La política italiana deu ser una de les coses més incomprensibles que ha parit mare i un dels seus personatges més intrigants (en tots els sentits de la paraula) és Giulio Andreotti, a qui l’estupenda Marieta va dedicar una acerba felicitació amb motiu del seu 90 aniversari.
Aquest jurista romà deu haver batut més rècords Guinness que qualsevol altre ésser viu: ha segut al parlament italià des de 1948 com a diputat i des de 1991 com a senador vitalici, set vegades President del Consiglio, vuit vegades ministre de defensa, cinc vegades ministre d’exteriors, tres vegades ministre de la participació estatal, dues vegades ministre de finances, de pressupost i d’indústria, una vegada ministre del tresor, de l’interior, de béns culturals i de política comunitària. Com qui diu, quan el dinosaure es va despertar, Andreotti ja era allí. No és d’estranyar que si li atribueixi la frase de Tayllerand: “El poder desgasta a qui no el té”.
La qüestió és que ahir vam anar a veure “Il Divo”. No, no em refereixo a aquells quatre sòmines que canten vestits per anar a un ‘cotillon’ de El Corte Inglés, sinó a la pel·lícula de Paolo Sorrentino que narra les aventures d’aquest polític perpetu durant el principi dels anys noranta. Foren anys tumultuosos, en els quals la política italiana ocupava titulars dia sí, dia també: des de la presentació del VII govern Andreotti fins al judici en el que va ser acusat d’associació amb la Mafia (i pel que va ser absolt més per prescripció dels delictes que per manca de proves), passant per l’assassinat del jutge palermità Giovanni Falcone i del diputat sicilià Salvo Lima, amb digressions cap a morts anteriors com els assassinats del president de la Democràcia Cristiana Aldo Moro (1978), del periodista Mino Pechorelli (1979), del general Della Chiesa (1982), el suïcidi del banquer Roberto Calvi (1982) o l’enverinament del banquer Michelle Sindona (1986).
Els fets que s’expliquen són del màxim interès, però podrien resultar ardus per un espectador poc implicat, i l'escassa malícia narrativa que té la realitat (vegeu al respecte les meves cròniques sobre “The changeling” o “Milk”) jugaria a la contra, però aquest film demostra que qualsevol història, si se sap explicar bé, pot ser apassionant. Sorrentino opta per uns grams d’estilització que s’apropa al gran guinyol sense deixar de ser creïble, l’actor Toni Servillo fa una creació modèlica entre còmica i terrorífica (quin tros de Nosferatu shakespearià, catòlic i gens sentimental!), la música està molt ben posada i el muntatge és dinàmic sense necessitat d’acudir al videoclip. En poques paraules, estic dient que l’aneu a veure immediatament.
P.D. En aquesta pel·lícula rau un petit misteri: hi actua Fanny Ardant en un paper menor però suculent que no figura als crèdits. En les meves recerques per Internet algú diu que fa de muller de l’ambaixador francès. Algú ho pot confirmar o explicar-me perquè aquest secretisme?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada