Pèrdues reparables (2 de 2)

Foto de zen vista a Flickr

—Has vist aquella tia endolada d’allà al fons? La coneixes?
    La dona de negre es manté allunyada de la pinya, on abunda la densitat d’abraçades, alguna llagrimeta formal, però també una franca rialla, que no és tan mal vista quan el difunt decideix acomiadar-se als vuitanta-vuit anys. Per l’eternament denominat Enriquet el moment no és ni molt menys tan dolorós. Potser ha arribat l’hora d’esdevenir simplement l’Enric. Als seus cinquanta-set anys no pot dir-se que hagi succeït massa aviat. Rep abraçades d’ós, tant de clients com de proveïdors, es diria que atrau tots els mascles de la reunió, mentre que les dones busquen més aviat consolar la seva germana Rita. El seu fill gran, l’Oriol, li diu que se’n va a menjar una pizza amb els col·legues. No està segur si una pizza és una falta de respecte en un funeral o no ho és. L’Enriquet, que s’està mirant les sis temporades d’“Els Soprano” a raó d’un capítol diari, darrerament ho mesura tot segons el barem televisiu i es pregunta què hauria fet Tony? Mentrestant, el fill gran ha aprofitat per desaparèixer; ho comprèn, aquest no és lloc pel jovent, a la seva edat hauria fet el mateix. Al cap i a la fi, després del papa, el veritable protagonista del dia és ell, situat de sobte com a mascaró de proa familiar, imatge de la responsabilitat i l’honor dels Tejada de Sants, hereu de la continuïtat de la sang, però també abocat a la constatació de la seva pròpia mortalitat. Es troba, com qui diu, a primera línia de mar, i per llei de vida hauria de ser el proper difunt. Allunya el pensament morbós, tot invocant la tieta Rosalia que, als seus xacrosos noranta-dos anys, sembla que sobrevisqui amb la sola intenció d’enterrar-los a tots.
    L’abraçada vigorosa d’un representant de pesticides i altres verins domèstics l’aparta de les seves cavil·lacions i li fa descobrir de cua d’ull la presència de la dama endolada. Ell, que presumeix de no oblidar mai una cara, juraria no haver-la vist mai abans. Per descomptat, amb aquesta distinció no pot ser una clienta del barri.  La senyora té els seus anys, però els porta amb una dignitat i un estil que el transporten al territori de la ficció. Potser la Rita, que és un arxiu de coneixements inútils, sabrà dir-li d’on ha sortit la dona. Seria ridícul pensar que el seu pare i aquest exemplar de femella tinguessin res a veure. L’Enriquet fa anys que veu el seu pare com un enuig inútil instal·lat en una cadira (ara en un taüt), li costa imaginar-se’l com a ens sexual. Però, i si malgrat tot?
    La dona misteriosa comença a veure que la multitud clareja i s’obre pas amb l’ajuda de la rosa vermella. Travessa el salonet minso, ple d’un públic heterogeni, i s’encara a la vitrina on jeu un ancià petrificat en un moment impossiblement plàcid d’una vida que mai no visqué. Una mirada experta, potser la seva, podria descobrir tot el maquillatge que oculta el rictus mortal sota una capa de naturalitat. Ella convulsiona les espatlles, sembla que plora darrera de la pantalla de les ulleres negres, i diposita la flor vermella sobre la superfície plastificada.
    Rita, la filla, troba que les ulleres fosques de la dama de negre atempten el sentit mínim de l’etiqueta, mentre que les veïnes del barri es pregunten qui és aquesta descarada. Tant l’Enriquet com en Josep Maria vironegen pel tanatori i oculten pensaments pecaminosos. Serà possible que el seu pare, llargs anys vidu, tingués una “querida"? Rita qui, en ple bany de condolences, se sent poderosa, busca la manera d’apropar-se a la senyora misteriosa, intercanviar algunes paraules amb ella, però les veïnes de tota la vida la despisten amb les seves abraçades sinceres i finalment la perd de vista.
    La dona de negre torna a ser al passadís i contempla la multitud des de la distància. Malgrat la seva actitud segura i determinada, se la veu també desvalguda, aïllada, exclosa. L'Enriquet la mira amb malfiança, pensa que personifica mals futurs. Josep Maria s’hi apropa, pregunta:
    —Ens coneixem?
    —Crec que no. Vostè deu ser el fill del difunt, o m’equivoco?
    —Sí, efectivament, sóc fill del difunt. Coneixia el meu pare?
    La dona dubta, sembla que vagi a dir alguna cosa; però no, dibuixa un somriure amoïnat i s’allunya apressadament. L’Enriquet aborda el seu germà:
    —Has esbrinat qui era la tia?
    La dona de negre, en sortir del tanatori de Les Corts, pensa que demà, per canviar d’aires, farà un volt per Sancho de Ávila on fa dies que no ha estat.