dissabte, 5 de març de 2011

Un afer sinistre (2 de 2)

En aquests temps presents, en els quals la correcció política afavoreix indiscriminadament les minories, comprovo que el 13 d’agost és el dia oficial que se’ns dedica als esquerrans. Ignoro si la celebració implica desfilades de l’orgull esquerrà, però m’imagino que no serien gaire lluïdes. Se suposa que, en un món dissenyat amb els dretans al cap, un munt d’estris d’ús comú ens han de representar una font d’estrès suplementària, com ara tots aquells objectes de natura asimètrica: tisores, poms de porta, armes, instruments musicals. Diades així pretenen sensibilitzar a la societat sobre els nostres particulars problemes i defensen l’existència d’instruments adaptats a les nostres necessitats.

Potser és que ja em va agafar massa gran, però confessaré que m’ha estat més fàcil adaptar-me als objectes hostils originals que a les seves versions suposadament més amigables. Per descomptat, tinc el ratolí de l’ordinador a l’esquerra del teclat, però mai no he entès perquè calia canviar la configuració dels seus botons. La primera vegada que vaig ser a Londres, fa una pila d’anys, vaig visitar la mítica botiga “Anything Left Handed Ltd”, al 65 de Beak Street. Testimonialment vaig adquirir un regle de plàstic on la numeració dels centímetres i les polzades anava augmentant de dreta a esquerra. Encara la tinc al pot dels llapis de l’escriptori, però en 30 anys no m’he acostumat a la seva refotuda numeració contra natura. Potser l'única alteració que hauria acceptat de grat és la d'aquells bancs de la universitat que tenien la superfície per escriure invariablement a la dreta.

Segurament el meu pitjor moment succeí durant la primària, quan la mestra s’entestà en fer-nos escriure amb ploma. Si no m’equivoco, com que l’invent del bolígraf era relativament recent, se’l considerava com un “parvenu” sense prestigi ni tradició, i en canvi l’estilogràfica era elegant i “senyora”, la genuïna transmissora de l’alta cultura. No cal dir que els meus quaderns eren tan plens de cal·ligrafies engargotades, com el lateral de la meva mà esquerra de taques de tinta. Per fortuna aquella dèria de les meves mestres no durà gaire, i el prestigi de les plomes juntament amb el de la llengua francesa passà a millor vida. Més tard m’he preguntat si en llengües que s’escriuen de dreta a esquerra, com l’àrab o l’hebreu, els esquerrans tindríem algun avantatge afegit. Sí que és cert que (jo al menys) tenim facil·litat per escriure de forma especular, de manera que el text només sigui comprensible a través del mirall. Potser aquest és un bon moment per informar que Lewis Carroll era esquerrà.

I ja posats, podem citar altres esquerrans cèlebres, tot i que dirimir qui ho era i qui no em sembla una qüestió abstrusa; i més si tenim en compte que era una tendència històricament mal vista i per tant reprimida. Cal preguntar-se quants homes i dones, famosos o desconeguts, no van poder sortir mai del seu armari. Així, amb tota la cautela possible, és tradició afirmar que foren esquerrans Juli César, Alexandre Magne, Carlemany o Napoleó (com veieu, no ens estem de res a l’hora de buscar companyia). També Gandhi i Fidel Castro, Lluís XVI de França o la inacabable reina Victòria d’Anglaterra. És curiós que molts presidents recents dels Estats Units ho fossin: Gerald Ford, Ronald Reagan, George Bush pare, Bill Clinton i Barack Obama. Significarà tot plegat que tenim fusta de líders?

Però també comptem amb artistes, com els escriptors Goethe, James Baldwin, Mark Twain, Eudora Welty, Jean Genet o H. G. Wells; els músics David Byrne, Kurt Cobain, Paul McCartney, Phil Collins, Judy Garland, Robert Plant, Cole Porter, Seal; pintors com Albert Dürer, Hans Holbein, Rafael, Leonardo, Paul Klee, M. C. Escher… Podria continuar amb esportistes, actors, científics i estrelles de la televisió, però no vull fatigar-vos.

Ah, Matt Groening el creador dels Simpson també és esquerrà. No m’hi havia fixat mai, i mira que la imatge es repeteix a cada episodi, resulta que Bart és esquerrà! També ho és el menyspreable plutòcrata Montgomery Burns. I llegeixo que en un episodi Ned Flanders obre a Springfield una botiga de nom “Leftorium” dedicada a vendre articles per esquerrans.

