dimecres, 2 de març de 2011

Excel·lents notícies!

En temps de crisi no és mala idea tornar a la comèdia, i un bon company pot ser Evelyn Waugh, qui —abans d’esdevenir catòlic, seriós i important— va firmar quatre o cinc obres mestres de la novel·la còmica del segle XX. És el cas d’aquesta “Scoop”(1938) que el nostre col·lega Ferran Ràfols Gesa ha traduït com a “Últimes notícies!” per l’editorial Acontravent. Com ell mateix explica al seu bloc, una traducció més adequada del títol seria “Primícia”, però el gust dels editors és el que mana en aquestes qüestions gens menors (a Anagrama fa anys que existeix una traducció en castellà anomenada “Noticia bomba”, títol que em sembla més contundent).

“Últimes notícies” comença en territori ja trepitjat per altres novel·les de Waugh: el de la risible alta societat britànica dels anys 20 i 30 del segle XX. Hi retrobarem personatges coneguts com Lady Metroland o la senyora Beaver, frívoles mostres de l’amoral període d’entreguerres; però també els decadents i pintorescos aristòcrates rurals de Boots Manor. Però l’acció aviat es trasllada a l’Àfrica Oriental, escenari també de l’anterior “Black mischief” (“Merienda de negros”). La novel·la és una comèdia d’errors que s’inicia quan William Boot, el pusil·lànime columnista de la secció “Boscúries” de “The Daily Beast”, en un cas de confusió d’identitats, és enviat com a corresponsal a cobrir el conflicte bèl·lic a l’imaginari país d’Ismaèlia, un conflicte que, per cert, no existeix.

Waugh, que havia treballat al Daily Mail i havia viatjat a Abissínia per seguir la invasió de les tropes italianes comandades per Benito Mussolini, parteix de les seves experiències per fer una sàtira implacable sobre el món de la premsa i els corresponsals de guerra del seu temps. Si s’ha de fer cas a Waugh, poc heroisme trobarem entre els membres de la professió, i sí molta mesquinesa, ignorància i grans dots per la invenció de notícies. També es troba dins de la trama un reflex de la pujança que anaven adquirint a l’època tant el comunisme com el feixisme.

Una de les frases de prosa bucòlica del bonàs William Boot ha esdevingut en llengua anglesa l’epítom de l’afectació estilística: “Feather-footed through the plashy fen passes the questing vole". En Ferran ho tradueix com “Sempre inquiet, sigil·losament avança el talpó entre els aiguamolls…” Ja em disculpareu si, en aquest cas, jo em quedo amb la immortal traducció d’Antonio Mauri: “Con aleve paso cruza el estero siempre alerta el campañol”.

Novel·la de comicitat tranquil·la, de vegades gairebé subliminal, d’humor típicament anglès, curiosament es va fent més i més divertida a mesura que avança. I jo, obsessiu que sóc, hi he trobat en aquest paràgraf una paròdia del cèlebre inici boirós de “Bleak House”: 
Les campanes de Saint Bride van sonar sense que l’estrèpit de l’edifici de la Megalopolitan permetés que arribessin a orelles de ningú. L’edició estatal estava a punt de sortir; per sota del nivell del trànsit, enmig d’una llum blava que feia pensar en una caverna, metres i metres de paper passaven sorollosament per la impremta; més amunt, allà on els pisos se succeïen des del crepuscle del carrer fins a l’aire clar i lluminós del dia, tot de finestres enfosquides s’obrien i es tancaven; figures amb tirants ratats i eixarreïts entraven i sortien per les portes; tot de repòrters xerraven en cent línies telefòniques diferents sobre els assumptes més diversos; els redactors anaven molt atrafegats condensant els feixos d’informacions incorrectes que tot de murris xiuladors els anaven acumulant al davant fins a convertir-les en una sèrie de bajanades sense cap sentit; cent galetes remullades descansaven en platets tebis i plens d’esquitxos de te al costat de cent màquines d’escriure. A l’ull de l’huracà, al nucli tranquil de tot aquest tumult, Lord Copper seia tot sol enmig d’una tranquil·litat esplèndida. El seu cap gegantí, buit de tot pensament, descansava escultòricament sobre el puny esquerre. Es va posar a dibuixar una vaca al seu bloc de notes.
Com que començo a adquirir fama d'assot de traductors, afegiré aquí el meu calorós "nihil obstat" a la tasca d'en Ferran Ràfols Gesa. Queda dit.

20 comentaris:

  1. A Contravent comença a ser una editorial de referència sobretot en la recuperació literària dels anys 30. Em pensava que només ho feia amb la literatura catalana però veig que amplia horitzons. Pel que dius, amb bona iniciativa!

    ResponSuprimeix
  2. En aquesta col·lecció també s'hi pot trobar l'una mica empolsegat Don Camillo de Guareschi i la més recent sàtira política de "Sí, ministre". No cal perdre'ls de vista.

    ResponSuprimeix
  3. Oh, Evelyn Waugh, m'encanta. Has llegit The Loved One? Jo el vaig conéixer per Bideshead Revisited (només d'escriure el nom ja em recorde de Jeremy Irons i Anthony Andrews i d'Aloysius, clar). Mira, m'has donat una idea per al meu programa de relectures d'enguany, començaré amb The Loved One.

    ResponSuprimeix
  4. Ostres, no sé jo què tenen les vaques. Ho dic per en Girbén, que va pels puestus demanant a la gent si han vist la seva vaca. I ara aquest Lord Copper, dibuixant-ne una al seu bloc de notes.

    ResponSuprimeix
  5. Aquesta gent del Contravent els vaig seguint, fins ara en la seva dimensió catalana. Han recuperat textos molt bons de periodistes/cronistes catalans, i me n'alegro que extenguin la mirada. Ara bé, entre les dues traduccions que proposes no sé pas...

    ResponSuprimeix
  6. No, Maria, de les seves novel·les satíriques és l'única que no he llegit, potser perquè tenia massa present l'adaptació que va fer Tony Richardson.

    ResponSuprimeix
  7. Són animals que es fan estimar, Mati.

    ResponSuprimeix
  8. Lluís, molt possiblement aviat parlaré d'un altre llibre d'Acontravent: un original català i inèdit.

    ResponSuprimeix
  9. M'ha interessat veure les traduccions d'aquesta editorial, ai que em sembla que tornaré a picar, o a pecar, o ... merci!

    ResponSuprimeix
  10. Clídice, si això és pecar, tenim l’infern assegurat.

    ResponSuprimeix
  11. M'alegro que t'hagi agradat, Allau. Jo aprecio molt el que tu anomenes "comicitat subliminal", però també tinc força tirada a una comicitat més directament poca-solta i em vaig fer un tip de riure amb les reaccions dels lectors a l'article sobre els cabussons emplomallats i amb la primera conversa Salter-Boot...

    I celebro haver sortit indemne del teu assot, of course!

    ResponSuprimeix
  12. Gràcies a tu, Ferran, per la feina que vas fent: darrerament no pares!

    ResponSuprimeix
  13. És que si pares no pagues el lloguer...

    Però això ja ho sabia quan vaig decidir que viuria només de la traducció literària al català, i la veritat és que estic molt content pels llibres que m'han "tocat" últimament.

    ResponSuprimeix
  14. Les novel·les còmiques (i plenes de mala llet) de Waugh estan entre les coses que més em van alegrar la vida el segle passat. Totes (Decadencia y caída, Merienda de negros, Un puñado de polvo,¡Noticia bomba! i Los seres queridos) les vaig llegir en castellà. Potser és arribada l'hora de tastar Waugh en català i, si bé jo també prefereixo “Con aleve paso cruza el estero siempre alerta el campañol” (un clàssic familiar), el títol de "Boscúries" per a la secció de Boot em sembla un encert total: aquesta traducció promet molt!

    ResponSuprimeix
  15. Santi, te n'has descuidat una: "Vile bodies" o "Cuerpos viles".

    ResponSuprimeix
  16. És que aquesta no recordo si l'he llegida o no.

    ResponSuprimeix
  17. En Waugh és un dels autors que més m'ha fet riure,junt amb Woodehouse. Tot i que Waugh té bastant més mala llet que el pare de'n Jeeves, tots dos construeixen a les seues obres mons d'opereta i contínues picades d'ullet al lector. Un autèntic plaer i un bon antiestresant.
    Gràcies per la recuperació!

    ResponSuprimeix
  18. Jo el Woodehouse l'he llegit poc, però em sembla massa "bon minyó".

    Pix, en condicions normals et donaria la benvinguda, però em fas una mica de por. Jo em pensava que els píxels no llegieu.

    ResponSuprimeix
  19. Gran notícia. Només he llegit d'ell "Noticia bomba!" precisament, però encara recordo les riallades que em provocà.

    ResponSuprimeix
  20. Doncs, potser que en llegeixis una altra, que tampoc és qüestió de gastar les notícies.

    ResponSuprimeix