diumenge, 27 de març del 2011

Burwell Noir

“Miller’s Crossing” (1990), la tercera pel·lícula dels Coen (que aquí es va titular, ves a saber perquè, “Muerte entre las flores”, quan que jo recordi ningú no moria entre flors), era una clàssica història de gàngsters ambientada als anys 20. Filla inconfessa d’un encreuament de “La clau de vidre” i “Collita Roja” de Dashiell Hammet, la seva intrincada trama de lleialtats i traïcions oferí motius perquè s’hi lluïssin grans actors com Albert Finney, Marcia Gay Harden, Gabriel Byrne i un sensacional John Turturro. De factura elegantíssima i ambientació impecable, els inevitables esclats de violència alternaven amb moments ominosament lírics; com oblidar els passejos pel bosc, presagi d’una execució? Tèbiament rebuda en la seva estrena, la reputació de “Miller’s Crossing” ha anat creixent amb els anys, i avui ja és considerada com una obra mestra.

Els germans Coen acudiren a Carter Burwell per tercera vegada perquè els hi afegís la música. Degut als orígens del “capo” interpretat per Albert Finney, el músic s’inspirà per la seva partitura en motius tradicionals irlandesos que, amb el seu to nostàlgic, aporten un contrast molt poc característic en un film de gàngsters, però que li confereixen la seva personalitat tan particular. Si no m’equivoco, aquesta va ser la primera vegada que Burwell escrigué per a una gran orquestra. Els resultats em semblen una mica derivatius, però meritoris.

I ja posats, demà tornaré a parlar de gàngsters. O de la Cosa Nostra, per ser més específic.

13 comentaris:

  1. Home, està bé per a una pel·lícula de gàsters. Esperem demà a veure amb què ens surts!

    ResponElimina
  2. De moment, escolto un Mozart menor. Demà parlaré de gàngsters, com he promès.

    ResponElimina
  3. Aquesta no l'he vist, però hi ha un poema de Rimbaud on un soldat mor en un prat ple de flors.
    Ah! alló que parlaves l'altre dia de les estranyes visites. Fa tempas, potser un parell d'anys vaig ublicar un comentari sobre com donar-se de baixa del facebook, i no hi ha dia que no hi entrin almenys dues o tres visites.

    ResponElimina
  4. Et veig afeccionat als gàngsters. Tinc una bona col·lecció de novel·la negra americana d'aquest gènere. Escriptura precisa, ben definida, tant si és dialogada (tipus guió) com si no. Sarcàstica, freda, ambients aconseguits. Alguns francesos també ho han intentat però són tota una altra cosa. Particularment m'estimo més l'anglosaxona de misteri, més reflexiva però a vegades massa prolixa.

    Pel que comentaves sobre poesia, no et referiràs pas a Shakespeare... He d'investigar si se la pagava ell o no. Per sort, no m'he hagut de pagar mai cap llibre, i tinc les edicions assegurades; però sé que ara, un de poemes val més o menys 3.000 eurets (Columna, Òmicron, etc.)
    Bon dia de sant Joan, ermità.

    ResponElimina
  5. No es una peli rodona per el meu gust, amb escenes desmesurades com la del metrallament que trenquen el to general de la historia. La musica no la recordava, segurament efectiva.

    Mort entre les fulles pensarien, i ja posats, millor flors.

    Per l’hora, penso que el teu Mozart menor pot ser el meu “petit”, que no es ben bé el mateix, sobre tot per les cometes. En qualsevol cas bo, oi?

    ResponElimina
  6. Si no l'has vista, te la recomano, Francesc. I pel que fa a això de les visites, suposo que el que té més èxit són els "receptaris", sigui la recepta de la paella o la de com donar-se de baixa a FB.

    ResponElimina
  7. Benvinguda, Olga, en realitat no m'agrada gaire el gènere de gàngsters. M'ho he fet venir bé per parlar de Carter Burwell que sí que m'agrada. Jo també prefereixo els misteris anglesos, Ruth Rendell en particular.

    El comentari que et vaig fer sobre poesia, volia ser irònic. Es diria que els que us dediqueu a la creació sense objectius mercantils esteu cometent una mena de delicte.

    ResponElimina
  8. L'hauria de revisar, José Luis, però en aquest gènere és inevitable algun esclat de violència.

    "Muerte en la hojarasca" seria més adequat, no?

    ResponElimina
  9. La primera vegada que la vaig veure em deixà gairebé hipnotitzat. No m'estranya que amb el temps se la consideri una obra mestra. Aquella idea que no et pots fiar ni de la teua ombra i la revelació de que la màfia no sols era d'origen italià, tot un descobriment. D'altra banda, un dubte:¿n'hi de Mozart menor?

    ResponElimina
  10. Vicicle, suposo que sí, que n'hi ha de Mozart menor, però no entre els K.5**. En aquest cas, el que escoltava no era menor, només petit.

    ResponElimina