dimarts, 21 de desembre de 2010

Una novel·la social


Després de la mastodòntica “Bleak House”, la següent novel·la, “Hard Times”, contrasta per la seva concisió. Apareguda en lliuraments setmanals durant l’any 1854 a les pàgines de la revista “Household Words”, que el mateix Dickens dirigia, és una novel·la atípica de l’autor en diversos sentits. Apart de la seva brevetat i la conseqüent compacitat del seu argument, a diferència de les seves altres novel·les, “Hard Times” està ambientada lluny de Londres, a la ciutat industrial de Coketown (lloc inventat que podria correspondre a Manchester) i opta per un to sever i amarg on les escasses escletxes d’humor prenen la forma de la sàtira. També és l’única novel·la de l’autor que fou publicada sense il·lustracions.

Dickens, en escriure “Hard Times”, volgué denunciar les condicions de treball de la classe obrera a les grans ciutats industrials del nord i, al mateix temps, criticar les doctrines utilitaristes de Bentham i Stuart Mill. Com a objectes de la seva sàtira utilitza l’industrial Bounderby i el mestre Grandgrind. Bounderby és un home fet a si mateix, que va donant hipòcrites lliçons d’humilitat mentre el seu cor ressec només es preocupa dels beneficis econòmics. Grandgrind defensa una pedagogia basada en els fets i les xifres de la qual en queda exclòs qualsevol sentiment. La conseqüència última dels seus ensenyaments revertirà en la infelicitat de la vida adulta dels seus fills.

Stephen Blackpool s’erigeix en el representant del proletariat. Aquest obrer tèxtil d’irreprotxable honestedat pateix al llarg del llibre un veritable via crucis que l’acosta a una figura gairebé crística. Casat amb una dona alcohòlica, de la qual no es pot divorciar per motius econòmics, enfrontat als sindicats, acomiadat pel seu patró i falsament acusat d’un robatori, acabarà morint en caure, per accident, dins d’un pou.

Enmig de tanta grisor, l’únic personatge positiu i esperançador és el de Sissy Juppe, una “filla del circ”, que davant del materialisme dels Bounderby i Grandgrind hi contraposa el poder alliberador de la imaginació.

És “Hard Times” una novel·la amb missatge que tots els seus admiradors han volgut fer seu. Així per a Chesterton era una novel·la gairebé “catòlica”, mentre que per a Bernard-Shaw era gairebé “socialista”. Però Dickens era només un liberal, no pas un socialista i molt menys un marxista. Com observava George Orwell l’any 1940, les idees socials del novel·lista no es podien titllar de revolucionàries, ja que semblava creure que tots els problemes de la classe obrera s’arreglarien quan els patrons adoptessin una actitud de paternalisme benevolent envers els seus empleats.

“Hard Times” és una novel·la aspra i fosca, amb un didactisme difícil d’amagar. No és, per descomptat, una de les meves favorites, però no deixa de ser un bon producte del Dickens madur. Es llegeix bé, dura menys de 400 pàgines, i conté alguns tresors com els mètodes didàctics del senyor Grandgrind o les faccions patrícies (“nas romà” inclòs) de la senyora Sparsit.  

Quan Edicions 62 juntament amb “la Caixa” van crear el 1982 la col·lecció “Les Millors Obres de la Literatura Universal” van escollir “Temps difícils”, en traducció de Ramon Folch i Camarasa, per a representar Charles Dickens. Seria una de les últimes novel·les de Dickens que jo hagués elegit i penso que els editors es van guiar sobretot per motius econòmics, donada la brevetat del llibre dins del catàleg de l’autor.

6 comentaris:

  1. Vàries qüestions:
    - La traducció de Folch i Camarasa és la correcta?
    - 400 pàgines és una novel·la curta?
    - Pot tenir diverses interpretacions? És el mateix que passa amb els resultats electorals (fora d'aquests darrers)?
    - Coketown no és Atlanta?

    ResponSuprimeix
  2. En un temps en què econòmicament em sentia suficient (eren temps de CiU i Pujol), vaig comprar la col·lecció verda que cites. No fa massa me la vaig vendre, i segurament em vendré més llibres encara. És possible que en un futur proper em doni de baixa de l'internet. El dia 23 faré cua a l'Inem.

    ResponSuprimeix
  3. Galde, passo a respondre't:

    - la veritat és que no ho sé, però com que no és d'en Carner, segur que és de bon llegir.
    - per a Dickens, 400 pàgines és poca cosa (i es llegeixen com si fossin 200, de debò).
    - no comment.
    - no ho sé, l'especialista en fer estoc de Coke ets tu.

    ResponSuprimeix
  4. Lluís, això que expliques també sembla matèria de novel·la social, però algú dona 5 cèntims per una col·lecció de llibres? Donar-se de baixa d'Internet pot ser fins i tot una benedicció, la cua de l'INEM no tant. Sort!

    ResponSuprimeix
  5. Jo em vaig vendre l'obra completa de Pla en edició de quiosc per ebay (havia heretat la de debò del meu avi i em va semblar excessiu tenir-ne dues) i en vaig treure 200 euros (el que en demanava). Em sembla que tant jo com el comprador vam quedar molt contents amb el tracte... Sigui com sigui, ànims a en Lluís i a tothom que hagi de fer cua a l'Inem.

    Per cert, allau, què en penses dels articles que fa cada any en Jordi Llovet reivindicant el Pickwick de Carner?

    ResponSuprimeix
  6. frg, en Llovet és una mica arcaic i suposo que ja li està bé; però, no creguis, a mi també m'agrada el "Pickwick" de Carner. Les meves objeccions s'adrecen més aviat a "Grans esperances", però ja m'esplaiaré quan toqui.

    ResponSuprimeix