Crítica teatral

Un periodista de 32 anys del diari “Alta California” de San Francisco, de nom Mark Twain, escrigué aquest article després d’assistir a una lectura pública l’any 1868 al Steinway Hall de Nova York. El lector en qüestió era un anglès de 55 anys anomenat Charles Dickens.

Només vaig sentir-lo llegir en una ocasió. Va ser a Nova York, la setmana passada. El meu seient era al bell mig del Steinway Hall, i quedava a una distància de l’orador que no era ni plaent ni profitosa.

Puntualment a les vuit del vespre, sense ser anunciat, i sense que una puntada de peu o uns aplaudiments l’obliguessin a sortir, aparegué un senyor ancià, alt, eixerit (si se’m permet dir-ho), de cames primes, abillat sense estalviar despeses, especialment pel que fa a la pitera de la camisa i els diamants, amb una brillant flor vermella al trau, barba i bigoti grisos, cap calb, i amb el cabell lateral pentinat ferotgement i tempestuosament cap endavant, com si el seu propietari s’enfrontés a un vendaval. Així entrà Dickens! No va aparèixer sobre l’escenari —seria una expressió massa deliberada—, el va creuar a grans gambades. Hi caminà —de la forma més anglesa possible, tot exhibint el súmmum de l’estil general i les aparences més angleses—, caminant de dret a través de l’ampli escenari, sense fer cas de res, inconscient d’altres presències humanes, sense girar-se ni a esquerra ni a dreta, caminant àvidament, com si acabés de veure una noia coneguda a la cantonada. Va posar-se a parlar amb elegància al mig de l’escenari i s’encarà als binoculars que l’observaven. Les fotos rarament l’afavoreixen, i ell, com la resta de nosaltres, resulta menys afavorit que en foto. Aquesta manera que té de raspallar-se els cabells i la perilla tan decididament cap endavant li dóna un aspecte còmic de scotch terrier, accentuat pel portent de la seva dignitat i solemnitat. Però aquest estrany cap de vell anà adquirint, de mica en mica, una espècie de bellesa i un fascinant interès, a mesura que vaig pensar en el meravellós mecanisme que contenia, la maquinària complexa però exquisidament ajustada, capaç de crear homes i dones i donar-los l’alè de la vida i alterar les seves maneres i accions, elevar-los, degradar-los, assassinar-los, casar-los, conduir-los a través del bé i el mal, a través d’alegries i tristeses, en la seva llarga marxa des del bressol a la tomba, sense deixar de ser mai un déu per a ells, ni cometre mai un error! Gairebé vaig imaginar que podia veure les rodes i politges en funcionament. Aquest era Dickens, Dickens! No n’hi havia dubte, i encara així no era gens fàcil assumir-ho. D’alguna manera aquest déu omnipotent semblava ser finalment tan sols un home. Com cauen els grans homes dels seus alts pedestals quan els veiem en carn i ossos, i sabem que mengen porc i col i actuen com els altres homes.

El senyor Dickens tenia una taula on posar el seu llibre, i sobre la qual hi havia també un got, un gerro de fantasia i un pomell de flors. Darrera seu hi havia una enorme pantalla vermella, una mampara, que vaig suposar que actuava com una caixa de ressonància; i davant, sobre el seu cap penjava un llarg panell amb llums reflectants subjectades en ell, les quals cobrien de glòria el cavaller, a la manera habitual a les sales d’exposicions per realçar les millors qualitats de les grans pintures. Estil! Dickens té estil, i estil té tot el que l’envolta.

Va llegir David Copperfield. En cert sentit és un mal lector, perquè no enuncia les seves paraules de forma marcada i distinta; no delimita amb netedat les síl·labes i per tant moltes d’elles es perdien abans d’arribar a la nostra  zona de la sala. [Dic “nostra” perquè m’enorgulleixo a observar que m’acompanyava una bonica dama jove, una jove dona blanca altament respectable.] Vaig quedar força decebut per la lectura del senyor Dickens, encara diria més, molt i molt decebut. Els crítics del Herald i el Tribune deuen haver-se deixat transportar per la seva imaginació, quan n’escrigueren lloances extravagants. La lectura del senyor Dickens és en general més aviat monòtona; la seva veu és ronca; el seu patetisme és només el bell patetisme del seu llenguatge —no hi ha ni cor ni sentiments—, és la lluïssor del gebre; el seu ric humor no pot evitar fer caure el públic en l’èxtasi, excepte si és ell qui llegeix. I quin públic més brillant i intel·ligent tenia! Els hauria d’haver fet riure, o plorar, o cridar, segons la seva voluntat, però no ho va fer. Van estar molt més continguts del que haurien d’haver estat.

Va pronunciar Steerforth “St’yaw-futh”, el que suggereix que és una mica “anglès” en la seva parla. De totes maneres, no es nota gaire. Vaig fer dues o tres anotacions en una targeta; tot guiant-me per elles, trobo que l’enuig de Pegotty quan s’assabenta de les circumstàncies de la desaparició de la petita Emily, fou “excel·lentment actuat, ple d’ànima”; també que el relat de Pegotty sobre la recerca d’Emily va ser “dolent”; i que els inspirats suggeriments de la senyora Micawber sobre la negociació de les factures del seu marit, va ser “bo”; (vull dir, per descomptat, que la lectura ho fou) i que Dora l’esposa-infantilitzada, i la tempesta a Yarmouth, en la qual va morir Steerforth, no foren tan bones com podrien haver sigut. Tots els fragments que el senyor D. va llegir, amb l’excepció dels que he anotat, van ser lliurats amb un grau d’aptitud molt inferior al que la seva reputació de lector podia fer-nos esperar. He donat les meves “primeres impressions”. Possiblement si pogués sentir llegir el senyor Dickens unes poques vegades més potser em posseirien impressions d’un estil diferent. Però com que el meu coneixement no va anar més enllà, no en puc donar testimoni.