Dos anys després de “La família del meu pare” llegeixo “Ara, escric,” de Lolita Bosch, que ja des de la incòmoda coma final del títol sembla que vulgui cridar l’atenció sobre les seves pretensions d’experiment. Després de la coberta hi ha una il·lustració en color d’un personatge inenarrable i una autodedicatòria (“Però per a la Lolita.”) El primer dels tres llibres que formen l’obra du per títol “ON OBRO” i ve acompanyat de tres ideogrames que dedueixo que són japonesos (almenys els signes kanji semblen suggerir alguna relació amb el Japó, potser “Japó escrit”?) i una datació a Mèxic DF. Un preludi doncs cosmopolita i multireferencial.
Aquesta primera part ens explica que després d’escriure “La família del meu pare” va quedar quatre mesos bloquejada i trista, que va patir molt redactant el llibre i que troba molt a faltar el seu pare, mort prematurament. I això ho fa reproduint extensos fragments d’aquell llibre i recordant fets ja explicats, com si tota l’experiència vital de l’escriptora es reduís al que allí es narrava. La Bosch s’empenya en elaborar un text que sembla tenir “a dins” i ens passeja amunt i avall pel DF i per Oaxaca, per l’Estartit i Mercadal, per Octavio Paz i per Samuel Beckett sense que hi trobi justificació a tantes anades i vingudes. I perquè es noti la seva voluntat d’explorar nous territoris expressius empra recursos com el de repetir paràgrafs sencers (via Ctr+C/Ctrl+V, el que fa pensar el lector que hi ha un error a l’edició), intercala onomatopeies (Ploc, Xlac) i escriu frases com: “Ve baixa e erra de. Aquest verd”.
Sí, ja s’entén que l’autora segueix un procés de dol per la mort del seu pare (traspassat el 1999!) i ho fa a través de la literatura, però tanta tensió entre sentiments humans i formalisme estilístic (durant tant de temps i de tantes planes) voreja el narcisisme, l’autocommiseració, la impostació i la falta de disciplina.
A la segona part, la més extensa del llibre i que es titula “ARA, ESCRIC”, Lolita Bosch intenta superar la seva incapacitat creativa i ens fa ser testimonis dels seus balbucejos terapèutics. Escriu coses que li passen o li van passar, fa reflexions sobre l’escriptura i la vida; ho fa sonar tot com si fos important, però jo no arribo a lligar res ni a treure’n el trellat. La Lolita Bosch sembla una escriptora francesa de fa trenta anys i no sabeu com m’irrita tot plegat.
I molt abans que acabi aquesta teràpia agònica, jo no puc deixar de pensar que per l’autora deu ser molt trist el que li passa, però que no em podria importar menys, que apart d’escriure es poden fer moltes altres coses i que ja començo a estar tip de llegir literatura confessional en la qual tot el que li succeeix a l’autor li sembla extraordinari i digne de ser relatat, i que penso mantenir-me allunyat dels llibres d’aquesta escriptora durant una bona temporada.
Després d’aquest apunt dubto molt que Lolita Bosch m’inclogui a cap antologia.
Aquesta primera part ens explica que després d’escriure “La família del meu pare” va quedar quatre mesos bloquejada i trista, que va patir molt redactant el llibre i que troba molt a faltar el seu pare, mort prematurament. I això ho fa reproduint extensos fragments d’aquell llibre i recordant fets ja explicats, com si tota l’experiència vital de l’escriptora es reduís al que allí es narrava. La Bosch s’empenya en elaborar un text que sembla tenir “a dins” i ens passeja amunt i avall pel DF i per Oaxaca, per l’Estartit i Mercadal, per Octavio Paz i per Samuel Beckett sense que hi trobi justificació a tantes anades i vingudes. I perquè es noti la seva voluntat d’explorar nous territoris expressius empra recursos com el de repetir paràgrafs sencers (via Ctr+C/Ctrl+V, el que fa pensar el lector que hi ha un error a l’edició), intercala onomatopeies (Ploc, Xlac) i escriu frases com: “Ve baixa e erra de. Aquest verd”.