Deixo pel final una revelació francament sorprenentment que trobarem al sostre de la Capella Sixtina. Fixeu-vos en la conegudíssima imatge de la creació de l’home que pintà l’esquerrà Miquel Àngel. A la dreta veiem Déu que avança la seva mà destra, mentre que al costat oposat Adam tendeix la mà esquerra per rebre l’alè vital. Adam, el pare de tota la Humanitat, era per tant esquerrà! Com veieu, no em falten motius per sentir-me orgullós.

16 comentaris:

  1. Allau,
    Adam li dóna l'esquerra
    si no ens donaria l'esquena
    un afer compositiu!

    ResponElimina
  2. Uf, d'aquesta llista n'has tret els que no interessaven? Ha estat depurada?
    Recordo que a sota de casa meva van posar una botiga per a esquerrans i van plegar molt ràpidament.

    La Marta, que és esquerrana, comentava que de funcionament eren complicats aquests ginys d'esquerrans i el preu també els feien no aptes.

    Per cert, una exclusiva per al teu bloc:
    Adam també carregava per l'esquerra...

    ResponElimina
  3. Per això deu ser, Júlia, que clàssicament se'l responsabilitza dels sentiments: el cervell és un organ massa centrat!

    ResponElimina
  4. Kalamar, no m'aixafis la mega-exclusiva amb esteticismes!

    ResponElimina
  5. Galde, de la llista només he ofert un tast. Si vols remenar:

    http://www.indiana.edu/~primate/left.html

    Suposo que els esquerrans ens acostumem que les coses siguin tal com són i les adaptacions acaben semblant-nos tan rares com a la resta.

    Precisament ahir estava pensant que l'asimetria externa més evident del cos humà són els testicles.

    ResponElimina
  6. Jo també vaig celebrar la desaparició de l'estilogràfica: mon pare em va regalar una montblanc però en poc temps li vaig torçar la plumilla.
    També vaig celebrar la substitució dels telèfons de dial pels de botons.
    En quant als treballs manuals: em sap molt greu que els claus no serveixin per substituir els cargols, ni el tap de suro per substituir el de rosca de la pasta de dents.
    Dura, molt dura, la vida de l'esquerrà.

    ResponElimina
  7. Agustí, visca les tecles, el velcro i les cremalleres!

    ResponElimina
  8. Un repàs prou exhaustiu de l'esquerranisme; déu ni do el que dona de sí el tema.

    Jo també tinc el ratolí a l'esquerra però sense la configuració canviada, òbviament. Altrament, cada vegada que agafes un altre ordinador et fas un embolic (i viceversa quan algú agafa el teu).

    ResponElimina
  9. i no serà que hi ha tants prohoms (i prodons?) perquè sou més normals del que us voleu pensar? Per cert que, al despatx tinc dos tipus de tisores que faig servir invariablement: les dels dretans i les dels esquerrans, i no em facis dir que sóc. Això si, és molt pràctic per prendre apunts, tant li fa la taula on t'asseguin i si et canses d'una mà, fas servir l'altra :)

    ResponElimina
  10. Brian, sembla que els esquerrans inevitablement hem d'arribar a un compromís. M'adono que faig servir els coberts tal com dicten les normes de l'etiqueta i difícilment ho podria fer d'una altra manera.

    ResponElimina
  11. Clídice, segons les estadístiques no superem el 15%. No serà que et fem ràbia?

    ResponElimina
  12. La coincidència dels apunts (el teu i el meu) sobre aquest afer sinistre fa que m'hagin aparegut comentaris interessants, quan vulguis els passes a veure. La conclusió seria que el tema és molt més extens del què sembla.

    ResponElimina
  13. Ja els he seguit, Lluís, que jo no me'n perdo una. També en Brian, des d'una altra perspectiva, toca el tema de les relacions bilaterals:

    http://sensepreses-brian.blogspot.com/2011/03/la-explosio-cambrica.html

    ResponElimina
  14. Puc sortir de l'armari i dir que jugant a futbol tinc dues cames esquerres?

    Sent dretà, us podeu imaginar com jugo a futbol, oi? ;-)

    ResponElimina
  15. Tirant, te m'has avançat, aquesta era la meva següent sortida de l'armari.

    ResponElimina