Un afer sinistre (2 de 2)

En aquests temps presents, en els quals la correcció política afavoreix indiscriminadament les minories, comprovo que el 13 d’agost és el dia oficial que se’ns dedica als esquerrans. Ignoro si la celebració implica desfilades de l’orgull esquerrà, però m’imagino que no serien gaire lluïdes. Se suposa que, en un món dissenyat amb els dretans al cap, un munt d’estris d’ús comú ens han de representar una font d’estrès suplementària, com ara tots aquells objectes de natura asimètrica: tisores, poms de porta, armes, instruments musicals. Diades així pretenen sensibilitzar a la societat sobre els nostres particulars problemes i defensen l’existència d’instruments adaptats a les nostres necessitats.

Potser és que ja em va agafar massa gran, però confessaré que m’ha estat més fàcil adaptar-me als objectes hostils originals que a les seves versions suposadament més amigables. Per descomptat, tinc el ratolí de l’ordinador a l’esquerra del teclat, però mai no he entès perquè calia canviar la configuració dels seus botons. La primera vegada que vaig ser a Londres, fa una pila d’anys, vaig visitar la mítica botiga “Anything Left Handed Ltd”, al 65 de Beak Street. Testimonialment vaig adquirir un regle de plàstic on la numeració dels centímetres i les polzades anava augmentant de dreta a esquerra. Encara la tinc al pot dels llapis de l’escriptori, però en 30 anys no m’he acostumat a la seva refotuda numeració contra natura. Potser l'única alteració que hauria acceptat de grat és la d'aquells bancs de la universitat que tenien la superfície per escriure invariablement a la dreta.

Segurament el meu pitjor moment succeí durant la primària, quan la mestra s’entestà en fer-nos escriure amb ploma. Si no m’equivoco, com que l’invent del bolígraf era relativament recent, se’l considerava com un “parvenu” sense prestigi ni tradició, i en canvi l’estilogràfica era elegant i “senyora”, la genuïna transmissora de l’alta cultura. No cal dir que els meus quaderns eren tan plens de cal·ligrafies engargotades, com el lateral de la meva mà esquerra de taques de tinta. Per fortuna aquella dèria de les meves mestres no durà gaire, i el prestigi de les plomes juntament amb el de la llengua francesa passà a millor vida. Més tard m’he preguntat si en llengües que s’escriuen de dreta a esquerra, com l’àrab o l’hebreu, els esquerrans tindríem algun avantatge afegit. Sí que és cert que (jo al menys) tenim facil·litat per escriure de forma especular, de manera que el text només sigui comprensible a través del mirall. Potser aquest és un bon moment per informar que Lewis Carroll era esquerrà.

I ja posats, podem citar altres esquerrans cèlebres, tot i que dirimir qui ho era i qui no em sembla una qüestió abstrusa; i més si tenim en compte que era una tendència històricament mal vista i per tant reprimida. Cal preguntar-se quants homes i dones, famosos o desconeguts, no van poder sortir mai del seu armari. Així, amb tota la cautela possible, és tradició afirmar que foren esquerrans Juli César, Alexandre Magne, Carlemany o Napoleó (com veieu, no ens estem de res a l’hora de buscar companyia). També Gandhi i Fidel Castro, Lluís XVI de França o la inacabable reina Victòria d’Anglaterra. És curiós que molts presidents recents dels Estats Units ho fossin: Gerald Ford, Ronald Reagan, George Bush pare, Bill Clinton i Barack Obama. Significarà tot plegat que tenim fusta de líders?

Però també comptem amb artistes, com els escriptors Goethe, James Baldwin, Mark Twain, Eudora Welty, Jean Genet o H. G. Wells; els músics David Byrne, Kurt Cobain, Paul McCartney, Phil Collins, Judy Garland, Robert Plant, Cole Porter, Seal; pintors com Albert Dürer, Hans Holbein, Rafael, Leonardo, Paul Klee, M. C. Escher… Podria continuar amb esportistes, actors, científics i estrelles de la televisió, però no vull fatigar-vos.

Ah, Matt Groening el creador dels Simpson també és esquerrà. No m’hi havia fixat mai, i mira que la imatge es repeteix a cada episodi, resulta que Bart és esquerrà! També ho és el menyspreable plutòcrata Montgomery Burns. I llegeixo que en un episodi Ned Flanders obre a Springfield una botiga de nom “Leftorium” dedicada a vendre articles per esquerrans.

Deixo pel final una revelació francament sorprenentment que trobarem al sostre de la Capella Sixtina. Fixeu-vos en la conegudíssima imatge de la creació de l’home que pintà l’esquerrà Miquel Àngel. A la dreta veiem Déu que avança la seva mà destra, mentre que al costat oposat Adam tendeix la mà esquerra per rebre l’alè vital. Adam, el pare de tota la Humanitat, era per tant esquerrà! Com veieu, no em falten motius per sentir-me orgullós.