La conga de Júlia

Fa poc es preguntava la Júlia Costa, mig en broma, si per millorar la difusió de la seva darrera novel·la caldria sortir ballant la conga a TV3. El problema que plantejava, el de la promoció d’una obra artística en un entorn que cada dia esdevé més dependent dels mitjans de comunicació de masses és complex i admet moltes matisacions.

No és un fet nou que els artistes i més en concret els literats han hagut de prolongar les seves activitats específicament creatives amb labors complementàries destinades a assegurar el conreu del seu art. Rar ha estat el cas d’un Montaigne que es podia permetre allunyar-se del món dalt de la seva torre pairal, la majoria van haver de buscar el mecenatge dels poderosos —fos l’església, la noblesa o la premsa— i en general sotmetre’s a les exigències de la gara-gara social. Les conferències, les presentacions, les lectures públiques i les firmes de llibres compten ja amb una àmplia tradició potenciada per la democratització de la lectura. La sempre pujant intervenció dels mitjans de comunicació de masses han normalitzat les rodes de premsa, les campanyes publicitàries i les aparicions d’escriptors en tota mena de programes, fossin o no llibrescos. En els últims anys s’hi han afegit encara totes les eines que proporciona la xarxa: blocs d’autor, blocs dedicats a la difusió d’un llibre en concret, pàgines de Facebook, Twitter, etcètera.

En un món ideal la feina de l’escriptor hauria d’acabar en el moment que es donés per finalitzada la redacció del llibre; però sabem que no és així i que li convindrà reservar bones dosis d’energia per dur de la maneta la seva obra i fer-la coneguda del públic. Ja no li bastarà la destresa en el maneig de la llengua escrita, sinó que haurà de ser loquaç, enginyós i amb capacitat per la improvisació. Un cert atractiu físic mai no serà sobrer i, si té dots de “showman”, ja fregarem el somni de tot editor de best-sellers.

L’augment de les infraccions al copyright, que fins ara afectava la música i l’audiovisual, comença a fer estralls també en el món de la literatura. Els defensors de la gratuïtat dels continguts digitals, suggereixen als artistes que per mantenir el seu “modus vivendi” potenciïn aquelles activitats que calgui experimentar en viu, com ara els concerts o el teatre. Pels literats la sortida seria les lectures públiques, les conferències o els encontres amb els lectors, sempre sota el supòsit que algú estigués disposat a pagar per assistir a aquest tipus d’actes. O sigui que, per un motiu o un altre, l’escriptor del futur haurà de ser una mena d’home/dona-orquestra.

Casos com el de Dickens no crec que siguin freqüents i encara, més que les seves aptituds teatrals (que certament devia tenir), en la seva figura s’hi afegia un fenomen d’histèria col·lectiva deguda a la seva enorme popularitat. La trista veritat és que hi ha molts escriptors que en persona comuniquen malament, que són pèssims lectors de l’obra pròpia o que tenen una vena sociòpata considerable. Tot i no tenir cap base documental per afirmar-ho, sospito que Miguel de Cervantes, Emily Dickinson o Franz Kafka haurien fet un trist paper als Matins d’en Cuní, i no vull pensar-hi, si haguessin hagut de ballar la conga.

I tot plegat per obtenir quins resultats? Cada dia el mercat sembla més polaritzat amb, d’una banda, tres o quatre títols de consum majoritari, i de l’altra una infinitud d’obres que arriben a un nombre minvant de lectors. Per tant, cada cop és necessari esmerçar més energia per obtenir resultats més pobres. Cada autor decidirà si val la pena, tot i que no estaria malament revisar algunes estratègies. Fa poc llegia a una entrevista amb Vicenç Pagès Jordà que per a ell la pàgina d’”Els jugadors de whist” que havia obert a Facebook, més que atraure nous lectors, havia servit perquè els lectors formessin una mena de club social.

Personalment, com a lector, més enllà d’assabentar-me de l’aparició de l’obra i d’una breu sinopsi del seu contingut, no tinc cap interès a participar en l’elecció del títol o del disseny de la coberta, ni vull fer-me “amic” de tots els que han llegit un determinat llibre, ni vull ser assabentat de totes les ressenyes que se li dediquen, ni de totes les presentacions que es fan en localitats que ni sabia que existien. Però ja sabeu que jo sóc una mica estrany i prefereixo degustar els meus llibres en una certa solitud, que aquest hi-hi ha-ha de club social m’incomoda un xic, tot i que sembla que el futur apunta en aquesta direcció.

En definitiva, els qui aspirin a publicar un llibre, no farien malament si s’apuntessin primer a una acadèmia de balls de saló. Si fins ahir mateix, escriure en aquest país era plorar, a partir d’ara serà plorar i potser ballar. O ensinistrar foques.