dilluns, 27 de desembre de 2010

Al·locucions reials

Vist el dubtós paper de les monarquies dins dels règims democràtics, aquestes van optar com a estratègia per a la supervivència en fer la menor nosa possible i oferir la imatge règia que calia espera d’ells. I així fou fins que arribaren els mitjans de comunicació de masses. Com li va dir Jordi V d’Anglaterra al seu successor Jordi VI, amb l’aparició de la ràdio, per ser un bon rei ja no era suficient amb sortir bé a les fotos i muntar a cavall sense caure: calia mostrar-se carismàtic davant de les multituds.

Bé, no estic segur que Jordi V digués res d’això, però així ens ho expliquen a la pel·lícula “The King’s speech” (El Discurs del Rei) i ho haurem de donar per bo, que tampoc es tracta de ser molt primmirat amb el gènere històric. El film ens presenta el Duc de York, familiarment conegut com a Bertie, un home tímid i amb lleugers problemes de quequeig, qui, degut a l’abdicació del seu germà Eduard VIII, es trobà inesperadament coronat com a rei dels anglesos. El guió se centra en la seva lluita per superar les seves mancances oratòries ajudat per un particular logopeda australià i té el seu moment culminant en el crucial discurs a la nació amb motiu de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Igual que el gelat de vainilla, el film no desplaurà ningú, però tampoc serà causa de cap entusiasme. El director, Tom Hooper, especialitzat en sèries de TV de qualitat com la dedicada a Elisabet I, ho ha filmat amb correcció, l’ambientació és impecable, la banda sonora va plena de “hits” de Mozart i Beethoven, i els actors britànics tothom sap que són immillorables, sobretot si es diuen Derek Jacobi o Michael Gambon, sense desmerèixer però a Helena Bonham Carter, Claire Bloom, Timothy Spall o Anthony Andrews. Geoffrey Rush, en el rol del logopeda, fa una de les seves composicions d’excèntric, però molt més mesurat que en altres ocasions. I el sòlid, fiable i sempre tan poc sobreactuat Collin Firth fa una estupenda creació del protagonista. Diuen que potser el nominaran a l’Òscar i no seria immerescut.

Pel·lícula digestiva que, malgrat el seu conflicte dramàtic de baixa intensitat, satisfà perquè ens agrada comprovar de tant en tant que la reialesa també té (una mica de) cor i perquè les cintes d’assumpte històric sembla que ens fan més savis. Vista la unànime aprovació de la crítica, no fóra estrany que li caigués l’Òscar. D’aquí un any, però, haurà estat completament oblidada.

29 comentaris:

  1. Es para mi un motivo de honda satisfacción... ai, no, que aquí no era :) mira, em véns com anell al dit, avui me'n parlaven massa bé i tot, i quan ho fa segons qui, m'agafa una mandraaaa :)

    ResponSuprimeix
  2. Però de què et parlaven bé, del discurs del Borbó o de la pel·li?

    ResponSuprimeix
  3. Allau, yo soy bastante monárquico, aunque sin exagerar. Después de todo, las monarquías nos proporcionan más risas que las repúblicas, o al menos las mismas.

    La peli ésta la quiero ver, pero por el vestuario y este tipo de cosas.

    ResponSuprimeix
  4. Alastair, el vestuario y la monarquía no te defraudarán. Así que ve tranquilo.

    ResponSuprimeix
  5. Ah, Clidi, ara respiro més tranquil (és que jo no sé si et tractes amb monàrquics o no).

    ResponSuprimeix
  6. La darrera frase és criminal... com la de vainilla!

    ResponSuprimeix
  7. Allau, el títol del post -i la imatge- m'ha fet una mena d'angoixa... pensava que ens anaves a analitzar el discurs del borbó! I jo em preguntava qui el deu haver escoltat, perquè va ser una mena de zumbeig d'abelles que no hi havia manera d'escoltar, ni volent -i sense voler, ja ni t'ho explico!-
    En fi veig que anava errada i parles d'anglaterra i de logopedes. Ben mirat potser era una metàfora o una indirecta?
    -sospir republicà-.