Sí, ja s’entén que l’autora segueix un procés de dol per la mort del seu pare (traspassat el 1999!) i ho fa a través de la literatura, però tanta tensió entre sentiments humans i formalisme estilístic (durant tant de temps i de tantes planes) voreja el narcisisme, l’autocommiseració, la impostació i la falta de disciplina.
A la segona part, la més extensa del llibre i que es titula “ARA, ESCRIC”, Lolita Bosch intenta superar la seva incapacitat creativa i ens fa ser testimonis dels seus balbucejos terapèutics. Escriu coses que li passen o li van passar, fa reflexions sobre l’escriptura i la vida; ho fa sonar tot com si fos important, però jo no arribo a lligar res ni a treure’n el trellat. La Lolita Bosch sembla una escriptora francesa de fa trenta anys i no sabeu com m’irrita tot plegat.
I molt abans que acabi aquesta teràpia agònica, jo no puc deixar de pensar que per l’autora deu ser molt trist el que li passa, però que no em podria importar menys, que apart d’escriure es poden fer moltes altres coses i que ja començo a estar tip de llegir literatura confessional en la qual tot el que li succeeix a l’autor li sembla extraordinari i digne de ser relatat, i que penso mantenir-me allunyat dels llibres d’aquesta escriptora durant una bona temporada.
Després d’aquest apunt dubto molt que Lolita Bosch m’inclogui a cap antologia.
Iupi! Com que a mi tampoc no m'ha inclòs a l'antologia, m'hi apunto. Per cert: l'antologia és dubtosa, i en algun cas sincerament espifiada. El conte del Serés no explica gens a la literatura del Serés.
ResponEliminaJo he provat de llegir la Bosch (prometo que no som parents), i he tingut una reacció al·lèrgica: tot em sembla impostat i artificial, molt pre-eleborat per donar aquesta imatge de modernitat multi-pluri-cultural. Allò de la Kieseljak era acceptable, però després em vaig adonar que també hi havia molta impostura.
Fa potser un any, just al davant de casa els meus pares, una motorista va anar per terra i es va fer alguna esgarrinxada. La gent va acudir e seguida, de manera que la meva intervenció és va fer innecessària. Però la vaig veure: era ella. No m'alegra que caigui per terra, però en aquell moment vaig veure que tota la impostura, modernitat i cultureta serveixen de poc davant la llei de la gravetat.
Estimat Allau,
ResponEliminaQue enfadat sembles! A mi la Lolita Bosch em va sorprendre gratament amb Elisa Kiseljac i La família del meu pare també em va agradar molt, em va semblar una fita per la literatura catalana perquè trencava motlles i mostrava talent per una nova forma d'escriptura que, pot agradar o no, però és molt respectable. Ara bé, també és cert que Bosch s'obliga a ser original i força constantment el seu imaginari que, de moment, sembla molt reduït. Sempre penso que el millor de Bosch està per venir i que s'anuncia amb "La família...". És clar que si no sintonitzes amb la seva necessitat d'experimentar, tal vegada, no t'agradarà mai.
Que tinguis un bon descans, Allau!
Això s'anima. Em subscric als comentaris i xalar com el primer!
ResponEliminaUna de les coses que m'agraden del teu bloc és la contundència i les justificacions del que dius.
Lluís, no li he llegit l'antologia, però veig que connectem en el feeling. Tampoc sé si això és bo.
ResponEliminaSí, Glòria, estic empipat. No he llegit aquesta obra de nom complicat, però "La família del meu pare" (llegeix l'enllaç) em va emprenyar. Si pretén trencar motlles, que ens en doni a canvi alguns de vàlids.
ResponEliminaHome, Allau, no passa res per estar d'acord de tant en tant. Per si et serveix de res, la majoria dels cops no comparteixo gaire les teves crítiques de cinema.
ResponEliminaGalde, això no és una lluita entre gladiadors. O t'impliques o et quedes al marge. Aquí no s'accepten els que senten plaer per un esquitx de sang.
ResponEliminaLluís, t'ha agradat la darrera versió de Philip K. Dick amb Matt Damon?
ResponEliminaHa, ha... ha sonat una mica burro però m'agrada la passió que hi poses en comentar l'obra i també la de la Glòria i la del Lluís perquè cadascú defensa el seu punt de vista de manera honesta però vehement.
ResponEliminaEsperem que no hagi sang!
Galde, de sang la justa. I un cop tallada l'hemorràgia, a esperar asseguts que aparegui la Lolita.
ResponEliminaAra m'has caçat: és una merda. En fi, diguem que de vegades no estic d'acord amb les teves crítiques.
ResponEliminaI sí estic d'acord en una cosa: quan es vol trencar un motlle, cal tenir-ne un de recanvi. És en aquest punt on la Lolita patina.
L'acabo de llegir, Allau. La meva va ser ´quasi entusiasta. De totes formes el què ens dius del "Ara escric" em fa concloure amb tu que no sap de què parlar.
ResponEliminaJo ja vaig decidir deixar-la córrer després de l'infumable 'La família del meu pare', amb la de bons llibres que em queden per llegir i rellegir no li pense dedicar ni un minut del meu temps. El que em pregunte és quin deu de ser el criteri dels editor per publicar, franacament.
ResponEliminaFa anys que no llegeixo un llibre dolent (dolent = que no em faci el pes a mi, és clar). En això sóc molt de la branca del Harpo Marx quan afirma "no haver vist mai una mala obra de teatre (perquè, si no li agrada, s’adorm d’immediat)". Així, doncs, em temo que no podré parlar mai dels llibres que no m'agraden.
ResponEliminaDe la Lolita no en puc dir res perquè encara no li he obert cap llibre.
A la novel·la curta i juvenil M també hi ha tanta repetició que em va cansar, la veritat.
ResponElimina"a esperar asseguts que aparegui la Lolita", hehe.
Admirable, Allau: jo no he aconseguit passar de la pàgina 40.
ResponEliminaSalutacions cordials.
No he entès encara com es va produir la promoció imparable d'aquesta aurora 'de la notxe a la manyana'. Però vaja, algo tiene el agua cuando la bendicen.
ResponEliminaMaria, jo també m’he preguntat això del criteri dels editors, perquè al meu entendre “Ara, escric,” no s’hauria d’haver publicat en el seu estat present.
ResponEliminaMatilde, jo sóc de la branca masoquista que permeto als llibres el benefici del dubte fins l’última pàgina. Així he perdut moltes hores de la vida.
ResponEliminaPuig, que en una novel•la curta i juvenil també abusi del copiar i enganxar em sembla imperdonable.
ResponEliminaLlibreter, és un consol trobar algú que coincideixi amb la meva apreciació del llibre i no deixa d’admirar-me la teva determinació per saber-te aturar a la pàgina 40.
ResponEliminaJúlia, no he llegit els llibres que la van donar a conèixer, vull imaginar-me que tenen més gràcia que aquest que m’ocupa, perquè aquí no hi trobo cap motiu de benedicció.
ResponEliminaDoncs mira, jo com la Matilde, encara no li he obert la pàgina. I mmmm... si no canvia res em sembla que trigaré a fer-ho.
ResponEliminaLa veritat és que jo encara no li he trobat la gràcia a cap d'ells. Enveja?
ResponEliminaEt ben jure, Allau, que per un moment m'he pensat que era tot plegat una gran broma metaliterària (i l'apunt que li vas dedicar abans, també). Però m'he deixat vèncer per l'esperit d'investigador i la paia existix! I té plana en la Wikipèdia! Hem perdut l'oremus...
ResponEliminaEulàlia, segur que a la pila de “pendents” deus tenir coses molt més interessants.
ResponEliminaJesús, no es tracta de cap broma (o potser ho és a la nostra costa), però és una escriptora que no para de publicar, habitualment en català i castellà simultàniament i amb bona recepció crítica.
ResponEliminaJúlia, no crec que sigui enveja, però esclar la teva opinió estarà sempre sota sospita, atès que les dues publiqueu. Mentre escrivia aquest apunt anava pensant que, si em dediqués professionalment a l’escriptura, com la Lolita Bosch, segurament no gosaria donar la meva opinió en públic.
