Mostra ínfima de la collita reial.
A la família es pot dir, pietosament, que ningú no baixa de la trentena i encara així el Dia de Reis és una de les festes més especials de l’any. No vam créixer amb la tradició del tió (els ancestres no són catalans) i tampoc hem estat mai gaire del Pare Noel, un personatge sospitós del que jo no acceptaria mai un caramel. Però els Reis sí que els celebrem tots plegats. Des de dies abans els anem preparant, es pot dir que ens els currem bastant i, encara que darrerament ens hem relaxat i no deixem ni pa sec pels camells ni sabates al balcó (la majoria ja no viu a casa), encara acabem omplint el menjador de regals i regalets; conservem la il·lusió, les bromes i el bon humor. Al final queden piles de paper rebregat, rialles i algun jersei que cal canviar per una altra talla. Però, com diria Nati, ens ho hem passat bé, oi?
Al menys, per un dia a l’any, que ningú no ens parli de la República.
Los que tenemos que sufrir la cabalgata previa, cada año más cutre (o eso me parece) luchando con señoras mayores y pandillas de adolescentes para pillar caramelos y quedar como unos padres enrollados; después haguantar hasta las tantas de la madrugada hasta que no haya moros en la costa y hacer viajes sigilosos cual serpientes a trasteros, garajes o altillos de armario no tenemos tan claro ese sentimiento monárquico monodía.
ResponEliminaejem, "aguantar" no "haguantar"
ResponEliminaLe confesaré que en casa procuramos que la cabalgata no se cruce en nuestro camino; y, aunque la emoción nos embargue, la noche previa dormimos como ceporros.
ResponElimina