    ResponSuprimeix
  8. ei, Galderich, que jo anava a dir també alguna cosa de la vainilla... i ara m'has pres la frase.

    ResponSuprimeix
  9. Eulàlia, és que vaig aprenent les tècniques del màrqueting directe per atreure lectors però, en el fons, sóc un "pel·liculero".

    ResponSuprimeix
  10. Amb el que m'agrada aquest senyor, el Collin Firth, i no li acaben de donar papers adients, darrerament! Es que a mi les pelis sobre temes tan recents i sobre personatges que hem vist en documentals o fotografies no gaire antigues no m'acaben de fer el pes.

    ResponSuprimeix
  11. Júlia, si t'agrada en Firth, l'hauràs de veure, perquè és de lluny el millor de la pel·lícula.

    ResponSuprimeix
  12. uff quin sustu! pensava al començament que era una broma dels sants innocents.
    Avui, dia de l'espectador, crec que aprofitaré per veure-la. Rush i Firth junts! la Bonham, pse pse, sempre li veig cara de Bellatrix..Gràcies per la recomanació.

    ResponSuprimeix
  13. Allau, estic amb en Galderich, la darrera frase i la comparació amb la vainilla són devastadores!

    Buscaré una altra pel·lícula!

    ResponSuprimeix
  14. No m'agrada el gelat de vainilla. Gens.
    Sí m'agrada (me pone, per a ser exactes) el Collin Firth. Molt. I ara què?. Love actually?

    ResponSuprimeix
  15. No gràcies, em penso que és una peli molt prescindible. I per als/les que vulguin veure el Colin Firth, potser La joven de la perla. Un Firth jovenet i una naturalment esplèndida Scarlett.

    ResponSuprimeix
  16. Kalamar, és una bona elecció pel dia de l'espectador i per pair les festes...

    ResponSuprimeix
  17. Tirant i Pilar, no pretenia enfonsar la pel·lícula, que no és dolenta i té la seva utilitat, igual que l'Alka-Selzer.

    ResponSuprimeix
  18. Si "te pone", Matilde, què fas aquí asseguda? Corre a veure-la!

    ResponSuprimeix
  19. Lluís, no he vist "La jove de la perla", però Firth sol salvar fins i tot pel·lícules mediocres.

    ResponSuprimeix
  20. Em sembla molt injust considerar així el gelat de vaninilla i em sembla que la culpa de tot és del gelat de crocanti dels vuitanta. Per cert, avui he menjat préssec en almíbar (una altra víctima innocent) en un restaurant ple de caçadors de senglars. Màgic!

    ResponSuprimeix
  21. Marta, hauries d'haver demanat un "pijama", que és el que s'esqueia.

    ResponSuprimeix
  22. Hi he anat i m'ha agradat molt,molt més que no em pensava, ambientació excel·lent, interpretacions magnífiques i centrar la història en l'amistat dels personatges, una troballa. El Firth m'agrada molt i aquí està de premi de cinema, evidentment, encara que m'enamora més fent personatges una mica més ambivalents i misteriosos. No es pot demanar tot.

    Certament, Firth millora el que sigui i quan fa de secundari es menja els altres. Però aquí estan tots molt bé, em sap greu constatar que els grans actors envelleixen, ai, la vida.

    L'altre dia parlava de Rendell i en les sèries sobre els seus llibres hi surt de tant en tant.

    ResponSuprimeix
  23. Retrobar la gran Bloom i l'Andrews, amb les seves orelletes de sempre, ni que sigui més vellet, ha estat un plaer inesperat.

    ResponSuprimeix
  24. Júlia, m'alegro que t'ho hagis passat bé. (I, de passada, has fet un excel·lent ús de la interactivitat dels blocs).

    ResponSuprimeix
  25. el final discutible (sobren aplaudiments) i Churchill de caricatura. La peli en conjunt molt bé, la parella Firth-Rush esplèndids. Gelat de vainilla sobre la tatin, un luxe!

    ResponSuprimeix
  26. Kalamar, per a mi gelat de vainilla sobre compota de Nadal: el que sigui per no deixar sola la vainilla.

    ResponSuprimeix