ResponEliminapobra Lolita, a mi no m'agrada ni quan s'explica a l'hora del lector.
ResponEliminaTot això que m'estalvio, Kalamar, no mirant la tele.
ResponEliminaPensava que era un problema meu i ara veig que so estic solet.
ResponEliminaVaig llegir unes 20 pàgines de La família del meu pare, animat per un article que en parlava magníficament i vaig arribar a la conclusió que no era el moment i el vaig tornar a qui me'l havia deixat.
No he llegit res d'ella, em sembla recordar que és una catalana exiliada a Méxic, o potser vaig errat.
ResponEliminaJoaquim, començo a preguntar-me si no serà tot un muntatge. Trobarem algú que li agradi realment aquesta autora?
ResponEliminaFrancesc, a Mèxic hi va viure uns anys, però no diria que com exilada.
ResponEliminaGràcies, Lolita, allà on siguis, que m'ho estic passant la mar de bé llegint el post de l'Allau i els comentaris post-post. Ja vaig pel segon paquet de crispetes, haw, haw!
ResponEliminaLeb, sort que li dones les gràcies, perquè ja em començava a sentir incòmode davant d'aquest linxament col·lectiu.
ResponEliminaPenso que no t'hauries de sentir incòmode, no veig cap linxament. No has trobat vida en aquest llibre i ho dius. Podria funcionar el llibre en clau de paròdia?
ResponEliminaD'altra banda, escriure un llibre és molt difícil. No ens hauria de sorprendre no aconseguir l'excel·lència tan fàcilment.
Però tots estem mig bojos. Per exemple, la primera carta de rebuig que he rebut per un manuscrit, em diuen que té qualitat literària però que per raons de mercat, que no. Ostres, què estan dient??? Si és just al revés. Amb 33 anys que tinc, ja us dic jo mateixa que el meu manuscrit no té qualitat literària. Pero que per raons de mercat no vulguin editar un llibre de qualitat, què vol dir? que el mercat vol coses de poca qualitat???? El meu manuscrit no té cap qualitat literària però potser si que es vendria pq està farcit de sexe i això ven fàcilment, no? I a més té poques faltes d'ortografia.
En fi, ahir vaig anar al Kosmpolis i vaig gaudir amb la conferència de Claudio Magris i d'en Vila-Matas però avui, mirant el blog de Kosmopolis m'he posat malalta. Diuen que estan fent un llibre. I diversos autors hi col·laboren. De fet ho vaig veure, ho fan dalt d'un escenari, amb grans pantalles que mostren el text que "l'escriptor" escriu. Em sembla vomitiu. Què és aquesta banalització de l'escriptura????? Justament en una festa de la literatura???? Jo ja entenc que qui no escriu pensi que les novel·les es fan com les rosquilles, però algú amb un minim d'experiència pot pensar que no va ben bé així. Es a dir, sí que pots fer llibres com rosquilles, però aleshores fas un llibre-rosquilla, no un llibre.
Bé, jo a tu no t'he notat enfadat com ha dit algú en aquest apunt, però jo si que m'he enfadat amb això que t'explico de la novel·la en directe i avui penso fer qualsevol altra cosa millor que tornar a passejar-me pel kosmpolis. On ningú no sembla ni intuir que el llarg, difícil i fatigós procés de revisió existeix a tot arreu.
Bé, potser sí que hi aniré. A escriure coses en tovallons, és clar. I a dir que tot em sembla meravellós i intentar crear sinèrgies aquí i allà.
Al començament et preguntava que si podia llegir-se el text de la Lolita Bosch en clau de paròdia. Es que tot plegat si no, no té ni mitja gràcia i al final sempre és millor riure fins i tot del propi melic :)
Marta, ja m'agradaria que el llibre de la Bosch funcionés en clau de paròdia, però em temo que no és així: per a mi és l'exemple perfecte del llibre-rosquilla que tu dius.
ResponEliminaLa teva carta de rebuig m'ha fet pensar en aquell conseller que deia que qui vulgui estudiar filologia per plaer (i no per raons de mercat) que s'ho pagui.
En quant a aquests carnavals literaris continuo pensant que la millor literatura és la llegida.