Di i Charles Dickens!
Galde, era un altre Príncep de Gal·les. O potser sempre és el mateix, amb cares diferents.
ResponEliminaEn Charles Dickens i, de fet tots els escriptors, no moren mai. Tu el fas viu de tant en tant en aquest bloc i segur que sempre hi ha algú que està llegint alguna paraula escrita per ell.
ResponEliminaÉs un tipus d'immortalitat.
Els clàssics son aquells que el seu pensament i les seves paraules han transcendit els seus lectors i els seus oients de primera mà per incorporar-se a l'herència cultural de la humanitat. En aquest sentit no solament és cert el que diu Tirantlobloc, sinó que fins i tot aquells que els hem llegit poc o gens ens hem beneficiat del seu llegat.
ResponEliminaEl paràgraf final t'ha quedat molt... no sé si dir dickensià, però decididament decimonònic. T'has empeltat de l'esperit de l'època!
ResponEliminaI, al damunt, prendre's la llibertat de (gairebé) morir-se al davant de la reialesa, què més vols? :)
ResponEliminaSuposo, Tirant, que és l'única immortalitat a la que podem aspirar.
ResponEliminaBen cert, Brian, els clàssics impregnen la cultura posterior i els "llegim" contínuament sense necessitat d'haver-los llegit.
ResponEliminaGràcies, Santi, m'ho prendré com un elogi.
ResponEliminaBé, Clídice, encara que les frases van seguides, l'atac fatal no va succeir davant de la reialesa sinó a casa seva. Encara va saber mantenir les formes.
ResponEliminaPreciós això de la immortalitat i dels clàssics que comenteu en es comentaris. I l'apunt molt ben escrit, un plaer. Ara feia dies que no ho deia. Pobre Dickens!
ResponEliminaMarta, malgrat morir als 58 anys, tampoc és qüestió de compadir-lo, que una vida ben plena va tenir.
ResponElimina