La família i un de més

A “The kids are all right” (2010), tercer llargmetratge de Lisa Chodolenko, Nic (Annette Bening) i Jules (Julianne Moore) formen una parella californiana que ha conviscut més de 20 anys. Tenen dos fills producte de la inseminació artificial, Joni (Mia Wasikowska) de 18 anys, que està a punt d’entrar a la universitat i el seu germà Laser (Josh Hutcherson) de 15, que la convenç, tot aprofitant la seva recent majoria d’edat, que contacti amb el banc d’esperma per esbrinar la identitat del seu donant. Així, després d’algunes reticències els joves coneixen Paul (Mark Ruffalo), el seu pare biològic, propietari d’un restaurant d’èxit que sembla viure a la cantonada (aquesta coincidència és l’únic detall d’una pel·lícula genuïnament creïble).

Al principi l’aparició de l’atractiu Paul introduirà una mica d’aire fresc en una relació que sembla estar una mica estancada. La figura paterna oferirà als fills un nou referent adult que els ajudarà a marcar la seva independència davant de les seves mares. I pel feliç solter Paul no deixa de ser un regal trobar-se integrat en una família gairebé perfecta en la formació de la qual ell només ha col·laborat amb unes gotes d’esperma. Per descomptat, el que comença sent divertit (tots són molt californians i molt guais), aviat derivarà cap al drama. Però aquesta no és una pel·lícula d’aquelles on un intrús s’introdueix en la vida d’algú per revelar-se finalment com un psicòpata, aquí lluny de truculències s’intenta parlar de persones reals i és innegable que tota ella respira veritat. Malgrat que cap personatge és del tot perfecte, es nota que Chodolenko (que firma el guió junt a Stuart Blumberg) se’ls estima a tots. La directora permet que de forma molt equitativa els tres adults, que són la clau del conflicte, tinguin ocasió d’exposar els seus motius. Això dóna al film el seu caràcter generós, viscut i emocionalment satisfactori.

De totes maneres és curiós que el lesbianisme de les protagonistes ocupi només un paper lateral dins de la trama. Hi és com un fet civilitzadament assumit, tot i que es suggereix de forma indirecta la tensió que viuen les parelles homosexuals per demostrar ser capaces de formar una família més que modèlica. M’imagino que els militants més radicals de la causa GLTB arrufaran més d’una vegada el nas, no tant per alguns detalls de la trama (que per un espectador superficial semblen suggerir que tota lesbiana el que necessita de debò és… bé ja sabeu), com per la tesi central de la pel·lícula, que no és altra que el matrimoni acaba cansant, que no és fàcil mantenir-lo i que tothom ha de posar-hi quelcom de la seva part si no es  vol desmembrar la família. No és una tesi innovadora, si no és pel seu corol·lari: tant si parteixen d’un matrimoni heterosexual com d’un homosexual, totes les famílies (excepte les infelices) són iguals. Lisa Chodolenko, lesbiana i mare per inseminació artificial sembla com a mínim una veu autoritzada i, si no és previsiblement didàctica, serà perquè confia en la maduresa dels seus espectadors.

Natalie Portman estava molt bé a “Black Swan”, però el seu paper era tot superfície i gens d’ànima. Annette Benning, que també estava nominada a l’Oscar, aconsegueix amb la interpretació de Nic el cim de la seva carrera, el que tractant-se d’ella vol dir molt. Sense maquillatge i en un rol més aviat antipàtic és un goig contemplar el seu treball, especialment quan sense necessitat d’obrir la boca pot revelar tant una joiosa epifania com el sentiment d’un món que s’enfonsa. L’escena del sopar a casa de Paul és un modèlic recital que passa de la comèdia al drama en pocs minuts i porta la marca de les grans actrius.

Al seu costat, Julianne Moore està també perfecta (sempre ho sol estar, de vegades en pel·lícules que no estan a la seva altura), però la paleta del seu personatge és més limitada i la seva “gran escena” sembla massa premeditada des del guió. Mark Ruffalo, un actor que rarament desentona, però que sovint oblidem en quines pel·lícules ha intervingut, dóna una rèplica de gran nivell a les dues tigresses protagonistes. I Mia Wasikowska, que fou l’Alícia de Burton, es fa perdonar totalment aquell pecat de “joventut”. Però no deixaré fora Josh Hutcherson, el seu germà en la ficció, perquè “The kids are all right” és d’aquelles pel·lícules de personatges que poden presumir d’un repartiment irreprotxable.

No hi ha en la proposta de Chodolenko gaire ambició creativa i podria fer pensar que el film ha estat pensat per a la televisió, cosa que actualment gairebé pot sonar com un elogi. Si us interessen els drames agredolços, amb personatges que no són fills d’una fórmula, amb situacions que fan somriure i d’altres que fan emocionar, i sobretot amb interpretacions fabuloses, no us l'hauríeu de perdre.