Al·locucions reials

Vist el dubtós paper de les monarquies dins dels règims democràtics, aquestes van optar com a estratègia per a la supervivència en fer la menor nosa possible i oferir la imatge règia que calia espera d’ells. I així fou fins que arribaren els mitjans de comunicació de masses. Com li va dir Jordi V d’Anglaterra al seu successor Jordi VI, amb l’aparició de la ràdio, per ser un bon rei ja no era suficient amb sortir bé a les fotos i muntar a cavall sense caure: calia mostrar-se carismàtic davant de les multituds.

Bé, no estic segur que Jordi V digués res d’això, però així ens ho expliquen a la pel·lícula “The King’s speech” (El Discurs del Rei) i ho haurem de donar per bo, que tampoc es tracta de ser molt primmirat amb el gènere històric. El film ens presenta el Duc de York, familiarment conegut com a Bertie, un home tímid i amb lleugers problemes de quequeig, qui, degut a l’abdicació del seu germà Eduard VIII, es trobà inesperadament coronat com a rei dels anglesos. El guió se centra en la seva lluita per superar les seves mancances oratòries ajudat per un particular logopeda australià i té el seu moment culminant en el crucial discurs a la nació amb motiu de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Igual que el gelat de vainilla, el film no desplaurà ningú, però tampoc serà causa de cap entusiasme. El director, Tom Hooper, especialitzat en sèries de TV de qualitat com la dedicada a Elisabet I, ho ha filmat amb correcció, l’ambientació és impecable, la banda sonora va plena de “hits” de Mozart i Beethoven, i els actors britànics tothom sap que són immillorables, sobretot si es diuen Derek Jacobi o Michael Gambon, sense desmerèixer però a Helena Bonham Carter, Claire Bloom, Timothy Spall o Anthony Andrews. Geoffrey Rush, en el rol del logopeda, fa una de les seves composicions d’excèntric, però molt més mesurat que en altres ocasions. I el sòlid, fiable i sempre tan poc sobreactuat Collin Firth fa una estupenda creació del protagonista. Diuen que potser el nominaran a l’Òscar i no seria immerescut.

Pel·lícula digestiva que, malgrat el seu conflicte dramàtic de baixa intensitat, satisfà perquè ens agrada comprovar de tant en tant que la reialesa també té (una mica de) cor i perquè les cintes d’assumpte històric sembla que ens fan més savis. Vista la unànime aprovació de la crítica, no fóra estrany que li caigués l’Òscar. D’aquí un any, però, haurà estat completament oblidada.