A cops de mot

Sembla que Laurent Cantet dóna el millor de si mateix quan més s’acosta a la realitat, com en el seu excel·lent debut “Ressources Humaines” o en aquest “Entre les murs” (“La clase” l’han titulat aquí sense escarrassar-se), que li va fer guanyar la Palma d’Or al darrer Festival de Cannes.

Basada en la novel·la homònima de l’ex-professor François Bégaudeau, que ha col·laborat en el guió del film i que actua en el paper de protagonista, “Entre les murs” narra un curs escolar complet en un institut del XXème arrondissement, el barri amb més immigració de la ciutat de París, tot centrant-se en les classes de francès que reben uns nois i noies d’entre catorze i quinze anys. Com indica el títol, tot el film té lloc entre les parets de l’institut, sense anar mai més enllà del pati d’esbarjo, fet que afegeix un punt de claustrofòbia a una trama en perpètua tensió.

El guió s’estructura en diversos episodis connectats només pels alumnes protagonistes en forma de “tranche de vie” que es podria prendre fàcilment per un documental. A això contribueix la prodigiosa naturalitat dels seus intèrprets, a qui hom pot arribar a confondre amb els personatges que interpreten. Darrera hi ha però una fèrria estructura de guió i moltes hores d’improvisació abans d’obtenir l’escena definitiva, com ha revelat el seu director a diverses entrevistes.

Lluny de l’exaltació idealista del professor abnegat (com succeïa a la tramposa “Ça commence aujourd’hui” de Bertrand Tavernier), el docent que encarna Bégaudeau és un home depassat per la situació, que no sempre dóna la resposta correcta, però al que comprenem perfectament en veure la mena de classe a la que s’ha d’enfrontar. La pedagogia queda reduïda a una batalla dialèctica en la que guanya qui té l’última paraula i els alumnes (encara que utilitzin l’educat “vous” francès) no es mosseguen la llengua i semblen disposats a defensar tots els seus drets sense admetre cap deure. Afegim-hi una barreja cultural on afloren racismes de tot tipus, diferents nivells en el coneixement de la llengua, desmotivació sobre la utilitat de l’escola i la recerca d’una satisfacció immediata, i obtindrem un panorama desolador en el qual uns segons de connexió entre alumne i professor representa tota una victòria.

La pel·lícula no ofereix solucions, només exposa els problemes. El resultat té tota l’aparença d’un retrat real del que està succeint ara mateix a molts instituts europeus i la veritat és que fa esgarrifar.