Tony

Per què estimem tant Tony Soprano?

Mirat objectivament és un home que es dedica al crim organitzat, el que implica l’extorsió, el robatori, la corrupció de la llei, el joc il·legal, la prostitució, el tràfic de drogues i l’exercici de la violència fins arribar en alguns casos a l’assassinat. I no es tracta sempre d’un assassinat comès indirectament per algun subordinat, ja que és ben capaç de carregar-se amb les pròpies mans qualsevol que entorpeixi el seu camí, tant enmig d’un rampell d’ira (Ralphie), com amb total sang freda (Chris). Tony és sexista, racista i homòfob, primari i vulgar. Tony comet adulteri sistemàtic, tant amb les amants fixes que canvien d’una temporada a l’altra com amb qualsevol puteta que es posi a tret. Tony és fatxenda, venjatiu, pueril, irascible i mentider.

Si el tinguéssim de veí a l’escala, miraríem d’evitar-lo de totes totes. Llavors, per què estimem tant Tony Soprano?

Té alguna virtut positiva? Bé, s’estima la seva família i és lleial als seus amics, fins a un cert punt. Té moments de generositat, no sempre ben encaminada. És capaç de sentir compassió pels mes febles, especialment pels animals, però també per una jove meuca embarassada. I tanmateix continua sent una companyia poc recomanable.

Evidentment, com que estem parlant d’un personatge d’una sèrie televisiva, l’espectador es pot identificar amb ell sense riscos, ja que una làmina de vidre separa les realitats respectives, però no deixa de persistir un dilema moral en el nostre afecte per Tony i en el desig que sentim perquè tot li surti  el millor possible. És clar que ell és el centre de la trama i que, per tant, d’ell depèn la continuïtat de “The Sopranos”. A més Tony té problemes seriosos, problemes dels quals de vegades som els únics testimonis. Els seus atacs de pànic, el fet que el seu oncle o la seva pròpia mare el vulguin liquidar, la constatació que els membres de la família mafiosa li fan la gara-gara per pur interès… Sí, Tony està molt sol i provoca en nosaltres una fascinació culpable molt similar a la que sent la seva psiquiatra Jennifer Melfi.

Però és clar, el veritable motiu que Tony sigui un ésser humà complex, alternativament atractiu i repulsiu, és responsabilitat en gran part de James Gandolfini. Sense Gandolfini “The Sopranos” no serien el que són i resulta impossible imaginar-s’ho d’una altra manera. Aquest enorme actor (en tots els sentits), a partir d’un físic molt determinant, és capaç de desplegar una expressivitat prodigiosa. La combinació del seu cos de plantígrad amb els seus malignes ullets porcins és irresistible. Quina meravella contemplar com, en pocs segons, la mirada embadalida del pare que veu com la seva filla s’està convertint en adulta es transforma a la següent escena en el rostre brutal d’un assassí implacable.

Mirades Tony/Gandolfini: de maliciosa venjança, d’escolar atrapat en falta que intenta despistar, de satisfet orgull paternal, d’enjogassament per l’èxit d’una broma, de golafreria, de fúria homicida, de lascívia, de confusió metafísica (sovint davant del mirall del lavabo amb el pot del Prozac a la mà). Les aparicions matutines de Tony, com l’ós que surt de la caverna, samarreta, bòxers i el barnús descordat. Atordit. Potencialment perillós.

I és clar, la família d’ànecs que s’instal·laven a la seva piscina en el primer episodi, ànecs que ignoraven ser hereus de Salinger. James Gandolfini i amb ell tots els espectadors esperàrem 86 episodis que els ànecs tornessin. Només s’hi presentà un ós. Tony quedava definitivament sol, enfrontat a si mateix.