High Concept

Suposem que un guionista novell entra al despatx d’un productor (l’acció té lloc a Hollywood, California, on si no?) El productor es mostra prepotent de totes les formes subliminars que se li acudeixen i pregunta gairebé amb menyspreu: què em vols vendre? El tremolós jovencell articula penosament: tinc pensada una història genial: fer una versió de Romeu i Julieta protagonitzada per nans de jardí.

En un món ideal aquesta bajanada hauria condemnat l’incipient guionista a una davallada, el cap per davant, escales avall. Però com que el nostre món no és ni de lluny ideal, ja tenim aquí “Gnomeo and Juliet”, fruit d’indigestions diverses apadrinades per Elton John i la Touchstone; i on gent, tan respectable com Michael Caine i Maggie Smith ha passat per caixa.

No he vist la pel·lícula, i molt probablement no la veuré, però l’exemple em ve com anell al dit per explicar el fascinant terme de “high concept”. Inventat i popularitzat durant els anys 80 del segle passat, malgrat l’aparença, té menys a veure amb l’alta cultura que amb un sentit mercenari de l’art. No és ni més ni menys que la forma més directa de vendre la idea d’una pel·lícula a una colla de ments mandroses. El “high concept” representa l’ideal del màrqueting, el producte resumit en una sola frase.

I aquesta simplificació també es pot fer extensiva, per la seva economia i utilitat, als espectadors. Imaginem la colla d’amics un diumenge a la tarda.
—Anem a veure “Gnomeo i Juliet”?— proposa un.
—I de què va?— pregunta l’altre.
—Romeu i Julieta, però interpretats per nans de jardí.
—Ole, ole! Som-hi!— responen tots (molt improbablement).

La reducció del concepte inicial a una sola frase no ha de ser necessàriament empobridora; com sempre tot depèn de l’execució. Hi ha hagut bones pel·lícules que han depès d’una idea senzilla. Un tauró que atacava els estiuejants d’un poble de la costa ens va regalar la targeta de visita de Steven Spielberg a “Jaws”. A la televisió, els pagerols que descobrien petroli a les seves terres ens regalaren “Nuevos ricos”. I la sinopsi “m’he casat amb una bruixa” equivalgué a “Embrujada”. Penseu en “El show de Truman”, penseu en “Godzilla”, penseu en “El sisè sentit”...

Més d’un ha fet l’exercici humorístic de convertir narratives d’elevada complexitat a un eslògan “high concept”. “Guerra i pau” esdevé “Napoleó envaeix Rússia, però fracassa per culpa del canvi climàtic”; “A la recerca del temps perdut” es redueix a “Marcel es recupera de l’amnèsia amb una dieta de magdalenes”. Més enllà de bromes, els éssers humans mirem d’evitar les complicacions i trobem un especial atractiu en les ficcions que, a partir d’una generatriu elemental, ens proporcionen lícites dosis d’entreteniment. De vegades, llavors tan minses poden oferir fruits com “La metamorfosi” o “Bartleby”. Com deia, tot depèn de l’execució.

Les idees senzilles viatgen lluny. La millor de totes es diu “Snakes on a plane”. De què va? De serps en un avió. Ni més ni menys. I a més amb Samuel L. Jackson i Elsa Pataky. Voleu un “high concept” més alt?