divendres, 9 de gener de 2009

Els amics dels meus amics

Tafaner com sóc en això d’explorar les possibilitats d’Internet, de seguida em vaig apuntar a Facebook sense calibrar a quina mena de món em ficava. Aviat vaig trobar un parell de vells amics, un amb el que em comunico amb freqüència i un altre que tenia una mica despistat. Des de llavors no és que tingui més tracte amb aquest últim; però almenys li vaig seguint la pista, sé quins nous amics va fent (a Facebook), si està de vacances o en un congrés i si acaba d’iniciar una relació amorosa. No sé fins a quin punt tot això és útil o es tracta simplement de Safareig 2.0.

Amb el temps, he recuperat altres velles amistats i n’he fet algunes de noves. Bé, aquí utilitzo la paraula “amistat” amb laxitud: en realitat, les velles amistats eren en la seva majoria antics coneguts als que no havia dedicat un sol pensament en els darrers 30 anys. Pel que fa als nous “amics”, m’he servit de la vella fal·làcia segons la qual els amics dels meus amics són també els meus amics. Així, si jo sóc amic d’A i A ho és de B, no em costa gens sol·licitar l’amistat de B: aquest no la rebutjarà per no fer-li un lleig al seu amic A. Aquesta és la manera d’aconseguir una bona "cartera" d’amics als que no coneixes de res, però a qui pots seguir la biografia, si no tens res millor a fer.

De vegades es produeixen situacions enutjoses, com li va passar a una amiga meva (real) quan el seu jefe li va demanar ser el seu amic. Va esborrar-se immediatament de la xarxa.

També pot donar peu a situacions d’alta comèdia, com succeí recentment en un debat previ a l’elecció del proper President del Comitè Nacional Republicà (americà). Els candidats, a falta de res millor per oferir, van fer exhibició pública del nombre d’amics que cadascun d’ells tenia a Facebook o a Twitter com a mostra de sintonia amb les tecnologies actuals.
De moment, el més agradable que m’ha deparat aquesta teranyina social és la recuperació, gràcies a Josep Robert (un condeixeble de primària amb el que a penes vaig compartir classe), d’una foto presa fa 47 anys (!) de la meva germana Sus i jo en estat de prístina innocència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada