Pèrdues reparables (1 de 2)

Foto de zen vista a Flickr

La dona de negre arriba al tanatori de Les Corts quan falta poc per les sis de la tarda. Du una rosa vermella a les mans. Tot i que s’apropa a la seixantena, encara fa goig, i es pot permetre un vestit curt i l’exhibició d’unes cames espectaculars enfundades en mitges de color fumat. Camuflada la seva expressió darrera d’unes ulleres D&G enormes (autèntiques o piratejades, qui sap?), se la veu vacil·lar davant de la porta. Finalment seu en un dels bancs de travertí que hi ha a l’exterior, al costat de dos vells que dialoguen en veu massa alta, víctimes de la sordesa de l’edat.
    —Fa temps que estava molt fotut —diu l’un—, cinc anys enrere els metges li van donar tres mesos, no sé com ha aguantat tant. És clar que els metges també s’equivoquen...
    —L’Enric aguantava per la botiga: era la seva vida. Al Casal fa temps que no s’hi acostava, deia que allò era per a vells; però a la drogueria no va faltar ni un sol dia, i ja em diràs per a què, total per seure darrera del taulell, com si amb la seva presència fes rutllar el negoci.
    —Mai no va refiar-se de l’Enriquet i mira que el fill no li en va donar de motius…
    —Però has de reconèixer que el fill no ha demostrat la mateixa vocació del seu pare. O molt m’equivoco, o es traspassarà la botiga d’aquí quatre dies, que amb la competència del Leroy Merlin la drogueria té poc futur.
    —Faltarà veure com va la qüestió de l’herència, encara hi poden haver sorpreses...
    La dona de negre ha encès una cigarreta i ara fuma pensativament.
    —Ho dius per en Josep Maria? Ell té la seva vida muntada per un altre costat, mai no en va voler saber res del negoci, no crec que l’Enric pensés en ell per continuar-lo.
    —No, no, parlo de la Rita, que s’hi ha passat un munt d’anys fent poc més que de dependenta i ja veus perquè li ha servit. Al cap i a la fi té tant de dret com els seus germans i segurament és la que té més interès a continuar amb la botiga.
    —Però ella és l’única que no té ni fills ni família. En el pitjor dels casos els seus germans l’ajudaran. D’un comerç al carrer de Sants se’n pot treure una bona picossada, segur que no tindrà cap queixa dels beneficis de la venda.
    —Doncs a mi em sap greu, no tot són diners en aquesta vida, i amb 50 anys ja em diràs què pot fer.
    —Però els diners ajuden, i tant que ajuden!
    —No serà l’Enric qui en traurà profit allà on se n’hagi anat.
    La dona de negre s’aixeca i va a aixafar la seva cigarreta al cendrer d’acer mat que hi ha al costat de l’entrada. Al directori del vestíbul descobreix que l’Enric Tejada i Deulofeu es troba de cos present a la sala de vetlla número 14, al primer pis. La presència del difunt segrega una gernació de familiars, coneguts i veïns del barri que s’escampa pel passadís: la vetlla es troba en el seu màxim nivell d’audiència, que només el funeral de demà al matí superarà.
    Josep Maria, que viu a un adossat a Tiana i rarament s’ha acostat al barri en els darrers anys, se sorprèn de la pervivència d’un tradicional sentiment comunitari. Durant tota la tarda ha rebut mostres de condolença d’innombrables persones vagament conegudes que semblen sorgides d’un passat remot. Per a ell eren figures ja enterrades que no comptava retrobar mai més en aquesta vida; però aquí són, una mica més decrèpites i caricaturesques, gairebé entranyables. Fins i tot és capaç de recordar el nom i les circumstàncies d’algunes d’elles i, si és així, ho verbalitza explícitament per no passar per un desagraït i un renegat de les seves arrels. Troba en tot aquest ritual d’origen tan antic virtuts reconfortants i pensa que se’n pot extreure alguna lliçó d’aplicació més general. Treu la blackberry de la butxaca i tecleja un missatge-recordatori que s’enviarà a ell mateix: “el dol, una celebració de la vida, pensament positiu i crack bancari”.
    La Inés se li acosta silenciosament pel darrera i li provoca un ensurt.
    —És que no pots estar-te de les teves joguines ni el dia que ha mort el teu pare? Podries mostrar una mica de respecte!
    —Està desconnectat: només anotava una cosa que se m’ha acudit. Collons, fes el favor de no fer-me de policia! Has parlat amb l’Angie?
    —Sí, els nens estaven mirant la tele. Diu que estaven molt normalets, com si no hagués passat res. No sé si això és bo o dolent, segurament no ho han acabat d’entendre, però tinc por que d’alguna forma el trauma acabarà sortint...
    —Què hi pot entendre una criatura de quatre anys? Suposo que Bob Esponja és molt més important per a ells.
    —Has vist aquella tia endolada d’allà al fons? La coneixes?