Humans

Jim Dine, "Five feet of colourful tools" (1962)

La meva llista de fa alguns dies sobre conceptes compartits pels humans desconcertà algun dels lectors i lectores. Les llistes, amb la seva simplificació implícita, tenen aquest problema: suggereixen molt més del que expliquen. Com que a mi aquesta llista dels “universals humans” em continua semblant intrigant, hi insistiré una mica més. La vaig descobrir a través del llibre “La tabla rasa” de Steve Pinker (Paidós, 2003), un llibre important del qual en tornaré a parlar, quan l’hagi acabat de llegir.

De moment m’he quedat amb aquesta col·lecció de trets culturals comuns recollits per etnòlegs de tot el món. Què compartim tots els homínids del planeta Terra? Més del que ens pensàvem, menys del que voldríem. És bo trobar un màxim denominador comú del que representa ser humà.

No deixa de fascinar-me cada detall de la llista, per molt evident que sigui quan s’hi pensa. Potser el més flagrant és aquest de la “diurnitat”. Donat que els éssers humans tenim una pèssima visió nocturna, fins i tot després del descobriment de la llum elèctrica, continuem sent una espècie d’activitat bàsicament diurna. Rates penades, rosegaires i mussols poden ser els habitants ideals de la nit, però no és aquest l’àmbit pel qual nosaltres hem estat pensats.

A algú li xocarà la presència de conceptes com el de “violació” o el d’”incest”. Evidentment s’han de prendre sense cap lectura ètica, tan sols com el reconeixement de l’existència d’uns actes ben delimitats, davant dels quals cada cultura adoptarà un determinat posicionament moral. Igual passa amb el “matrimoni”, que podrà implicar infinites formes idiosincràtiques (monogàmia, poligàmia, poliàndria, concubinatge…), però que agruparà l’existència de normes per fixar relacions estables entre els sexes.

Interessant que eines com la llança, la palanca o el foc siguin universals, però no la destral o la roda. Que els únics numerals que tinguin denominació pròpia en totes les cultures sigui l’u i el dos; el que no vol dir, per descomptat, que no sàpiguen distingir la diferència entre tres i cinc objectes.  I de la mateixa manera, que els únics colors que tothom identifica són el blanc i el negre (que, de fet, no són colors). Així com els números naturals són conceptes discrets, els colors se situen en un continu dins de l’espectre i podem donar nom a punts arbitraris, passant de la noció-clixé del 50 matisos de blanc que distingeixen els inuit fins a l’eclosió totalitzadora del catàleg Pantone.

Em reconforta que tots els humans coneguem el llenguatge parlat, la música i la dansa, els acudits, els insults, les xafarderies i els proverbis.

Hi ha també altres elements de la llista que ens apropen a diferents espècies animals. La protecció de les cries, per exemple, o l’us d’eines, o un cert concepte de llenguatge. Tot el que representi col·locar-nos en el nostre humil lloc a l’univers em sembla bé. I no estarà de més recordar que cada cultura s’ha desenvolupat atenent a unes necessitats específiques i que el fet que unes ens semblin més evolucionades que d’altres no implica diferències a la fisiologia cerebral. Qualsevol ésser humà, encara que provingui d’un poble en el qual aquests conceptes no li facin cap falta, està perfectament capacitat per comprendre la idea de “cinquanta”, “hipoteca” o “Schadenfreude”.