Greetings from New Jersey

Finalment, en una llarga sessió contínua que ha durat poc més de dos mesos, ens hem empassat els 86 episodis de les sis temporades de “The Sopranos” i cal dir d’entrada que tota la seva (excel·lent) reputació és merescudíssima, com ja deveu de saber molts de vosaltres. Honor per tant al seu creador absolut, David Chase (per cert, el cognom del seu avi era “de Cesare”), que ja havia col·laborat a l’esplendor de “Doctor en Alaska”. 

I mira que a mi el gènere de “gàngsters” mai no m’ha atret gaire, malgrat el bon grapat d’obres mestres cinematogràfiques que ha acollit, potser perquè retrata un “modus vivendi” de motivacions molt primàries i en el qual ja saps d’entrada que tot acabarà en una apocalipsi letal. Però és clar, “The Sopranos” no és una sèrie sobre la màfia (tant sols per suggerir-ho, en Josep ja se m’escandalitza), o no només sobre la màfia, sinó que utilitza l’entorn mafiós per parlar d’universals. Com per exemple de la família. O de la Família.

“The Sopranos” és una veritable novel·la-riu del segle XXI que, amb les seves 80 hores de durada, no faria mal paper al costat de Tolstoi. És clar que per apreciar-la en aquesta dimensió és necessari consumir-la de la forma més seguida possible, no com a estricta televisió (a raó d’un episodi per setmana i amb les llargues pauses entre temporades) A través de “The Sopranos” seguim les vides d’un ric grup de personatges durant un interval de set anys i veiem com evolucionen, com es repeteixen els motius i com els fils temàtics se sostenen amb pols admirable des del primer episodi a l’últim. Igual que en una bona novel·la. Una novel·la realista, o hiperrealista, on apart de les activitats criminals pròpies de la màfia, es mostren les fatigues igualment estressants de la vida quotidiana: l’educació dels fills, els pares que es fan grans, la malaltia, les tensions conjugals… Perquè les famílies basades en el crim són infelices ja es veu que ho són cadascuna a la seva manera.

La “cosa nostra” s’inicià en un entorn preindustrial de pobresa rural i caciquisme. De fet la seva organització reflectia en paral·lel el contracte social del “status quo” del seu temps. Com es trasplanten aquestes estructures arcaiques al Nou Món en una era globalitzada? A “The Sopranos” hi ha molt de nostàlgia vers una societat patriarcal definitivament perduda. Però també hi ha lloc pel dubte, la culpa i les velles preguntes sobre qui som i cap a on anem.

Aquí entra en acció la psiquiatra Jennifer Melfi (encarregada d’alliberar Tony Soprano dels seus atacs de pànic), qui des del primer episodi esdevé la mirada objectiva i vicària que representa l’espectador distanciat: el que contempla amb interès entomològic les vides d’éssers que no són ben bé “un dels nostres”, només són grollers criminals de Newark. O això volem creure per mantenir la tranquil·litat de les nostres consciències, potser més atretes del que volem reconèixer per maniobres delictives del clan Di Meo.

És curiós que l’estrena de “The Sopranos” coincidís en el temps amb la comèdia “Analyze This” (1999) de Harold Ramis (aquí batejada com “Una terapia peligrosa”), on un gàngster emocionalment insegur (Robert de Niro a l’inici de les seves hores baixes) buscava estabilitat a la consulta d’un psiquiatre (Billy Crystal). El mateix Tony Soprano la cita irrisòriament en algun moment de (potser) la segona temporada. Però “The Sopranos”, com a bona filla dels seus temps, no té problema per citar (i comentar) tots els seus precedents, des de “Scarface” fins a “Casino”. És un motiu recurrent entre els personatges escollir quina de les tres parts és la favorita de “The Godfather” (“El Padrino”). I també es parla d’altres cims del gènere, com “Goodfellas” (“Uno de los nuestros”) de Martin Scorsese, que comparteix 27 actors amb “The Sopranos”.

I és que la sèrie funciona també com un exhaustiu catàleg d’actors italoamericans, cadascun d’ells amb un rostre inoblidable, ben lluny de la insipidesa de la norma: Tony Sirico (Paulie Gualtieri), Steve Buscemi (Tony Blundetto), Aida Turturro (Janice Soprano), Michael Imperioli (Christopher Moltisanti), Nancy Marchand (Livia Soprano), Dominic Chianese (Corrado Soprano), Steven Schirripa (Bobby Baccalieri) i un llarg etcètera. Fins i tot el músic Steve Van Zandt, que deu ser l’actor més limitat de l’elenc, ofereix una silueta caricaturesca inoblidable amb el seu Silvio Dante. I deixo pel final les dues úniques dones a les quals Tony és aproximadament fidel: la psiquiatra Jennifer Melfi (Lorraine Bracco) i l’esposa legítima (Eddie Falco). Les dues estan brillants i realcen qualsevol escena en la qual intervenen.

És clar, en aquest apunt m’ha quedat un buit immens, es diu Tony Soprano. Miraré d’arreglar-ho demà.