La brossa és or, l’or és brossa

“Our mutual friend” (1864-65) té el dubtós honor de ser la darrera novel·la completada per Dickens. No va ser il·lustrada per l’habitual Phiz, sinó pel jove Marcus Stone, qui va donar al llibre una imatge més realista i francament poc encisadora. Després de la relativa concisió de “Great Expectations”, “Our mutual friend” significa un retorn als excessos de “Bleak House” o “Little Dorrit”, tot i que el pessimisme dels darrers anys es veu temperat per una galeria de personatges grotescos que semblen provenir dels anys de joventut de l’escriptor.

El títol ja és problemàtic, perquè ni “Our mutual friend”, ni “El nostre amic mutu” té cap sentit. Caldria dir “Our common friend” o “El nostre comú amic”, tot i que “common” en anglès amaga un cert matís despectiu. El sempre explosiu Chesterton defensa el barbarisme original, on hi rastreja les arrels autènticament populars de l’autor: potser no prou cultivat per dominar algunes subtileses de la llengua, però que entén a la perfecció el sentit de les paraules “mutu” i “amic”.

La complicadíssima trama, inherent a tota novel·la de gairebé mil pàgines, té a veure amb un ric hereu que aparentment mor ofegat. La fortuna passa doncs, a causa de les condicions del testament, a una honesta família de classe mitjana a la qual els diners aniran corrompent (o no?). En realitat l’hereu no és mort (ni “estaba tomando cañas”), tant sols pretenia observar els efectes que causaria la seva desaparició entre coneguts i saludats, un desig tan pervers com comprensible. És tremendament significatiu que l’origen de tota aquesta riquesa sigui un negoci de deixalleria, munts de detritus entre els quals encara és possible trobar un tresor amagat. Dickens sembla suggerir que la base de la societat potser és bruta i mesquina, dubtosament moral, i que aquest pecat original acabarà aflorant en les seves capes més altes. Encara faltaven alguns anys perquè Freud establís l’equació essencial entre merda i diners.

La novel·la conté potser el personatge femení més consistent de tota l’obra dickensiana: Bella Wilfer, la jove capriciosa i mercenària, destinada a casar-se per interès amb el ric hereu, que poc a poc va descobrint quines són les coses realment importants de la vida (i que acabarà casant-se per amor). Altres personatges són igualment complexos i intrigants, amb punts foscos i una lectura moral gens evident.

Bradley Headstone té assignat el paper de “dolent” de la història, però és inevitable sentir una certa simpatia pels seus motius. Headstone, en contraposició als vilans habituals, no prové dels baixos fons, ni és un aristòcrata decadent; té tot l’atractiu dels personatges que han nascut a la misèria i s’han llaurat a través de l’esforç personal un grau de respectabilitat. El seu amor per Lizzie Hexam el conduirà a l’assassinat, però en cap moment posarà en dubte l’autenticitat del seu amor.

Charley Hexam representa un altre cas problemàtic: a mesura que es torna més instruït, s’allunya més de la seva germana Lizzie, com si una certa forma d’educació signifiqués perdre la decència bàsica. 

Sembla que Dickens estava arribant a una nova maduresa literària i s’havia proposat corregir els simplismes de joventut. Així, el retrat del jueu Riah compensava els prejudicis que va vessar amb el Fagin d’”Oliver Twist”. La crítica contemporània fa temps que reivindica aquesta mig oblidada novel·la i crec que tots els motius que al·lega són prou consistents.

Si no m’equivoco, “Our mutual friend” és juntament amb “Little Dorrit” una de les més sagnants llacunes en el camp de les traduccions al català. Que algú en prengui nota.