dilluns, 26 de gener de 2009

El juego del ángel

"Hay que hacer los deberes y saber de lo que se está escribiendo". Carlos Ruiz-Zafón

Els famosos àngels de Rafael no ho tenen tan clar a Dresde.
En acabar de llegir ‘La sombra del viento’ vaig dir-me que no tornaria a llegir cap altra novel·la de Carlos Ruiz-Zafón. No és que m’ho hagués passat del tot malament, però el llibre m’havia semblat una mena de Mendoza forçat i amb massa pretensions, ple de clixés i de falta de rigor (Verònica Lake una reina del Technicolor? L'estació de metro d'Hospital Clínic als anys cinquanta?).

No va contribuir a simpatitzar amb l’autor el seu posat de geni incomprès i ulcerós en eterna lluita contra la resta del món. Feia l’efecte que li dolia haver parit un colossal best-seller i haver-se fet milionari amb ell, com si fos víctima d’un error que l’amargava internament. Tampoc la seva decisió d'anar a viure a Los Angeles me'l feia més simpàtic.

Però, com que no sóc home de principis i sí que sóc lector compulsiu, així que vaig veure voltant per casa “El juego del ángel”, no vaig resistir-me a fer-hi una ullada (llarga, llarga).

Malgrat que el principi fou planer, m’ha costat Déu i ajuda acabar-lo, el que no deu ser un bon senyal per una novel·la que se suposa de consum ràpid. El fulletó és un gènere difícil d’empassar avui dia, sobretot si te’l prens seriosament (com sembla fer Ruiz-Zafón). Les convencions obliguen a que la meteorologia sempre sigui adversa: tempestes de llamps i trons, pluges torrencials, espesses boires; gairebé res que tingui a veure amb el clima real de Barcelona. El gènere també implica truculència i cadàvers a dojo: catorze protagonistes (pel cap baix) eliminats per intervenció humana i sense gaire explicacions, detall que em sembla d’una extrema i poc premeditada crueltat.

L’argument en si és un desvariejament induït per pel·lícules que passen infinitament més de pressa que el llibre (i que, per tant, per la seva velocitat bloquegen qualsevol sentit crític). Hi ha un prestigiós tema fàustic perdut entremig de moltes bestieses. Com passava a la novel·la anterior, hi ha anacronismes difícils d’empassar (som als anys trenta i apareix un “pasar el mocho” i unes obres complertes de Lampedusa, on són els editors (en el sentit anglès de la paraula)?)

Feu-me el favor: llegiu “Bleak House” o “Little Dorritt” de Charles Dickens i aprengueu el que és un fulletó com cal. I descobriu dues obres mestres, de passada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada