Un afer sinistre (1 de 2)

Podria haver-ho ocultat, ja que per la meva cal·ligrafia digital no crec que ningú ho hagués notat; però m’agrada anar amb la veritat pel davant i no vull enganyar els meus lectors. Així que ho confessaré tot d’una: sóc esquerrà i no m’importa ser-ho, ho trobo gairebé distingit. Potser en matèria de confessions no semblarà gran cosa; però fa 50 anys, quan jo vaig néixer, aquest comportament minoritari era encara controvertit. Per fortuna, les escoles a les quals vaig assistir foren prou il·lustrades com per saber que contrariar la tendència natural podia tenir efectes secundaris perniciosos. Així que vaig créixer esquerrà sense més problema que l’encuriosiment d’algun espectador a qui xocava la meva manera particular d’agafar el llapis. Significativament, no va ser fins els 20 anys, a un vagó de tren a Toledo, que un viatger que em contemplava escriure va observar que ho feia amb “la mano del diablo”. Ai, l’Espanya profunda!

Però no m’hauria d’haver estranyat, perquè malgrat que entre un 8% i un 15% de la població mundial és esquerrana, la mala fama ens acompanya gairebé des de l’inici dels temps. Només cal mirar les connotacions derivades dels mots “dret” i “esquerre” en diversos llenguatges. Així, el “left” anglès prové de l’antic anglo-saxó “lyft”, que significa “feble”; mentre que “right” és sinònim de correcte, d’allò que està bé, que és just. En francès “gauche”, en sentit figurat, indica turpitud. Però no cal anar tan lluny, del llatí clàssic hem heretat els adjectius “destre” i “sinistre” (també “maldestre”) i no cal ser un geni per saber quin dels dos és el positiu. Per cert, una font de constant perplexitat és el fet que el que en castellà es diu “adiestrar” sigui en català “ensinistrar”. Segons llegeixo a l’Alcover-Moll l’origen possiblement no tingui res a veure amb “sinistra”, sinó que provindria d’una barreja dels llatins “insignare” i “addextrare”.

Continuant amb el català, “dret” és tot allò que no és torçat i també la justícia, la llei, el que és conforme a la recta raó. “Esquerre”, igual que el castellà “izquierda”, prové del basc “ezker” i aquí sí que ignoro completament si al darrera s’hi amaguen interpretacions negatives. Curiosament, “tenir mà esquerra” implica una certa “destresa” a l’hora d’encarar problemes que requereixen subtilesa. En quant al “zurdo” castellà, se l’emparenta amb el celta “tsucca”, d’on prové també “zoquete”, o sigui que ja em direu.

Per no pintar-ho tot tan negatiu, també hi ha hagut cultures on els esquerrans hem gaudit d’una discriminació positiva. Així els inques consideraven que estem dotats de qualitats espirituals, màgiques i fins i tot curatives. En el budisme tàntric, la mà esquerra representa la saviesa. A Rússia, ser esquerrà és sinònim de ser un artesà hàbil amb les mans. I en el llenguatge dels mocadors del món del cuir i el sadomasoquisme dur-lo al  costat esquerre és signe de ser actiu i dominador.

Poc m’importa (o almenys no em canviarà la vida) quin és el motiu pel qual una mà predomini sobre l’altra. Sembla que el fetus ja indica la seva tendència en acostar una o altra mà a la boca i s’han identificat determinats al·lels lligats al fet de ser esquerrà. Des del punt de vista evolutiu, algun avantatge hi ha d’haver en que una part de la població sigui esquerrana. Pel que tinc entès, en determinats esports, pot constituir un factor sorpresa que ofereixi un plus tàctic inesperat. Llegeixo, per exemple, que el tennista Rafa Nadal, tot i ser dretà empunya la raqueta amb l’esquerra.

Per pures qüestions d’eficàcia narrativa em quedo amb la següent explicació. Suposem que l’home primitiu de mica en mica va adonant-se que les ferides al costat esquerre del pit (on per cert té el cor) són més letals que les altres. Així que, per precaució es muneix d’un escut protector que, lògicament, aguantarà amb la mà esquerra. Serà doncs la mà dreta la que li quedarà lliure i la que s’ocuparà d’atacar amb el sílex, la llança o l’espasa de rigor. Si non é vero…, és com a mínim un bon fonament evolutiu sobre la prevalença de l’ús de la dreta sobre l’esquerra.

Quant més penso en aquests assumptes de l’eterna lluita entre dreta i esquerra, i sense voler entrar en el terreny polític, més ressons hi descobreixo. L’ésser humà, “grosso modo”, compta amb un pla de simetria que el travessa verticalment des de la closca fins als peus. Per això dalt i baix, o davant i darrera, són conceptes planers. Per això mateix, esquerra i dreta són idees tan conflictives i no directament discernibles; almenys jo hi ha dies que no sé on les tinc. El sempre imprescindible Martin Gardner va escriure un llibre al respecte “Izquierda y derecha en el cosmos”, que em sembla que es pot trobar a Alianza, i que és una prova contundent de com és de fructífera i relliscosa la qüestió en més àmbits de la vida dels que us podeu imaginar.