L’estrella es va apagant

En apropar-se a la cinquantena, Charles Dickens era ja un vell prematur. El seu estat de salut empitjorava per moments, patia del cor i coixejava del peu esquerre, possiblement a causa d’una tromboflebitis. Els fills, com sol passar quan els pares són uns triomfadors, foren inesgotable causa de decepció. Walter havia mort endeutat a l’Índia als 26 anys, els altres nois no foren capaços d’emprendre cap carrera profitosa i el pare es veié obligat a continuar amb les seves lectures públiques. La seva producció literària se’n ressentí i hagueren de passar 4 anys entre l’escriptura de “Grans esperances” (1860) i la de “El nostre amic comú” (1864).

Per acabar-ho d’adobar, l’any 1865, de retorn d’un viatge d’esbarjo a París es veié involucrat a l’accident ferroviari de Stapplehurst. Set vagons del comboi descarrilaren des d’un pont en reparacions i el vagó de Charles fou l’únic de primera classe que en sortí indemne. L’escriptor evità intervenir en la investigació sobre l’accident per tal que no se sabés que viatjava amb Ellen Ternan i la seva mare. Sembla que el trauma d’aquella catàstrofe li deixà seqüeles permanents.

Com havia fet amb tots els esdeveniments de la seva vida, Dickens utilitzà l’incident de Stapplehurst per escriure “The Signal-Man”, un conte de fantasmes en el qual el protagonista tenia una premonició de la seva mort en accident ferroviari. El més esgarrifós, i on es demostra que la realitat també escriu bons relats gòtics, és que el descarrilament havia tingut lloc un 9 de juny, la data exacta en la que moriria Dickens cinc anys més tard.

 
Atret per la promesa de grans beneficis, el novembre de 1867, als 55 anys, i vint-i-cinc anys després del seu primer viatge, Charles partí de nou cap als Estats Units. Aquest cop no l’acompanyà la dona, de qui estava separat, però tampoc Ellen Ternan, per por que la premsa americana trenqués el pacte de discreció i revelés l’existència de l’amant. L’exhaustiva gira inclogué 76 lectures, per les quals va guanyar l’enormitat de 19.000 lliures. Inicialment s’havien d’estendre fins a Chicago i Sant Louis, però a causa del mal temps i la seva salut declinant, es restringiren a Nova York i a Boston. També disposà d’una agitada vida social amb banquets multitudinaris on conegué celebritats com Ralph Waldo Emerson o el poeta Henry Wardsworth Longfellow. Després del mal record que havia deixat la seva visita anterior, Dickens assegurà als seus amfitrions que havia trobat el país molt canviat i que no tenia intenció de fer cap comentari crític en tornar a casa.

Prova de la popularitat de les seves intervencions públiques són les notícies reproduïdes a la premsa de l’època que parlen de cues de fins a 5.000 persones per aconseguir una entrada. La gent oferia fins a 10 dòlars per comprar un lloc de precedència a la filera, mentre que els cambrers d’un restaurant proper servien l’esmorzar a la gentada que esperava. Tot i que s’havia intentat que les entrades tinguessin un preu raonable, la revenda fou implacable. Mentrestant, Charles anava arrossegant la seva trombosi i un “veritable catarro americà” que no l’abandonava. Al final de la seva estada, que es prolongà fins a l’abril de 1868, l’autor era incapaç de prendre res sòlid i subsistia a base de xampany i ous batuts en xerès.

Malgrat tot, en tornar a casa el primer que va fer va ser firmar un contracte per fer 100 lectures més a Anglaterra. Guanyaria 8.000 lliures. Estava firmant també el seu certificat de defunció.